Tancats al museu! Nit Lab MAC 2016

Bases concurs

Queden: 0 dies

Queden: 0 torns

Portem: 8 de 8 torns

Torns saltats: 0 torns

Data límit: 21/11/2016

Li toca a: -

Es pot matar qui ja és mort?

Si vols compartir aquest relat...   

Ja els ho havien avisat. Fer una exposició sobre zombis per Tots Sants semblava una bona idea, però fer-la coincidir amb la nit en què estava previst “Tancats al museu” era molt imprudent. I allà en tenien les conseqüències: aquell cadàver que jeia a l’escala amb el cap obert i, el que era pitjor, amb aquell cartell al coll: “ES POT MATAR QUI JA ÉS MORT?” Després d'allò, ja no ho podien negar. La Mort havia arribat al Museu. Perquè JO era la MORT. La mort d'aquells que, ho sabessin o no, ja eren morts. Els que no tenien sentiments. Ni cor. Ni emocions. Ni llàgrimes. En realitat, ja eren tots morts. Jo només arribava aquella nit al museu per anar-los donant l'última empenta.
Agafo el pal de fregar i començo a netejar la sang del terra. Observant com es dilueix en aigua i detergent, tot desapareix. Mentre escolto "Let it be" amb el meu Walkman, utilitzant el pal de fregar com a micròfon. Sentint-me observat pels ulls buits d'un cadàver, actuant com boig (o sent-ho). No puc evitar que se m'escapi un somriure. M'acomiado.
Uns indesitjables raigs de Sol m'enlluernen. Senyal per anar a treballar. Tot és ple de cordons policials i curiosos atrets per la mort com les mosques. M'identifico, em deixen passar. Em fan un parell de preguntes. I ja dins, observant aquell home tan arreglat com decrèpit, somric per dins, orgullós. Em vesteixo adient per la feina. Hi ha policia també a l'interior. Al jardí, a l'escala, a les sales. Els ignoro. Facin el que facin, no podran mai arribar fins a mi. Estic massa per damunt d'ells. Ben vestit, polit, endreçat, vaig fent neteja. El terra, els vitralls, les estàtues. Tots els personatges morts de tant temps enrere que m'acompanyen. Que m'observen. Que m'aplaudeixen. Com en el meu últim aniversari. Envoltat d'amics, dona i fills després d'un últim dia de merda a la feina. I primer dia d'una nova vida, que comença trobant-me a l'atur amb un parell de banyes i tornant a casa dels meus pares. No va durar molt, per diners i joies van canviar aquestes dues vides. Només em quedava aquell indret. Van trucar a la porta. Un home d'impecable vestimenta amb una carta a la mà. Me la va donar amb el més orgullós dels somriures. Vaig obrir la carta. Llegeixo el títol. Em feien fora. Amb la ment en blanc vaig començar a riure. No volia creure-ho. L'home es va estranyar i preguntà per la meva reacció. Aquell home va ser el punt definitiu. La gota que feia vessar el got. El símbol de tots aquells éssers sense sentiments que havien acabat corrompent els meus propis sentiments fins a matar-los. Ho havien de pagar. Ho pagarien. Ja ho havien començat a pagar. I això era el que cap d'aquells policies que m'envoltaven no podria arribar mai a entendre.
S'apropa el nou substitut del cadàver, que curiós, el seu fill. M'anuncia 'canvis' en la empresa, és el que té la crisis. Es repeteix la història. Amb el mateix final. No m'agradaria tacar tan bonica americana. Somriu (com tothom en aquesta història), orgullós. Pot ser la seva sentencia de mort... o no.

El concurs s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies