Si vols compartir aquest relat...
Mentre esmorzava fullejant el diari, encara mig adormida, es va fixar en la foto d’una noia en blanc i negre on hi deia: ES BUSCA. No va poder acabar de llegir la notícia perquè feia tard, però aquella cara angulosa i els ulls negres com dues olives de Kalamata li van quedar gravats. Al seient de davant del Tram, la va veure: era ella.
Més tard, a la oficina, va pensar: "Com era que ningú l'havia trobat? Barcelona no és una ciutat tan gran...". La recordava serena, despreocupada. "I si havia escollit Barcelona per a amagar-se? De qui? Per què?". Un telèfon la va fer tornar a la realitat. Va respondre apàtica, reprenent el treball. Però amb una missió al cap: parlar amb aquella noia "desapareguda".
Així que al dia següent va pujar al Tram. A la mateixa hora, a la mateixa línia. Allà estava, al mateix seient, la mateixa mirada.
Va tractar d'obrir-se pas, però el Tram era ple de gent. Quan, per fi, va arribar, ja era tard. La noia no hi era. En el seient hi havia un paper amb alguna cosa escrita. El que posava la va deixar sense alè.
"Martina, demà t'espero a la mateixa hora al segon vagó del Tram. Sigues puntual.”
Sense pensar-s'ho dos cops va agafar el paper i se'l va posar dins de la seva bossa. La Martina només desitjava baixar a la seva parada, necessitava una mica d’aire. Sentia com si tothom l'estès observant. Com podia saber el seu nom?
Mentre caminava cap a la feina, intentava recordar de què podia conèixer aquella noia, però no ho podia aconseguir. Podria ser que l’hagués estat seguint durant un temps i ara sabés coses sobre la seva vida. No sabia què pensar.
En arribar a l’oficina, es va posar a indagar sobre la notícia a l’ordinador a veure si trobava alguna mena d’informació. Aquella mirada fixa ja l'havia vist abans, n'estava segura. Va rumiar-hi molta estona i no va aconseguir resoldre el misteri que l'envaïa.
No es podia treure del cap aquells ulls negres de la imatge ni la nota que li reclamava puntualitat l'endemà al matí al segon vagó del Tram. Aquella nit no va aclucar l'ull.
Al matí, la Martina va acudir a la cita. Abans de marxar, va enviar la ubicació en directe a la seva germana, amb un missatge que explicava on anava i per què. Un cop dins del vagó, es va recolzar a prop de la porta. Sempre li havien fet por, les portes del tram, però aquest cop li donaven una falsa sensació de seguretat, de tenir escapatòria. El cor li bategava talment com si estigués a punt de desprendre's de la resta del cos. Va fer diverses respiracions conscients per asserenar-se: els nervis no la podien trair. Sentia un impuls gairebé irrefrenable de tornar cap a casa, però alhora el seu instint la feia ser ben puntual a cita misteriosa. Aquells ulls d'atzabeja li sonaven massa...
Una noia amb una perruca rosa i ulleres de sol va entrar al Tram a l'hora que deia el paperet. La noia de la perruca es va treure les ulleres i va donar un altre paperet a la Martina que deia: "Ens vam conèixer en un rodatge fa deu anys. No em coneixies, però tu em vas tractar com ningú ho havia fet fins aleshores. Necessito refugi. Em pots ajudar?"
La Martina va poder desxifrar aquella cara que pensava oblidada. Els seus ulls no havien canviat després de deu anys. No entenia per què la Tina tornava a ser a Barcelona, ja que el seu gran èxit va ser a França, però el que realment la preocupava era saber per què necessitava ajuda. En aixecar la mirada, després de llegir la nota, la Martina va adonar-se que la Tina havia baixat del Tram. Com podia ajudar algú que era tan esmunyedís? Realment volia que l'ajudés? Era un trencaclosques, però no en tenia totes les peces. La Martina va agafar el Tram de tornada, amb el record de la primavera en què va conèixer la Tina a París. Els seus ulls ja no brillaven amb la força que l'havien atret al Théâtre du Châtelet. Després de deu anys no pensava que es recordés d'una trista escriptora d'obretes de teatre. La Tina, que assoliria la fama però que cauria tan de pressa com va volar. Els ulls reflectien aquella caiguda. Els ulls de la Martina, en canvi, deixaven entreveure l'abandó per part d'una actriu capriciosa.
Cansada d'aquell excés de misteri, la Martina va prendre la iniciativa i va sortir a la següent parada, la de les Glòries. Sent a prop del Teatre Nacional de Catalunya, va provar sort allà i va descriure les fàscies de la Tina al personal d'administració. Un home atent la va dirigir cap a les portes de la Sala Gran del temple d'estil grec. La Martina sempre havia somiat que una de les seves obres de teatre s’hagués representat allà, a la Gran Sala del Teatre Nacional de Catalunya, un lloc que encara mai havia pogut veure en primera persona.
Quan es van posar davant les portes de la Sala Gran i aquell home les va obrir, la Martina es va quedar bocabadada . Es va quedar uns segons parada, sense saber com havia de reaccionar. Li costava entendre tot el que estava passant i estava sorpresa de tot el que els seus ulls estaven veient. No va ser fins que aquest home li va comentar: "Crec que aquella és la persona que estàs buscant". I així doncs, va decidir entrar-hi. Mig tremolosa, la Martina va apropar-se al raconet de la sala on la mirada fosca de la Tina ho envaïa tot. Dreta i amb posat seriós, l'actriu amb qui havia coincidit anys enrere feia com si vocalitzés. Quan va ser just davant seu, la Tina va allargar el braç —sense canviar gens l'expressió— i va entregar a la Martina un manyoc de fulls relligat. La Martina el va agafar i inconscientment el va guardar sota el braç. No sabia que eren aquells papers, però abans de res necessitava respostes. Necessitava parlar amb la Tina. I tot just quan es disposava a deixar-li anar un grapat de preguntes, l'altra la va agafar de la mà i li va dir en un to molt dramàtic: "Necessito refugi. Em pots ajudar?". La Martina la va mirar estranyada. Aleshores, la Tina va continuar un llarg discurs que li va esdevenir molt familiar. Quan el va acabar, es van fondre en una gran abraçada. Per fi, la Martina havia lligat caps: la Tina li estava pronunciant la quarta escena del segon acte d'una obra seva. La Martina tenia els ulls flamejants d'emoció. Quan la Martina ja es pensava que els seus somnis de ser dramaturga s'havien esvaït, de sobte, la vida la sorprenia amb aquell gir de guió.
—Perdona que no te n'hagi dit res, ja em coneixes, sempre tan impulsiva jo...—va dir la Tina gratant-se el cap— Però tenint en compte que és la teva obra, crec que només tu la pots dirigir. T'agradaria?
La Martina va fer una volta de 365 graus admirant la Sala Gran del TNC. Ni en els seus somnis més salvatges s'hauria pogut imaginar que la vida li donaria una oportunitat d'aquestes característiques. Va sospirar fort i va dir-li a la Tina:
—Per què jo? Hauries pogut triar entre milers d'obres i has escollit la meva.
--És clar, així ens hem retrobat. Me'n moria de ganes! Disculpa el misteri, però sé que ets aficionada al gènere.
Aleshores, van llegir el plec de fulls, l'obra original de la Martina: Dies feliços.
Dies feliços, com aquells que rememorararien i reviurien ara a Barcelona. Plegades, van agafar el Tram i van continuar la seva història juntes de nou.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
