Si vols compartir aquest relat...
No sé què em va portar a confinar-me aquí. En una habitació antiga i ocre amb una finestra menuda des d’on es veia passar el tramvia buit. Bé, sí que ho sé: ma mare també vivia aquí. Així ens fèiem companyia. Una companyia xompa. Jo em pensava que la cuidava a ella i ella es pensava que em cuidava a mi. Tot i que feia anys que no ens havíem vist, la mare i jo. L’últim cop que ens vam veure va ser quan em va acompanyar a la parada del tram per acomiadar-se de mi i desitjar-me un bon viatge i una gratificant experiència amb el voluntariat que anava a fer. Però amb la pandèmia mundial del covid-19 vaig haver de tornar a casa de forma precipitada, i ara per fi ja tornàvem a estar junts. Sempre havia pensat que el nostre retrobament estaria caracteritzat pel llagrimeig de ma mare perquè, després de 5 anys sense veure'ns i pràcticament sense haver tingut cap tipus de contacte, hauria d'estar emocionada, no? Doncs no, continuava sent tant esquerpa com la recordava i es passava el dia vociferant per qualsevol cosa. Jo ja sabia que ma mare sempre havia estat d’estimar-me per dins i no per fora. La seva mirada, però, havia canviat. Era una mirada cansada i la seva veu començava a sonar com la veu de l’experiència. Els anys havien passat per ella i també per mi, era un fet. Potser tants anys entre mirades innocents de nens orfes havien acabat canviant la meva.
Volia estimar-la, oblidar tot lo que havia passat aprofitant aquesta situació, però se'm feia difícil. Ella m'havia abandonat quan mes la necessitava, per això vaig haver de refugiar els meus sentiments a un altre país. L'únic que recordo clarament es mirar amb melancolía aquella parada del tramvia tan similar a la de Barcelona.
Enmig d'una situació tan demencial com una pandèmia, una nit mentre sopàvem vaig tenir el pensament tètric que potser aquells serien els últims dies de les nostres vides. Per això (bé, i gràcies al vi també una mica) li vaig dir:
—Sé que dus una doble vida, mama. I si ara soc aquí amb tu és perquè sempre t'he enyorat. Necessito saber si m'estimes.
Mentre esperava una resposta que trigava a arribar, vaig recordar el dia que un altre voluntari la va reconèixer en una foto que jo duia a la cartera. Era un jove d'aspecte malaltís, havia patit càncer infantil i havia estat ingressat bona part de la seva infantesa a l'Hospital St. Joan de Déu. La recordava bé, la mare era aquella simpàtica voluntaria de gros nas vermell que li feia divertida l’estada.
—Mira, em vas acusar, no amb paraules, de ser la responsable del suïcidi del teu pare i vas allunyar-te. No podràs entendre mai com vaig arribar a estimar-lo. Com sinó hauria acceptat adoptar-te, criar-te i estimar-te, tot i ser fill de la seva prostituta preferida, la seva amant eterna? Jo t'he enyorat molt també; em poses més vi?
Em vaig quedar glaçat, sense paraules. Feia por sentir-la parlar amb aquesta fredor. Realment ella no era ma mare biològica? Per què no m'ho havia confessat fins llavors? Van començar a brollar al cap un munt de preguntes i volia que me les respongués totes, així que no ho vaig dubtar i li vaig omplir el got amb més vi.
—Fill d'una meuca?
És el primer que vaig ser capaç d'articular. Em vaig abocar el vi que quedava a la copa i me'l vaig beure de cop. La mare em va mirar com quan era petit i deia paraulotes i va somriure.
—Home, meuca...
—I tu també ho ets, oi?
El somriure se li va congelar i es va fer un silenci tens i intens, tallat només pel so del tramvia.
No vaig tardar en penedir-me de fer-li aquella pregunta retòrica. Jo sabia que ma mare volia fer creu i ratlla amb la seva doble vida, i que el seu nou propòsit era fer pallassades pels nens de l’hospital. Malgrat la seva impassibilitat, el mal que li havia fet era palpable en la seva mirada. Ja érem dues ànimes en pena amb dues veritats incòmodes.
Potser no era la meva mare biològica però, es notava que m'havia criat ella perquè, al final, no erem tant diferents. Sempre l'havia responsabilitzat de totes les meves penes i, realment, no l'havia tractat com es mereixia. Havia arribat el moment de canviar, encara que impliqués desemmarcarar-me però... com podia començar?
—Bé, sent justos, jo tampoc és que sigui perfecte.
Se'm va quedar mirant com si no cregués el que acabava de dir.
—Mare, recordes quan vaig agafar aquella feina de representant de discoteques per ajudar-te a pagar les despeses de la casa, abans de marxar de voluntariat?
—Només sé que no paraves d'anar amunt i avall a totes hores amb el tramvia.
De nou vam quedar-nos en silenci. Volia dir-li que em sentia avergonyit del passat i que també jo havia canviat de professió, però no vaig gosar dir res. Tampoc va caldre. Vam mirar-nos als ulls i vaig sentir que em comprenia. Jo a ella també, quin valor tenia ma mare.
—I com va a l’hospital? —vaig redirigir la conversa cap a un tema més alegre.
Em va mirar amb tristesa als ulls, sabia tan bé com jo que els dos volíem cambiar de tema. Però per un cop a la vida, la vaig veure també amb una certesa poc pròpia d'ella. Aleshores, em va mirar directament als ulls tot dient-me:
—Si vols t'explico com l'hospital s'ha convertit en la meva manera d'expiar-me del pecat de no haver sigut una bona mare
—No t'has d'expiar de cap pecat, tu. Només faltaria. En tot cas, qui hauria d'expiar-se d'unes quantes coses soc jo. No només vaig anar de voluntariat, mama. Vaig fugir del país perquè em buscaven. Em buscaven per fer-me mal, perquè em vaig posar en embolics... en embolics de drogues, en aquella feina, que no era ben bé de representant de discoteques.
—Ara començo a entendre perquè trucaven a la porta preguntant per tú tots els dies durant els primers anys uns homes foscos i rudes i una dona jove i elegant. I per què has tornat? Ja ha passat el perill?
—Per presentar-me a un examen, la convocatòria d'oposicions per a hisenda la setmana que vaig tornar, tot just quan va començar el confinament.
—Oposicions? Has de resoldre això de les drogues per sempre més! Potser el teu pare no es va suïcidar i ells el van empènyer a les vies del tramvia! Són molt perillosos, deuen formar part d'una banda criminal! On els vas conèixer tu, exactament? Ai mare, això d’Hisenda, no serà per ajudar-los amb alguna gestió, no?
—Què dius ara? Fa un parell d'anys me'n vaig assabentar que havien mort en un enfrontament amb la policia, així que ja no corro perill aquí. I com que sempre m'han agradat els números em vaig engrescar amb les oposicions. A més, són una oportunitat perfecta per retrobar-me amb tu. Vull recuperar el temps perdut, mare.
La mare em va mirar de fit a fit i va fer que no amb el cap.
—Ets igualet que ton pare...
—Per què ho dius?
—Igual de mentider, ets. Tu no has tornat per fer cap oposició, mai no has estat bon estudiant i ets un gandul, que ens coneixem prou bé... Això del virus ha estat l'excusa perfecta per venir i refugiar-te. Què m'amagues? De què fuges?
Abans que respongués, va sonar el timbre i ma mare no va dubtar en anar a obrir. De sobte, es va sentir un tret. Aquells homes foscos havien disparat a ma mare. Vaig córrer a agafar-la en braços. Estava sagnant al mateix ritme que a mi se'm queien les llàgrimes. Vaig agafar un ganivet i, sentint passar l'últim tramvia de la nit, vaig despedir-me.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
