QUATRE RATLLES RCDE. Concurs de relats col·lectius.

Bases concurs

Queden: 0 dies

Queden: 1 torns

Portem: 9 de 10 torns

Torns saltats: 6 torns

Data límit: 31/01/2016

Li toca a: -

FORA DE LLOC (Català. Relat 8)

Si vols compartir aquest relat...   

Vaig tornar a mirar l’entrada per assegurar-me’n del tot. No volia que em passés com al teatre, quan em vaig equivocar de butaca. I de dia. I de teatre. No, aquesta vegada no hi havia dubte. L’entrada era per a aquell partit, i per a aquell seient. Així que em vaig armar de valor i vaig deixar anar, suaument: “Perdoni, crec que s’ha assegut al meu lloc”. -What? amb cara d'extranyesa amb va respondre aquell senyor pell-roig. Hampden Park en aquella tarda gris i mig plujosa revia als pericos i concretament a mi i a la meva germana amb aquest laconic...what?. Recordo que a l'escalfament de l'equip vaig recordar el viatge a Leverkussen amb el meu pare, ja no hi és fisicament, i hem vaig emocionar. -What? —Vaig tornar a escoltar per segona vegada— Com si d'un ressort és tractés vaig sortir de cop dels meus records. Amb els ulls amagant unes incipients llàgrimes i esbossant un feble somriure vaig prendre consciència, era al nostre estadi de Cornellà, vaig agafar aire, tot just quan començava a sentir-se pels altaveus el nostre estimat himne
gairebé tothom es va posar dempeus, quedant a la meva alçada. Milers de veus orgulloses cantant, exposant bufandes en alt,esquitxant tot de blanc i blau. Un cop tots asseguts, em vaig adonar de quants seients hi havia lliures..., tant de bo no fos així! On van quedar aquells anys de l'estadi gairebé ple? Vaig decidir seure en un d'ells qualsevol.
Després de preguntar-li a ma germana —eterna companya meva de vivències futbolístiques— si li semblava bé asseure'ns al costat del nostre "usurpador", —tot i ser un "guiri" em va caure bé al moment—. Anava vestit amb la samarreta, la bufanda i la gorra del nostre equip, un simpatitzant més. Ens va allargar la mà com convidant-nos al seu costat. Un dels pocs avantatges d'aquesta minsa entrada és que no vam tenir problemes per seure on ens indicava en nostre nou amic de cabells i braços vermellosos. Els uns, fruit de la seva problable ascencència irlandesa, i els altres a causa d'aquell sol de maig.
Una hauria pogut pensar que aquell bon home s'havia confós de seient, de lloc i de data.

Què li havia portat fins allà? Jo per la meva part, havia començat a anar de petita a l'estadi, amb el pare, la germana, algun cop la mare. Mica en mica se m'havia anat ficant a les venes "La força d'un sentiment", quan tingui fills propis no dubtaré, els portaré per continuar la tradició.
El partit portava gairebé vint minuts de joc força suau.
 La meva curiositat per saber l'origen d'aquest enamorament vers el nostra club va ser ressolt després de conversar amb el britànic. Ell era de Hopstion, un poblet prop d'Edimburg i es va enamorar d'una catalana feia cinc anys, estava estudiant un Erasmus. Ella li havia explicat el sentiment de la meravellosa minoria, lo rars extranys i fidels que Podem arribar a ser únics, per això amb l'arribada del 21' el camp va escletar en aplaudiments per recordar el Dani Jarque que s'ha convertit en icona del nostre club. No calia explicar-li res, ell ho sabia prou be com bon "perico" que era. En aquell moment Caicedo s'acosta perillosament a la porteria contrària..., tots cridant i animant com bojos. Un xut que va picar al pal de l'escaire, va rebotar i tornar cap al seu llançador,que amb energía i intensitat, —Quants cops clamen tenir jugadors que tinguin confiança en si mateixos, resolutius i directes!— va fer una segona rematada, els defenses contraris no van tenir res a fer, la pilota va acabar al fons de la xarxa. Gooooooool! Quin goig!
Filtres:
  • Tots a l'estadi: En directe, molt millor 

El concurs s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies