Una família indiana (Relat 3)
Si vols compartir aquest relat...
Les acompanya la remor alegre d’un brollador, mentre passegen, entre xiprers i estàtues, pels Jardins de Santa Clotilde. Al fons, la mar de Lloret s’estén blavíssima. Àvia i néta rememoren la gran història de la família: la que va protagonitzar l’Amàlia quan va tornar, de Cuba, amb un secret inconfessable dins del ventre. Un matí preciós de juliol, als jardins de sta.Clotilde,baixàven les escales plenes d' heura,que van a la plaça de les sirenes,l 'àvia i la seva néta, quan la nena li va dir: saps perquè crec que hi ha tantes sirenes? Perquè una nit de lluna plena, van voler sortir de l'aigua per admirar els jardins, i al sortir el sol, es van convertir en estàtues.
Avui fa just tres mesos que van mantenir aquella conversa. La Muriel recorda, enriolada, aquell instant en què va sospitar que la seva néta havia descobert que l'Amàlia no en tenia només un, de secret inconfessable, quan va arribar a terres catalanes... Però potser només va ser un miratge, la nena no n'ha tornat a parlar. Tanmateix, potser començava a ser hora de compartir aquella història amb algú. Ja s'acostava als 90 i la seva mala salut de ferro començava a apagar-se. Sí, havia d'explicar-li allò que les dones de la família havien amagat durant generacions. La Laia encara era una criatura, de fet, però aviat començaria a notar-s'ho ella mateixa...
Recordà com uns dies abans del seu setzè aniversari l'àvia Amàlia l'observava: ella saltironava pel mig de les magnòlies del jardí de la casa que l'avi Magí havia fet construir al Passeig de les Palmeres. Mama Obba li havia demanat una branca de romaní per al rostit i, allà al racó de les herbes, els genolls se li havien vinclat inexplicablement. La Muriel sentia picors a les cames, que de seguida van quedar cobertes amb escates de colors. Brillaven. I s'espantà. Va cridar a Mama Obba de manera instintiva. Els enormes ulls cubans sempre serens no van estrenyar-se en veure la lluentor que desprenia el seu cos. La Muriel acabava de descobrir que era una sirena. Era una herència familiar? Al moment, arribà l'àvia Amàlia, i li va explicar el gran secret. De matinada,s'aixecava del llit, perquè sentia una gran necessitat de baixar fins a la boadella, i al moment de llençar-se a l'aigua des de les roques, li sortia la cua de sirena, i nedava feliç i contenta.Tot va començar la primera vegada que va veure en Magí, un pescador lloretenc.
L'Amàlia sabia prou bé que no havia d'apropar-se als forasters, però aquell cop l'atracció era massa forta. Dia rere dia, sota la llum de la lluna, jugava a fet i amagar amb aquell noi d'ulls blaus que, de sobte, i sense saber molt bé per quina raó, tornava a casa cada matí amb la nansa ben plena de peixos. Fins que un dia, la va veure. Mig noia, mig peix i amb una cara preciosa. En Magí en va quedar encisat des del primer moment. A trenc d'alba, vivien el seu amor probibit emparats per la solitud de la boadella. Mica en mica, però, el sentiment es va anar fent tan fort que en Magí es va espantar i va fugir amb el primer vaixell que sortia cap a Amèrica.
Ella va travessar tot l'oceà, vetllant el trajecte del pescador fins a L'Havana. Cada nit les ones consolaven el seu plor prop de l'arena nívia fins que Mama Obba, la santera del moll, la va sentir: dues cames a canvi de corall. L'Amàlia va sortir rabent cap a la bodega del port que regentava un Magí atònit mentre l'abraçava l'amor: esperit o dona? En Magí va quedar-se amb dona i esperit, i després de fer les amèriques tornà amb l'Amàlia i Mama Obba a Lloret. Mantindrien el secret tot i descobrir, amb la seva filla, que ser sirena era hereditari.
—Com s'ho prendrà la Laia? —pregunta la Muriel a l'Amàlia de pedra que ara resideix a la plaça de les sirenes de Santa Clotilde—. Només és una nena.
Filtres:
- L'escenari és Lloret: Els Jardins de Santa Clotilde.
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
L'acció dels relats ha de passar als Jardins de Santa Clotilde i els seus protagonistes són o provenen d'una família d'indians lloretencs.
