FORA DE LLOC (Català. Relat 12)
Si vols compartir aquest relat...
Vaig tornar a mirar l’entrada per assegurar-me’n del tot. No volia que em passés com al teatre, quan em vaig equivocar de butaca. I de dia. I de teatre. No, aquesta vegada no hi havia dubte. L’entrada era per a aquell partit, i per a aquell seient. Així que em vaig armar de valor i vaig deixar anar, suaument: “Perdoni, crec que s’ha assegut al meu lloc”. La noia es va girar, em mirà amb un somriure amable i em va dir: "Perdona'm tu, aquest és el meu número preferit, i no volia que el seient quedés buit". Va recollir la seva bossa i es va apretar la bufanda al voltant del coll, procurant que l'escut quedés visible. Llavors es va quedar mirant la meva camiseta blanc-i-blava. Es va aixecar, el seient va quedar lliure i no va dir res més. Mentre jo seia vaig donar-li les gràcies. Ella va mantenir el seu silenci però va ocupar el seient del costat. Sorpresa!
Faltava mitja hora perquè comences la semifinal i els jugadors escalfaven en grups separats. Sempre m'ha sorprès com darrera del joc hi ha un treball invisible. Anava pensant en això quan la noia em va demanar si li podia fer una foto amb el seu mòbil: “és que una selfie no és el mateix, no es veu tot l’estadi”. I de seguida em va aclarir: “és que la foto no és per mi, és pel meu fill que no pot venir... és a l’hospital, malalt i la seva il•lusió és que jo vingui i li expliqui l'ambient i el partit” Aquesta confessió em va deixar garrativat. Quin greu¡ Qué li deuria passar al seu fill?. LLavors vaig recordar quan jo era petit i encara jugàvem a Sarrià, em vaig perdre un Espanyol-Barça per unes angines que em van tenir 7 díes al llit. Hi va anar el padrí i sí, va fer fotos per mí però ès clar, eren altres temps i no faig veure les fotos fins que van ser revel.lades. Els següents segons vaig dubtar si seria una falta d'educació preguntar sobre el seu fill, però quedar-me callat potser em feia semblar antipàtic. De sobte, vaig sentir una nova veu. Disculpi diria que aquest seient és el meu. Vam revisar les entrades i totes dos eren correctes. Per uns instants em va semblar que tot l'estadi quedava en silenci. Estava perplex. "És broma! No faci aquesta cara! Sempre faig el mateix". Me'l vaig mirar, alleugerit i sorprès. "Així trenco el gel i coneixo altres pericos. M'agrada viure els partits en bona companyia". Li vaig fer un somriure cortès. Just en aquell instant els jugadors van saltar al camp i els vam rebre amb una forta ovació, tal com es mereixen.
"Gool, goool, gooool". Veia clarament com entrava la pilota, tot i l'esforç del porter per aturar l'excel.lent rematada del Gerard Moreno. Teníem la final a tocar. De sobte vaig veure com la meva veïna anava gravant amb el mòbil tota la festa. Vaig ficar-me davant de l'aparell i vaig cridar: "Espanyool, Espanyoool !!! A Europa de nooou !!!"
Volia que el seu fill pogués gaudir d’aquell moment màgic a l’estadi, no hi ha res de comparable. Aquest és el nostre camp, el lloc on sentim els colors i compartim alegries i decepcions, és casa nostra. Aquí deixem enrere diferències econòmiques, socials, polítiques... per cridar amb la passió de qui sent amor per aquest club. Som així! Va veure de reüll que la noia va rebre na trucada al mòbil i de cop va aixecar-se, amb un color pal.lid a la cara i va marxar a corre- cuita sense acomiadar-se. El seu fill- Vaig pensar. Es deu haver posat pitjor....Quan vaig girar el cap per tornar a seuse vaig veure que la noia, amb les presses s´havia deixat el mòbil al seient. I així vaig conèixer a la mare, fill. I poc després al teu germà, un cop va sortir de l'hospital. La trucada? res important, un escapament d'aigua. El mòbil? li vaig tornar quan trucà per veure si algú l'agafava. I si fill meu, tu et dius Gerard per aquell jugador, el que ens va fer arribar i guanyar la nostra primera final europea.
Filtres:
- Tots a l'estadi: En directe, molt millor
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Ens fa il·lusió (i el jurat ho tindrà molt en compte) que els relats d'aquest concurs reflecteixin l'experiència de viure els partits des de la grada com la millor manera de ser perico. Visca l'Espanyol!
