Si vols compartir aquest relat...
No sé què em va portar a confinar-me aquí. En una habitació antiga i ocre amb una finestra menuda des d’on es veia passar el tramvia buit. Bé, sí que ho sé: ma mare també vivia aquí. Així ens fèiem companyia. Una companyia xompa. Jo em pensava que la cuidava a ella i ella es pensava que em cuidava a mi. Tot i que feia anys que no ens havíem vist, la mare i jo.
Gràcia s'havia convertit en el meu refugi fins que aquell darrer dia, al bar, va sonar Heroes, de Bowie, i se’m van negar els ulls recordant la mare, i em vaig posar a parlar d'ella, que no ho havia tornat a fer, i la Mònica em va abraçar, que tampoc ho havia tornat a fer. Vaig tallar l'abraçada i me'n vaig anar, decidida, Torrent de l'Olla avall.
Ella em va seguir com feia quan vivíem juntes i jo marxava sense donar explicacions. Era el nostre joc. Però ara ni estàvem juntes, ni ens divertíem. Recordar el que havia passat amb la mare i confessar-ho a la Mònica m'obria la ferida i em situava davant de preguntes que no volia formular. Em perdonaria la mare? I la Mònica, ho entendria?
Topava amb Còrsega i encara em perseguia aquella escena:
—Han portat el fato, filla? —cridava la mare des de la barra, imaginant el magatzem atapeït.
—El Pep no ha pogut descarregar el camió perquè no li puc pagar —vaig confessar, amb llàgrimes als ulls.
Jo cobrava els xecs al portador. A la mare li usurpaven el bar de Marina, la casa i la felicitat.
Cada pas em generava més pressió, no podia deixar de pensar com n'era de culpable. Vaig mirar de reüll, la Mònica estava darrera meu, mai és donava per vençuda. En part és culpa d'ella que estigui ficada en aquest problema; volia donar-li l'estil de vida que es mereixia. No vaig pensar el mal que estava fent als somnis que va construir ma mare.
Vaig accelerar el pas, amb els llavis tremolant i els ulls vidriosos, tancant els punys com si amb aquell gest pogués retindre la determinació que m’havia envaït. Alguns vianants ens observaven amb educada discreció o simple curiositat: Jo, avançant com un tramvia sense frens. La Mònica, passatgera involuntària del meu descarrilament. De cop, vaig deixar de tremolar i em vaig girar. La Mònica, maldestre, es va parar. Els seus ulls grossos em miraven nerviosos. Amb un murmuri impacient em va anar sortint tota la història, com si cada mot es lligués al següent. Va entendre que era culpa meva i que això m’angoixava i ella, serena, em va tornar a abraçar, amorosa i forta i callada.
—En el fons, ha valgut la pena, no creus, Cinta, bonica? Hem fet tantes coses —deia agafant-me la cara amb tendresa.
—Sí, sí, ja, però... hem pagat un preu molt alt.
—Vols quedar-te a dormir? Tornem a poc a poc, demà estaràs millor.
—Vull anar a veure ma mare, Mònica. No puc estar més temps sense saber d'ella, he d'arreglar les coses.
—T’hi acompanyo.
La Mònica sempre estava al meu costat, això no li podia negar. La seva mirada em va donar forces. Vam posar rumb a Marina, el lloc on havia viscut els moments més feliços i alhora els més desgraciats de la meva vida. Un munt de records s’arremolinaven al meu cap, mentre m’apropava inexorablement a la mare.
I així és com vam arribar al pis petit i fosc de ma mare. Angoixada, vaig ficar la clau al pany, vaig mirar de reüll la Mònica i, juntes, vam empènyer la porta.
—Mare, soc jo! —vaig cridar. Però ningú no va contestar. Les persianes estaven abaixades i els llums, apagats. Al fons del passadís, però, vam veure passar una ombra. Curiosament, la mare no es va sorprendre en veure'm a la porta de l'habitació. Tampoc no s'havia espantat en sentir que algú entrava a casa. Tenia la mirada perduda, una mica buida. Qui es va espantar llavors vaig ser jo. Havia perdut el cap? Anava medicada? Vaig dir-li a la Mònica que marxés. L'endemà ens confinarien però allò encara no ho sabíem.
Les paraules no em sortien perquè em triturava la llengua veient la mare arrapada al llit com l'heura a la paret.
—A què vens, aquí? —va dir, feréstega. —No em miris així, Cinta. No veus que no tornaré a estar mai bé?
—Ni jo si no torno a tu... Estic perduda... No puc més... No sé com sortir del laberint que jo mateixa he construït. És això, la vida?
—La vida, dius?... Quina vida? Cinta, ets adulta i has de ser conseqüent amb les teves decisions. Enfonsar-nos per viure una vida que no et pertanyia... —Les paraules de la mare van quedar tallades pels seus estossecs secs.
—Mare, estàs bé? Estàs calenta. Et posaré el termòmetre.
—Deixa, Cinta, deixa...
—No, mare, apropa't. Des de quan tens tanta tos? —El termòmetre pujava i la cara li bullia com l'aigua de les bajoques que tenia al foc.
—De sempre, filla, els usuaris del TRAM s'aturen a fumar aquí, a la finestra... —estossegant— ai, la tos...
—Demà anirem a urgències.
—No —rotunda.
Em vaig despertar i algun passatger s'havia deixat un periòdic a la repisa de la finestra: "Decretat l'estat d'alarma". En efecte, Twitter n'anava ple.
La situació mundial es tornava cada vegada més difícil, en aquesta ocasió no podia abandonar-la, encara que ella no volgués veure'm. Els excessos me l'havien tret del meu costat. Era el moment de prendre decisions, l'acompanyaria i cuidaria d'ella assumint tot el que pogués passar. Així vam acabar. tancades, juntes i sense diners.
Potser en algun altre món les coses eren diferents. Potser allí no va sonar en Bowie. Potser una altra Cinta va acceptar l’oferta de la Mònica, i ara podia despertar al seu costat cada matí, abraçant-la mentre el món es tornava boig. Però aquelles Cintes no eren jo, atrapada entre aquelles parets, escoltant aquella tos esfereïdora. Com no podia ser d'altra manera, la mare havia agafat el coronavirus. Sempre havíem sigut d'estar molt a l'última, a casa. I també que qui és desgraciat, amb los collons entrompessa, que deia ma iaia, la de Roquetes.
Ma mare no havia volgut anar a urgències i jo l'hi havia perdonat. Al cap i a la fi, ella m'havia perdonat l'imperdonable. Jo amb prou feines regava un gerani i ara aprenia a trompades a cuidar-la i a posar-me la mascareta. I a la tele vinga a parlar... la vida ara era esgotadora. Em vaig tirar al llit. Ja no passava religiosament el tramvia. Vaig tombar el cap i just mirava l'escriptori de quan era menuda quan el mòbil es va il·luminar amb un whats de la Mònica. "Deixa-la i vine amb mi" em deia. Ella sempre feia el que volia i mai tenia remordiments, per què no podia ser jo així? La meva mirada va tornar a l'escriptori. Per què l'havia conservat la mare? Vaig recordar les històries que hi escrivia de petita i la vida tan emocionant que creia que tindria. La tos de la mare em va fer tornar a la realitat. La sentia ofegar-se a la cuina, a l'altra banda de la paret, però no m'atrevia a anar-hi. Veure-la patir d'aquella manera m'aterria.
—Mare, estàs bé? —vaig cridar, recolzada a l'escriptori, però no em va respondre.
De cop, els estossecs es van aturar i ens vam quedar en silenci. Aquella calma xompa, però, em va inquietar.
—Mare?
Es va sentir un bac. Em vaig apropar a la cuina i vaig veure-la estesa a terra. Feia olor de gas però vaig decidir no tancar els fogons. El que sí que vaig fer va ser netejar a fons la casa per esborrar les empremtes. Vaig tancar la porta de la cuina i vaig deixar ma mare a dins. Llavors vaig marxar del pis.
—T'he tornat a fer cas, estimada.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
