Concurs de relats col·lectius La TRAMa 2020

Bases concurs

Queden: 6 dies

Queden: 0 torns

Portem: 20 de 20 torns

Torns saltats: 0 torns

Data límit: 31/05/2020

Li toca a: -

Punts de cohesió:
-El narrador és en primera persona. És home (o noi, o nen).

Incontinència

Si vols compartir aquest relat...   

Buscava un lavabo. Era urgent. Passant la vista al volt, vaig detectar un conill enmig de la via del tram. Un conill! Rosegava plàcidament l'herbeta que creix entre els raïls. Jo sofria la retenció dels orins però vaig quedar embadalit amb l'animal. Es divisava un comboi a cent metres. El conill seguia pasturant, impertorbable. Vaig vacil·lar uns instants. Els meus orins havien decidit abandonar el meu cos sense donar-me treva, el meu amor pels animalets atiava en mi la necessitat d'abraonar aquell conillet que a més em recordava el que els pares m'havien dut a casa de petit amb el qual havia conviscut més de vuit anys i el comboi avançava aliè a la meva disjuntiva. Em vaig començar a neguitejar, vaig mirar cap aquí i cap allà, no trobava el sentit a allò!
Però, vaig arrencar a córrer com un corredor professional. La gent, al meu pas, es quedava mirant, a mi, m'era indiferent, tot i que, en algun moment deixava anar alguna ganyota.
Vaig començar a sospitar que el tramvia era massa llarg, arribaria a temps?

Per sort, el vaig poder agafar just a temps (ningú vol puré de conill). Ben mirat, la situació era estrambòtica: entre els pantalons xops, la suor i el conill, semblava ben bé que m'hagués escapat d'un conte. El més prudent era agafar el tram, tornar a casa i canviar-me... però hi havia un detall: la petita bestiola duia un collar amb un missatge.
Vaig aconseguir mantenir el conill blanc prou quiet com per llegir el que hi deia: "Vaig tard!"
Potser sí que estem tots bojos! Què significava? Però no vaig tenir temps per perdre'm en els meus pensaments. Un crit em va trasbalsar i al girar el cap vaig veure com un home amb nas arrufat i armilla carbassa intentava fer-se pas entre la gent.
 Veia el vigilant apropar-se i també el tram. Vaig saltar de les vies en direcció contrària al vigilant, que ja estava a dues passes. El tram va passar entre els dos, com si fos una pausa per agafar aire. A través dels vidres podia llegir dins la seva mirada enfurismada, que això no podia acabar bé. Tenia aquest instant per aconseguir un avantatge.
Vaig descartar apropar-me a la parada i agafar-lo, era massa arriscat. I la idea que la gent sentís la pudor de pixum se'm feia desagradable. Així que d'una revolada em vaig allunyar travessant la calçada sense que, per sort, el conill i jo acabéssim esclafats sobre l'asfalt. Calia cercar un cau on refugiar-se i mirar de recuperar la normalitat. Vaig fer una ullada a banda i banda de la vorera. Locals en lloguer i edificis residencials eren majoria. Un rètol a la façana del nº42 va cridar-me l’atenció: Dr. Morat, uròleg. Ironies del destí? Només tenia dues opcions, entrar a la consulta... o a la rostisseria del nº54. Aquesta segona opció no li faria gaire gràcia al meu company de viatge.
Vaig optar pel 42, la consulta de l'uròleg. La recepcionista, després de mirar-me de cap a peus, va preguntar si tenia hora. "Vaig tard!", vaig respondre pensant en el collar del conill. Però amb tot el degotall pels camals, la frase semblava una altra cosa. La recepcionista, molt amablement, em va convidar a passar al lavabo. Vaig deixar el conill, vaig cercar un baldó inexistent i, en girar-me, el conill havia desaparegut!
Al fons de la tassa jeia el paper de “Vaig tard!”. Sense dubtar, m’hi vaig llançar. Un cor grec amb màscares somrients em va rebre al so de l’arpa i declamant:
—In!, in-co!, incontinèn-ci-a!
Al mig, l’únic amb túnica groga i màscara trista m'assenyalava.

Estava al Camp de Mart de Tarragona. Si a través de la tassa (del vàter) havia traspassat el mirall, ara el Tram era Mart! Un deliri ple de sentit.
I el dit d'aquell senyor del cor grec feia evident que la transsubstanciació m'havia fet perdre la roba. Acusat i nu. Sentia un zumzeig a l'alçada del ventre. Anava conill i estava mosca. Quina tragèdia.

Una noia amb una samarreta blanca amb trèvols vermells i mitges a conjunt m'assenyalava la zona pèlvica cridant: "Que li tallin el penis". El cor grec al meu darrere repetia sense parar: "In! Inco! Incontinen-ci-a!" M'estava tornant boig? Vaig anar per tapar-me les orelles quan vaig notar, horroritzat, que m'havien crescut descontroladament.
De cop, un crit eixordador, em va fer tornar en si.
Era el vigilant, amb una cara arrugada pels anys de servei, em va indicar que sortís del tramvia.
Tot plegat era massa, només de pensar-hi em venia mal de cap. Però de cop vaig notar uns bigotis fregant el meu braç.
"Com pot ser? Estic somiant despert?", em vaig preguntar.
 La mirada múrria del petit pelut em va deixar ben trasbalsat. El vigilant em repetia que sortís del tramvia, cada cop més emprenyat, però el conill semblava voler dir-me una altra cosa. I de cop, de nou, ho vaig veure: aquesta vegada el missatge estava lligat en una de les petites potes: "Acaba el que has començat".
Els meus passos van titubejar obeint la imperativa. Però abans d'allunyar-me massa del vagó, va començar a sonar l'avís que en marcava la partida, just a temps de recular i esmunyir-me entre les portes. Només llavors vaig poder respirar tranquil, mentre el tramvia arrancava, impassible a les queixes del vigilant que corria darrere el comboi.
Em trobava dins el tramvia, i em sentia alliberat de totes les bogeries que estaven passant des de feia una estona. Vaig treure la meva T-Usual d'una de les butxaques dels pantalons i la vaig introduir a la màquina. 3 pitades de "títol esgotat" van fer que tot el passatge fixés la seva mirada en mi. Ja no podia deixar el comboi que em portava a casa i jo no tenia bitllet. Llavors, una senyora va cridar esperitada amb la boca molt oberta i em va semblar que em volia agafar per les orelles. Això sí que no! Me'n vaig apartar com vaig poder i vaig començar a córrer amunt i avall del vagó posseït per un instint gairebé animal. El que devia ser el marit em seguia i m'intentava agafar pel clatell amb unes mans de gegant.
Un nen i la seva desmesurada afició pel futbol van servir-me d'escut contra el gegant. La pilotada al cap del gegant el va fer aturar en sec i em va permetre arribar a l'última porta del tramvia. El cor estava a punt de sortir-me pel pit, el gegant tot vermell de fúria tornava a la càrrega. Aleshores una maneta flonja com l'aire va picar-me el cul. El conillet blanc em mirava amb picardia.
Duia una nova noteta que deia: "Benvingut a la metamorfosi dels incontinents" i m'amanyagava els pèls amb el morro.
Amb la distracció, el gegant ens havia engrapat a tots dos i ens va entaforar en el cistell galliner (de vímet i xarxa) que duia la seva dona.
Érem dos conills en una gàbia!

Quan revifava del clatellot gegant, el xauxineig i una flaire de sofregit, amb massa all i un toc de romaní, ho envaïen tot. No tenia manera ni lepòrida ni humana d'evadir-me de la presó de vímet; el company, però, més traçut i habituat al parell d'incisives descomunals, rosegava amb desfici els barrots. Pel nou orifici s'intuïa una cassola al foc.
Parlant d'orificis, tornava a tenir ganes de.
"Com era la teva vida, abans de la metamorfosi?", em va dir el company lepòrid.
Doncs...
I la cistella es va decantar. I nedàvem amb la salsa al coll.
"Qui no corre, vola. I el conill, a la cassola", va dir algú.
Vaig tancar els ulls. Em vaig deixar anar: el líquid esgrogueïa la salsa.
Quin gust.
I en pau.
Filtres:
  • El tramvia, un element més de la narració:  

El relat s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies