Si vols compartir aquest relat...
La plaça pudia. Es flairaven suors, podridures i bafarades de boca. La vella Mercè, a empentes i rodolons, havia trobat un lloc entre la gentada des d’on veure la marxa del primer tramvia. Una màquina, duta per cavalls, que lliscava sobre dues vies. No sempre Barcelona oferia aital inauguració. El fuet del cotxer s’impacientava. Els ulls de la Mercè, grans com els d'un ase, es van fixar en l'anell que duia a la mà dreta el conductor del tramvia. Tot i la gentada, distingia la joia de Júpiter perfectament. "Si és ell, penso cridar enmig de la plaça que hem de tornar al nostre planeta", pensà. "Aquesta pell humana em provoca angúnia. Aquest no és el seu lloc. Ni el meu."
Continguda del crit, la vella amb racionalitat va tancar momentàniament aquell assumpte per centrar-se en l'objectiu que la duia a fer vigilància a la plaça. No era poca cosa l'entramat que remenava, ja que acordà un pressupost molt sucós amb les elits dirigents, que sota tutela municipal, havia de fer vigilància diària per destapar a la Bandarra. Però no arribava a concentrar-se. La joia de Júpiter brillava com un far entre la boirina i la Bandarra semblava anodina. També cofoia amb aquella ampolla de vi a la mà, asseguda sobre els cartrons enrellentits per la suor de les seves cuixes. Era més important tornar a casa. Aquesta era una bona oportunitat. La carn humana feia venir basques.
La gentada es va anar esvaint i la Mercè es va quedar badant, mirant els raïls. Decidida, va començar a caminar quan un gat la va fer entrebancar. Renegant va maldar per aixecar-se, però les cames ja no la seguien com abans. La seva boca desdentegada va ofegar un crit quan una mà amb el mateix joiell que havia vist abans la va ajudar a alçar-se. Li va dirigir una mirada incrèdula, la seva reacció no semblava pròpia d'ella. El conductor del tram va somriure i la va aixecar del terra. "Anem-nos-en a Júpiter", va afegir, "que aquí a la terra no hi ha cap lloc prou tranquil per nosaltres. Que ja la podríem recorre tota, que no el trobaríem! Prepara't les maletes i avisa'm quan estiguis preparada."
I sense donar-li opció a contestar, ell girà cua i marxà.
Ella prosseguí el seu camí, però ara al seu cap hi havia massa preguntes i cap resposta. "Com m'ha reconegut? De quin coi de maletes parlava, si no està permès viatjar-hi amb equipatge? Llavors, com és que ell té l'anell?", pensà. "I si tot plegat té a veure amb la Bandarra?".
No havia avançat ni quatre passes quan va sentir crits rere seu. En girar-se, veié com els ressagats que encara quedaven a la plaça increpaven algú en direcció al tramvia. Seguint amb la mirada, a veure què passava, es va adonar que qui hi havia a dalt asseguda amb el fuet, era la Bandarra, lluint la joia en una de les seves mans. Llavors, els ulls de les dues dones van trobar-se.
Durant un instant va quedar completament paralitzada, però quan va tornar en si es va ajupir ràpidament. De sobte, va notar com quelcom l’agafava pel turmell i l’arrossegava carrer avall. Quan va poder reaccionar, la Bandarra la tenia bloquejada alhora que li mostrava una marca del palmell de la mà: - segueix-me!
La vella Mercè va cridar: "Escolta'm, ja n'hi ha prou d'aquest coll! No tens delicadesa, ni discreció. Avui, el dia de la marxa del primer tramvia, l'agafes i l'utilitzes per arrossegar-me! Que et segueixi? Només si em respons per què tens aquesta joia...no crec que siguis la Bandarra... primer et disfresses de conductor del tramvia i ara de Bandarra. A què jugues? Vols marxar ja?"
La ràbia començà a cremar-li per dins. Estava jugant amb ella, i no ho permetria. Decidida a atacar, identificà el remolí gravat a la seva pell: La Gran Taca Vermella. La tensió va afluixar, i la Mercè mostrà al coll una còpia de la peculiar zona de tempestes de Júpiter. Van anar apropant-les fins a sentir el frec de les seves pells.
Ambdues mirades deien moltes més coses que les paraules. Sabien que l'agent X-123 (que havia adquirit el nom terrícola d'Antoni Gaudí) trigaria encara uns deu anys en construir una estructura d'enlairament per la nau. La joia era clau. El projecte "Sagrada Família" depenia que la Mercè no perdés els nervis. Era la seva darrera oportunitat.
La Mercè, astuta com era i poc que es donava per vençuda, no es va deixar entabanar i va aprofitar el marge de relaxament amb l'excusa del remolí i el contacte de les pells per arrencar la joia de Júpiter d'aquella persona que tants dubtes li generava. Sense saber exactament si aquell ésser era la Bandarra, va fugir d'allà amb la joia a la mà.
Ja n'hi havia prou d'aquest color. La Gran Taca Vermella li havia donat a la Bandarra el do de la teleportació. Podia aparèixer a qualsevol lloc quan volgués i amb qualsevol forma humana. Però les elits tenien raó: havia embogit. I la Mercè no podia permetre que el projecte "Sagrada Família" fos custodiat per una agent orada. La joia la tenia ella.
***
Aquell vespre d'inici de juny del 1926 no seria recordat anys després per la fresca poc comuna que obligava els barcelonins a cordar-se les camises i vestits fins a l'últim botó. Les elits feia anys que descansaven tranquil·les, Primo de Rivera no sempre aconseguia ofegar la resistència popular, però la Bandarra havia quedat relegada a l'oblit. Malgrat la comoditat que això li proporcionava, no deixaria que executessin el seu pla tan fàcilment. L'agent X-123 era la peça clau del projecte "Sagrada Família", i un dels pilars de la base ja es trobava erigit. Mentrestant, la Mercè vigilava cada un dels moviments d'aprop. Ara, l'agent estava a punt de travessar el carrer. Venia de la seva cita gairebé diària a l'església Sant Felip Neri i es dirigia de nou cap al temple, com era habitual en aquelles hores del vespre. Mentre la Mercè l'observava com creuava, de cop i volta, veié com el cos d'aquell home es precipitava sobre les vies i era atropellat per les pesades rodes del tramvia.
El vehicle va continuar avançant desenfrenat, Gaudí jeia malferit. La Mercè va entreveure el rostre del cotxer abans que un tramvia en direcció oposada li fes perdre el camp de visió. Va reconèixer molt bé aquelles faccions, que contrastaven amb les seves, compungides. Llavors, va notar una escalfor al pit, era la joia, desintegrant-se poc a poc.
L'agent X-123, conscient que estava arribant la seva hora, va fer un senyal a la Mercè perquè s'acostés. Sense la joia, els agents perdrien la seva aparença humana. S'havia d'actuar amb celeritat. Al seu estudi trobaria els plànols de l'estructura d'enlairament i una llibreta amb totes les instruccions proporcionades pels pretors de Júpiter.
Va córrer cap a l’estudi. Va trobar la llibreta. Ja sabia que calia per marxar…però portava molt temps amb aquella pell humana i ja no li feia tan de fàstic. Potser es podia transformar en una arquitecte com Jujol? Ells volien ajudar la gent de la Terra i potser encara podien aconseguir-ho. Aquest humans són interesants... Són la clau! Amb el temps comptat, es camuflà entre les ments més virtuoses captivant-les amb els dibuixos dels detalls constructius: sens dubte, tirarien endavant la basílica. La Mercè buscà el lloc més recòndit de Barcelona on s'ocultaria fins a la inauguració del temple: sense la pell humana la Bandarra ja no podia aturar el projecte.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.