FORA DE LLOC (Català. Relat 2)
Si vols compartir aquest relat...
Vaig tornar a mirar l’entrada per assegurar-me’n del tot. No volia que em passés com al teatre, quan em vaig equivocar de butaca. I de dia. I de teatre. No, aquesta vegada no hi havia dubte. L’entrada era per a aquell partit, i per a aquell seient. Així que em vaig armar de valor i vaig deixar anar, suaument: “Perdoni, crec que s’ha assegut al meu lloc”. La dona va alçar la vista, em va mirar amb cara de sorpresa i em va dir "n'estàs segura?", tot i així, va mirar la seva entrada i es va donar compte que jo tenia raó, s'havia equivocat; ella tenia aquell seient però de la fila de dalt.
El que vaig sentir, quan vaig seure al meu lloc, va ser indescriptible: rodejada de gent com jo!
Feia anys, que per raons que ara no venen al cas, havia deixat d'anar a l'estadi i era el primer cop que anava al nostre nou estadi.
Vist desde fora, l'estadi era preciós, però el que em vaig trobar dins era meravellos.
Vaig recuperar sensacions que feia molt no recordava.
Tot estava llest, apunt del xiulet inicial per part de l'arbit... « Respira profundament, Laia », vaig pensar per a mi mateixa. Un esglai recorregué la meva ànima com cada diumenge des de feia cinquanta-dos anys. A molts quilòmetres de distància, el Biel feia zàpping cercant un capítol d’Oliver i Benji. Acabava de bufar cinc espelmes i era un enamorat del futbol. De sobte, els seus ulls es van obrir esbatanats. Uns colors blanc-i-blaus encisaren el seu esperit. El realitzador dirigí la càmera en direcció els espectadors. La força d'un sentiment. Llàgrimes dissimulades. Corria el minut 21. El nom del nostre capità ressonava en un cel pigallat d’estels. El pas del temps no seria enemic perquè el seu record perdurés en la memòria. El Biel ho tingué clar. Féu un bot, agafà un paper amagat de la seva calaixera, esborrà tot el que havia escrit i redactà: “Estimats Reis d’Orient, només tinc un desig: anar a veure un partit al camp del R.C.E. Espanyol i... si no és massa demanar... un periquito de peluix”.
6 de gener. El Biel obre nerviós els paquets. El cor s'accelera. Crida d'alegria. Dues entrades! El Biel s'emocionà, el seu desig s'havia fet realitat: per primera vegada trepitjaria l'estadi del seu equip. El petit mirà als seus pares, els quals estaven igual d'emocionats, i li digueren "Biel les entrades són per veure l'Espanyol contra el Barça". L'infant començà a fer salts d'alegria. Ja s'imaginava al camp amb els seus pares.
Es va posar la seva estimada samarreta de l'Espanyol amb el numero 21, la de l'etern capita, que guardava al calaix de l'armari i que tant orgullós li agradava lluir. També va agafar la bufanda amb els colors blanciblaus que li havia fet l'avia pel seu aniversari, i sortí al menjador tot vestit amb els seus colors... Ja estic llest. Anem ja?
Una altra vegada havien ocupat el meu seient. No vaig gosar dir res. Un nen abillat de cap a peus esdevenint el perico més incondicional del camp esperava impacient la sortida dels jugadors. El futur estava assegurat. Aquella mirada tendra vesava amor i passió vers el nostre equip. I llavors va succeir de manera inesperada, com per art de màgia...
_ Biel, ja surten! –exclamà la mare d’aquell nen.
No sé com va succeir. Els acords de l’himne i les banderes ompliren l’estadi. En un moment donat, el ulls d’aquell petit es creuaren amb els meus. No va ser necessària cap paraula. Ens abraçàrem i em féu un petó sincer que mai oblidaré... en aquell moment vaig entendre què significava l’Espanyol... No importa l’edat, ni la nacionalitat, ni la ideologia... quan entres al camp una àuria de felicitat revesteix les nostres ànimes perquè, simplement, som una gran família... vaig acaronar els cabells desembullats d’quell petit, me’l vaig posar a la falda amb la complicitat de la seva mare i, a l’uníson, vam cridar “Espanyol, Espanyol!”.
Filtres:
- Tots a l'estadi: En directe, molt millor
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Ens fa il·lusió (i el jurat ho tindrà molt en compte) que els relats d'aquest concurs reflecteixin l'experiència de viure els partits des de la grada com la millor manera de ser perico. Visca l'Espanyol!
