Si vols compartir aquest relat...
Mentre esmorzava fullejant el diari, encara mig adormida, es va fixar en la foto d’una noia en blanc i negre on hi deia: ES BUSCA. No va poder acabar de llegir la notícia perquè feia tard, però aquella cara angulosa i els ulls negres com dues olives de Kalamata li van quedar gravats. Al seient de davant del Tram, la va veure: era ella.
En posar els peus a l'andana, es va passar per darrere de l'orella esquerra uns flocs del seu entremaliat pentinat. Aquell automatisme el repetia cada cop que necessitava concentrar-se. La resta del serrell li queia cap a l'altra banda; era una mania de fa molt de temps. El mateix temps que feia que no en sabia res, d'ella. No va necessitar gaire per recordar-la. La del diari era l'Alba, la seva amiga de l'infantesa. Les seves avies havien sigut veines. Quantes vegades havien jugat juntes fins l'adolescencia!
Es va posar en marxa i, de sobte, una petita topada per l'esquena d’algú que també sortia del tranvía. Semblava tenir pressa. Era ella! Havia baixat també!
Va notar com l'estómac se li estrenyia. No sabia si apropar-se a l'Alba o deixar-la marxar. Les lletres grosses del diari -ES BUSCA- li van tornar al pensament. Tenia un sisè sentit que l'avisava de les coses que no estaven fetes per a ella, i la fiblada a l'estómac encara feia mal. Ja tenia l'avís. Només havia de girar cua.
Però la va seguir.
Amb passos decidits va veure l’Alba com vorejava la paret del parc de la Ciutadella pel carrer Wellington, al tombar la cantonada va anar directa a l’entrada. La va seguir fins que la va veure aturar-se davant del mamut. Uns records càlids de la infantesa van sorgir.
-Pugem a la trompa, Júlia! -va recordar que li deia l’Alba.
Aquells records van fer dibuixar un somriure al rostre de la Júlia i van revelar com necessitava tornar a reprendre la complicitat que sempre havia tingut amb l'Alba. Reflexionant, es va dir en veu alta: Hi ha coses per a les quals el destí s'entesta a col·locar tot al seu lloc i conjura per tal que els nostres desitjos s’encaminin correctament.
La Júlia va buscar més informació sobre la notícia del diari. Pel que semblava, l'Alba -la mateixa Alba amb qui havien compartit tantes coses!-havia salvat a un nen de morir aixafat pel TRAM i la família del nen, que eren uns diplomàtics luxemburguesos, la buscaven per agrair la seva gesta heroica amb una recompensa extraordinària. La Júlia no es va sorprendre de que l'Alba no hagués reclamat la recompensa, encara recordava com la seva amiga evitava qualsevol tipus d'atenció. L'Alba era de les que preferia fer les coses en silenci, sense agraïments forçats; ella ajudava perquè volia ajudar, i no per aconseguir cap recompensa a canvi.
La Júlia sentia tremolar les cames mentre es preguntava si l'Alba la reconeixeria o si hauria de dir-li que la seva foto circulava pel periòdic. Allí, a dos metres de distància de la seva antiga amiga, mentre se li apropava per a picar-li l'esquena, encara no augurava com els següents instants li canviarien la vida per sempre. L'Alba la va mirar directament als ulls quan es va girar en resposta als copets que va sentir a l'esquena. Una barreja d'estranyesa, reconeixement, alegria i sorpresa es va dibuixar al rostre d'aquella amiga de la infància.
—Júlia? —va preguntar— no em puc creure que en retrobem precisament avui, fa dies que pense en tu.
La Júlia va quedar paralitzada. Mentre li ressonaven les paraules de l’amiga, no podia apartar els ulls de la cicatriu que tenia al front, mig amagada pel serrell. Tot d'una, els records d'aquell dia fatídic, el darrer en què es van veure, retornaven, i totes les pors de la Júlia prenien sentit.
—Hola —va aconseguir xiuxiuejar la Júlia, feta un manat de nervis—. Bé... Jo... No t'ho creuràs, però he vist la teva foto al diari. I després eres tu a dins del vagó... No sé, tot és tan i tan màgic que no m'ho crec...
Es van apropar l'una a l'altra, però hi havia tanta distància entre elles que la seva abraçada no va terminar d'encaixar.
Els records de l’incendi a ca l’àvia de l’Alba, del qual es complien 7 anys, marcaven la distància. Cadascuna havia triat la seva via d’escapament a aquell trauma. El sentiment de culpa estava viu a l’ànima de la Júlia i necessitava una redempció. Només aclarint el succés amb l’Alba podia accedir a curar aquella ferida emocional.
—No sé si tens pressa... ? —va balbucejar la Júlia, neguitosa.
Aleshores, l’Alba li va allargar la mà i ella s’hi va agafar com si fos una fusta surant enmig d’un mar desert. I va notar que la llosa que duia a sobre feia tants anys, pesava menys. L’Alba la va mirar amb aquells ulls negres tan seus.
—Tinc temps. El necessari per esclarir-ho tot.
Van arribar-se fins a un banc i s’hi van asseure ben juntes. Per un instant, la connexió que havien tingut de petites transitava d’una a l’altra a través de la pell. La Júlia va agafar aire. Encara que esperés, mai trobaria el moment idoni per parlar de l’incident. I ho va deixar anar a raig:
—Va ser culpa meva. No hauria d’haver encès les espelmes.
Aleshores, va passar una cosa que la Júlia no s’esperava. L’Alba se li va desfer en un mar de llàgrimes. Era un plor intens, com si sortís de molt endins. La va agafar desprevinguda, i encara es va descol·locar més quan l’Alba va somicar:
—Tu no hi vas tenir res a veure —i la va mirar amb la cara amarada—. Me’n va caure una i la cortina es va encendre.
--Han passat molts anys des de l'incident-- en dir-ho, la Júlia es va tocar la galta dreta i l'Alba el braç esquerra, on les dues compartien una cremada fruit d'aquell dia fatídic. --Però saps què, jo ja ho he començat a oblidar... De fet, m'ha fet valorar més la vida.
Un nen va mirar la Júlia, la va apuntar i li va xiuxiuejar "Monstre!". L'Alba li va acariciar la mà a la Júlia, un gest innocent que va fer retornar sentiments que totes dues pensaven que estaven ja superats.
—Ho sento —va dir ella.
La Júlia li va somriure i va negar amb el cap.
—No et preocupis, ja hi estic acostumada.
Es van mirar amb tristesa.
—Per què no vols la recompensa? —va preguntar la Júlia, canviant de tema.
—Perquè no crec que la meresca. Tant fa si li vaig salvar la vida a un nen, a tu et vaig deixar marcada per sempre.
—No parles així. Jo he aprés a conviure amb aquesta cicatriu, però mai m'he acostumat a no tindre't al meu dia a dia.
L'Alba va mirar la Júlia i de sobte va dir:
—Tinc una idea! I si acceptàrem la recompensa i provàrem de reparar aixó?
—Què vols dir?
—Vull dir que jo també t'he trobat a faltar, massa, i que després d'allò no pare de pensar que vida només n'hi ha una, i que la vull viure plenament. Anem-nos-en! Què hi dius? Podem buscar un cirurgià que repare eixa cicatriu! Comencem juntes de nou.
La Júlia se la va mirar, corpresa. Amb els ulls s'ho deien tot. Amb aquella mirada van recuperar la connexió de la infantesa, just abans que els seus camins se separessin. Ara, una trobada fortuïta en un vagó del TRAM les havia tornat a unir. I es reconeixien en l'altra, sense fixar-se en les marques de l'accident, que, mentre s'allunyaven, les feien més fortes.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
