Si vols compartir aquest relat...
L’Anna és a la seva parada per anar a pilates. Pica el bitllet i a la megafonia sona una música festiva.
—Enhorabona! Ets la viatgera un milió! Premi! —crida la veu d’anunciar parades.
—Caram! —s’exclama l’Anna, enriolada.
—Conduiràs el tramvia durant un any! —diu la veu, mentre el conductor surt de la cabina amb un ram de flors, directe cap a ella.
—Com, com? Espera, què vol dir que he de conduir el tramvia durant un any?
El conductor li entrega el ram de flors i es treu de dins la jaqueta un manual de butxaca per a la conducció de tramvies.
—Sí, dona, sí. És molt senzill. Tu llegeix aquest manual il·lustrat i ja veuràs que no tindràs cap dubte.
—Però, escolta....!!!
El veu allunyar-se "cames ajudeu-me". Observa la cabina amb les llumetes dels botons de comandament; grocs, verds, vermells... li recorda una pel·lícula americana. Observa el seient “gamer”. Somriu al recordar l'anglicisme. Ella, que no li agraden gens els videojocs. Però, què hi ha a sota el seient? Una carmanyola! Se l’ha deixada el conductor.
Potser és part del premi de ser la viatgera un milió, pensa cada vegada més astorada, el dinar del primer dia.
Com es podia pensar quan s’havia llevat aquest matí, sense cap ganes d’anar a pilates per la ressaca que l’acompanyava a causa del sopar ben regat al Japonès de sota casa, que la seva vida faria aquest tomb tant surrealista.
L'Anna s'asseu a la cabina del conductor. Pesa més la curiositat que tocar de peus a terra i mirar d'escatir qui fa aquella broma. S'asseu, doncs, i posa la carmanyola al costat dels comandaments. Ja hi pensaré després —es diu, i obre el manual a l'atzar. La primera frase que llegeix és: QUÈ FER EN CAS DE DESORDRES O TUMULTS ENTRE ELS PASSATGERS.
Sense saber com la maquinària comença a tremolar i de manera suau, engega. Veu passar els cotxes més ràpids, però mica en mica va agafant velocitat. Encara té el manual a la mà i amb un petit sotrac, es desequilibra i li cau a terra, sota els comandaments, quan s'ajup a recollir-lo sent uns crits que arriben del vagó: Què s'ha pensat vostè?
—Perdó? —l'Anna es gira i veu com una dona, baixeta, malcarada, l'empeny—. Vostè, com ha entrat aquí?
—Jo sóc la viatgera un milió i el premi em correspon a mi! Surti!
—Deu estar equivocada, senyora. Pot ser és la viatgera un milió i un. N'està segura?
—I tant, fugi! I el ram de flors també és meu! —diu la dona prenent el lloc de l'Anna.
—Ei, esperi!
L'Anna intenta recuperar el seient, però la dona es resisteix i comencen a barallar-se. Entremig, l'Anna procura recobrar el manual i la carmanyola. No se'n sortirà, aquesta usurpadora! Gràcies a les habilitats i flexibilitat adquirides a les seves classes de pilates, amb un moviment ràpid es fa amb els dos objectes, que ja rodaven per terra. De sobte, sent un dolor atroç a la sofraja, la dona embogida li ha clavat queixalada. Amb una puntada de peu l'envia a fer la mà i obre el manual.
—Valguem Déu, altre cop la mateixa pàgina! —i llegeix— Pas 1: Obrir la carmanyola. Pas 2: Engoleix. Pas 3: Sort!
Del fons del vagó arriba una remor i sense dubtar gens obre la carmanyola.
—Sushi? Wasabi?
Sense pensar-s’ho, engrapa una porció de sushi i se l’empassa gairebé sense mastegar. De cop sent un intens fogot per tot el cos (massa wasabi?). La dona baixeta i malcarada se la mira esglaiada, balboteja el que semblen unes paraules de disculpa mentre, maldestrament, li retorna el ram i s’esmuny ràpidament de la cabina.
—Cony de dona! —L'Anna no entén aquesta pressa a fugir del seu costat. De cop s'adona que ja no duu la samarreta negra ajustada i aquells texans que li fan un culet tan mono— Què coi porto al damunt?!
Es veu reflectida al vidre i no s'ho creu: porta un mallot negre de tirants amb una mena de calçotets per fora:
—Soc una enorme lluitadora de sumo!
La nova forma corporal l'obliga a adaptar una mica la cadira del conductor per poder encabir-se bé davant dels comandaments. De cop, però, una melodia li ressona el cervell... sona estrany, és japonès? Un èxit d'allò que en diuen J-POP? l'Anna té de cop unes ganes bojes de compartir-ho amb la resta de passatgers. I AGAFA EL MICRO!
Amb veu greu comença a taral·lejar paraules en japonès fins a arribar a la tornada que diu : “Teriyaki, teriyaki, teriyaki”. Els seients del tramvia son ara futons i un tatami de palla al terra recorre tots els vagons. Per les finestres es veuen fileres de bambús i fonts fetes de pedres.
—Aquest sushi em fa veure el mon més zen! —diu l’Anna.
I això que només n’ha engolit una peça. Què passaria si se’n mengés una altra? S’atreveix a obrir per segon cop la carmanyola, aquesta vegada el seu estat Zen ho fa amb més calma. Quan l’obre, veu que a dins, mig coberta per les peces de sushi, hi apareix una targeta. Quan la llegeix veu que és del Japonès on havia sopat. Quin embolic! No
entén res. Per postres, quan l'Anna separa la vista de la targeta, pel retrovisor veu que el tramvia és pelut per fora i que la cabina ara és un cap de gat.
—Condueixo un gat!
Els passatgers s'han convertit en menjars amb cara, fruites, pastissets, salsitxes. Se'ls veu encantats amb el viatge. L'Anna se sent tan bé que agafa una segona peça i se la cruspeix. Se li encalla una part d'arròs quan veu la velocitat que el comboi està agafant. No és ella qui està al comandament del tramvia, sinó que el gat ha agafat vida pròpia i va llençat pel centre de la ciutat, tant, que quan s'apropa a un túnel que s'ha obert davant, l'Anna es tapa la cara amb les mans. Hi entren, i floten en un món ple de colorets.
L'Anna veu com els seus companys de viatge van i venen per l'aire. Es fixa especialment en un pèsol molt sonrient que fa que esclati en riallades. Llavors comença a sentir una cançó: "L'Anna sura al cel entre diamants!". No sap si és en català o en anglès, però li fa molta gràcia i no pot parar de riure, mentre gaudeix de com ella mateixa flota.
De cop, l'Anna sent una punxada a l'estómac i com els budells se li recaragolen. Un gust amarg li puja per l'esòfag i nota nàusees i mareig. Se li entelen els ulls i li han passat completament les ganes de surar. Amb força, s'arrapa al pelatge del llom del gat per intentar mantenir certa estabilitat i no perbocar. Però la cremor que li puja de l'abdomen cap al tòrax i el coll és massa forta, no pot aguantar més i li provoca un gran eructe seguit d'una regurgitació verda i pastosa. És tota molla de suor. Se li desentelen els ulls, tot és blanc i està en un box d'urgències!
—Bon dia Srta., sóc el Dr.Miyagi, li hem fet un rentat d'estómac. Què ha menjat avui?
Recorda la carmanyola amb les sobralles del sushi del sopar. Però el Dr. Migayi no sembla convençut:
—I cap substància...estupefaent?
—I ara! -s’indigna l’Anna, ella és un noia sana (que fa pilates, coi!)
—Així, deu ser el sushi caducat —s’afanya el doctor— Tingui l'alta. Faci repòs i una dieta equilibrada. Recordi que la vida ha de ser equilibri.
Un any després l'Anna és una conductora experimentada. Dins del cap de gat comanda amb solvència el vehicle per la ciutat . Avui sap que és l'hora de passar el relleu. Agafa les flors i prem el botó frisant per conèixer la cara de l'agraciat. Sona la música festiva quan pica el bitllet una dona baixeta i malcarada: "Enhorabona! Ets la viatgera..."
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.