Una família indiana (Relat 7)
Si vols compartir aquest relat...
Les acompanya la remor alegre d’un brollador, mentre passegen, entre xiprers i estàtues, pels Jardins de Santa Clotilde. Al fons, la mar de Lloret s’estén blavíssima. Àvia i néta rememoren la gran història de la família: la que va protagonitzar l’Amàlia quan va tornar, de Cuba, amb un secret inconfessable dins del ventre.
Tenia vint anys i ja no portava aquells tirabuixons que la criada pentinava cada matí, mentre les tietes papallonejaven al seu voltant com fades bones perquè no enyorés tant la seva mare morta. Un dia, el pare va tornar a casa amb la mirada menys buida i va començar a parlar-li de terres llunyanes i exòtiques, de bergantins i d'oceans immensos.
No se'n sabia avenur. Veia el pare il•lusionat, i malgrat no veure clara l'aventura, qui era ella per contradir-lo? Va empassar-se la por i fent el cor fort, va animar el seu pare a marxar. La resposta va deixar-la estupefacta. Marxarien tots dos!
I així, un matí fred d'hivern, l'Amàlia, el pare, i la seva vida en dues maletes es feren a la mar.
Àvia i néta, miren, totes dues, la mar. S'imaginen l'Amàlia i el seu pare marxant cap a terres llunyanes, amb la mirada veient com la costa lloretenca es difuminava amb l'avenç de la nau.
La néta trenca el silenci, i pregunta a la seva àvia, com continuava la història. Se la sap de memòria, però li encanta sentir-la de veu de l'àvia.
La mirada de l'àvia es torna a perdre entre els xiprers que emmarquen el camí. Recorda com van ser de durs els inicis d'aquella aventura. L'Amàlia trobava a faltar Lloret, les veïnes amb les que es reunia al vespre per apedaçar les xarxes, i la salabror: sempre va dir que el mar, a Cuba, era diferent. I pel pare, fer fortuna no va ser tan senzill.
Va començar treballant en un cafetar. Moltes hores, i pocs pesos, li repetia cada dia a l'Amàlia. Amb els mesos, però, va començar a fer un raconet, i a pensar en comprar un terreny per cultivar-hi cafè i obrir una ruta amb la costa catalana. L'Amàlia, una de les poques dones entre els catalans a Cuba, es dedicava a les feines de casa. No parlava gaire amb ningú i es va acostumar a passar llargues estones al port. De vegades s'agenollava a la sorra i tocava amb els dits l'aigua bruta i salada, perquè allò era com tocar el mar de Lloret des de molt lluny. No s'havia adonat que hi havia un home jove més ben vestit que ella que feia exactament el mateix. Es deia Ramon i enyorava la platja de Calella. Havia fet fortuna traficant amb esclaus i vivia sol en una casa massa gran. El dia que es van conèixer amb l'Amàlia tots dos es van sentir una mica menys desemparats. La seva amistat es va forjar molt lentament mentre caminaven amb pas insegur pels carrers de L'Havana. Mica en mica, es van anar coneixent. L'Amàlia tenia en el Ramon un company de viatge, algú amb qui compartir l'enyorança. I en Ramon sentia que l'Amàlia era una companyia agradable. Els silencis entre ells mai eren incòmodes, i un dia, en Ramon va omplir un d'aquells silencis amb un petó lleuger, com un mar en calma, i va canviar-ho tot. Visqueren un temps al marge del món, inconscients i feliços, però quan ella s'adonà que estava embarassada el Ramon li va confessar que estava promès.L'Amàlia es va desesperar i va tornar a Lloret a correcuita. Les tietes la van acollir, càlides, i la van protegir dels murmuris.On hi ha aquest esglaó, diu l'àvia, s'asseia l'Amàlia llargues estones. El ventre de l'Amàlia creixia, alhora que un sentiment de rancúnia cap al Ramon. Un dia, entre els dolors del part, un truc a la porta, i una esperança amb ram de flors: el Ramon a la porta de casa. Mirant al mar, àvia i néta somriuen recordant el petó entre el Ramon i l'Amàlia, un amor nascut a ultramar. I per sempre...
Filtres:
- L'escenari és Lloret: Els Jardins de Santa Clotilde.
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
L'acció dels relats ha de passar als Jardins de Santa Clotilde i els seus protagonistes són o provenen d'una família d'indians lloretencs.
