Per sort, l'executiu de comptes sabia practicar la reanimació cardiopulmonar
Si vols compartir aquest relat...
El crit és esgarrifós.
S'escampa pels vagons com un esbart de mil ocells esparverats dins d'una gàbia.
Veu els ulls esbatanats de la resta de passatgers, les boques tortes de no entendre, les espatlles contraient-se en un espasme, els caps que es tomben desorientats per detectar de quina gola ha sortit aquella veu desesperada.
Quan el crit s'apaga, torna a imposar-se, implacable i lent, el silenci.
El tramvia continua lliscant sobre les vies com si fossin de gel; a l'interior, els passatgers que es troben més a prop de la víctima s'hi llancen sense ni tan sols mirar-se, en un acte irreflexiu; Els altres es queden immòbils mirant l'escena des de la comoditat de la seva posició. La veu de megafonia anuncia amb indiferència la propera parada.
Se'l mirava des de lluny quan el veu desplomar-se com un pardal fent el primer vol sense èxit. La dona que l'acompanya ha cridat en un intent desesperat per agafar el cos mentre queia. L'angoixa que es respira és palpable, indestructible. La gent intenta, en va, despertar l'home. El tramvia comença a frenar.
Les portes, com aguantant el neguit d'una parada a l'altra, s'obren d'un sospir i li ve la lucidesa. L'adrenalina que l'escomet li desvetlla, una a una, les instruccions de primers auxilis de qui sap quan i no dubta. S'atansa al rostre esblaimat, inconscient, familiar, que està sostenint la dona que va amb ell. Espanta els tafaners. Que corri l'aire! Ella se'l mira suplicant. Ell, agenollat, a posta la ignora. Els segons apremien. Prest desfà el nus de la corbata i d'una estrabada li arrenca la camisa fent saltar tots els botons. Mà sobre mà damunt del pit brodat amb aquell tatuatge que ja coneix, pressiona i compta: un, dos, tres..., fins a trenta. Aixeca el cap:
—Truqueu al cent-dotze, ràpid!
De reüll observa la dona, pàl.lida, immòbil i amb l'estómac trasbalsat mentre reanima els batecs del seu marit, ara més que mai, lluny d'ella. Li tira el cap enrere aixecant-li la barbeta cap amunt, li tapa el nas mentre s'acobla a la seva boca amb fermesa i li insufla aire als pulmons. Però el cos de l'home continua obstinadament inert.
I desesperadament hi torna: les mans fermes sobre el pit, sobre la pell encara calenta, sobre el tatuatge que tantes matinades li havia resseguit amb el dit mentre ell dormia al seu costat: un, dos, tres..., fins a trenta. I de nou una boca contra l'altra. I el record que cou com una ferida oberta. No reacciona.
A trenta fotogrames per segon, com un filmet a càmera ràpida, recorda el dia que vagarejant pel barri del Raval entrà al Saló del tatoo. Com si no existís res més al seu voltant, en un estat d'entotsolament, restà al llindar de la porta mirant-lo passar pàgines d'un catàleg amb una malaptesa aparent. Què hi feia un home com ell allà? I tornen la suor freda i la tremolor pueril d'aquella primera trobada. El quequeig, mal dissimulat, d'aquell bon dia que ho va començar tot. Les papallones de les quals havia sentit a parlar. I el cor, a mil per hora, com si un sol batec més pogués fer-lo petar. Un sol batec que sent als dits, encara pressionats contra el seu pit.
—Que s'ha mogut? —Pregunta la dona.
Ell es veu obligat a mirar-la als ulls per primera vegada. Hi veu el dolor i la desesperació del moment, la innocència del desconeixement i, al fons de tot de les pupil·les, la incertesa. Abaixa la mirada i, com un miracle, veu com s'obren aquells ulls foscos, gairebé negres, que tantes vegades l'havien mirat fixament.
De cop i volta, les mirades dansen endimoniades, l'home a terra es mira el seu salvador, incrèdul, sense comprendre que fa ell allà, la dona percep el vincle, intangible, que els ulls delaten a crits, i mentre l’home, que va vestit com un executiu, s’incorpora perquè la seva proximitat no sigui tan manifesta, el seu avantbraç mostra el tatuatge que els dos homes duen a joc.
Amb tot això, els passatgers han avisat el conductor del tram i alguns han abandonat el vagó, sense penediments. Algú ha trucat a emergències i el so d'una sirena talla en canal el mar de cotxes, de gent, de botigues i d'edificis que la Diagonal ofereix. Una estudiant, amb el mòbil a les mans, frisa per fer una fotografia de l'escena. Un home gran se n'adona de l'acte de la jove i li treu el mòbil d'una revolada.
—Què t'has pensat? Imagina't que et passés a tu...
L'estudiant aconsegueix el mòbil de nou i abandona el tramvia amb cara de pocs amics. L'home que va vestit com un executiu aprofita la interrupció per aixecar-se i treure's de sobre aquelles mirades plenes de preguntes. Es tapa el tatuatge amb la mà, com amagant una història gravada a la pell, per dins i per fora. El Saló del Raval, els hotels de Barcelona, l'apartament de Palamós. Tot d'amagat i de passada. Cinc anys. Cinc anys que el segueix i el contempla ocult pels carrers, la feina, el tram. Cinc anys i encara dubta, cansat de ser amic, amant i estrany. Just el dia anterior fart de tanta incertitud li donà un ultimàtum. I ara que a punt ha estat de perdre'l, sap que s'acontentaria si tot seguís igual.
—Què ha passat? —interromp un sanitari.
La dona entra en detalls, assenyala a l'heroi i tot d'una fa un gest... que el trasbalsa. L'envaeix una suor freda, les cames li fan figa, el cap...
—Que cau!
El cos espantat i encongit jeu al terra. Les cervicals s'arronsen i els ulls mig clucs rastregen l'exterior. I al seu interior: boira baixa, aire dens, consciència fosca.
—Tranquil.itzat —el sanitari li agafa el braç, col.loca un braçal desinflat per prendre-li la pressió arterial.
Inhala aire, com per redreçar el dia. I el seu demà. Tot seguit l'exhala a poc a poc.
El sanitari li treu el braçal i l'ajuda a aixecar-se. Aguantant-lo pels braços, l'acompanya fins a fora del vagó, on hi ha l'ambulància mal aparcada. Cada vegada que pensa en el gest que ha fet la dona, el cervell se li enterboleix. Aquella mà plana acariciant-se la panxa, la panxa lleugerament inflada.
—Senyora! Vostè agafi un taxi, a ells els portem al Clínic!—es sent abans no es tanquen les portes de l'ambulància.
Tenen poc temps, el trajecte a l'hospital és molt curt. El cor els hi va a mil pulsacions per minut. Un enfront de l'altre, s'agafen de les mans ignorant el sanitari que se'ls mira de reüll.
—Ja t'ho vaig dir, com més amunt pugem més avall caurem.
Els seus cors bateguen com un de sol. Durant uns minuts, tornen a ser l'un de l'altre, com aquelles nits clandestines plenes de secretismes i d'excuses. Donaria el que fos per tornar-hi...
Però una fiblada li envaeix el cos. Pensa en la dona del tramvia, en aquells ulls plens de desesperació innocent. Què se'n farà, d'ella?
—Tens pensat dir-li...?
Però l'home a qui ha salvat no li deixa acabar la frase. L'interromp amb un petó impulsiu, desesperat, amb un regust adolescent. El sanitari contempla l'escena i dissimula, tot i no entendre res. El petó es fa llarg i, quan s'acaba, les cares continuen molt a prop, gairebé enganxades. Però l'executiu insisteix:
—He vist com s'acariciava la panxa.
—Està embarassada —contesta— no vaig gosar dir-t’ho ahir, t’estimaré sempre, però això nostre s’ha acabat.
L’executiu entén la intensitat del petó, és un adéu. S’aturen i s’obre la porta. La veu esperant fora i el dolor dona pas a l’odi i, furiós, salta cridant cap a ella mentre se sent un crit. L’altre home s’ha desmaiat per segona vegada aquell dia.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
