Concurs de relats col·lectius La TRAMa 2020

Bases concurs

Queden: 6 dies

Queden: 6 torns

Portem: 14 de 20 torns

Torns saltats: 2 torns

Data límit: 31/05/2020

Li toca a: -

Punts de cohesió:
1. Tal com està redactat el text inicial, la història s'ha de narrar en passat.
2. La protagonista és una dona (o noia).

El tramvia buit

Si vols compartir aquest relat...   

No sé què em va portar a confinar-me aquí. En una habitació antiga i ocre amb una finestra menuda des d’on es veia passar el tramvia buit. Bé, sí que ho sé: ma mare també vivia aquí. Així ens fèiem companyia. Una companyia xompa. Jo em pensava que la cuidava a ella i ella es pensava que em cuidava a mi. Tot i que feia anys que no ens havíem vist, la mare i jo. Amb vint-i-vuit anys em tornava a trobar al lloc d'on havia marxat ja feia deu anys. D'alguna manera semblava que res no hagués canviat, no havia madurat gens en aquests anys? Mentre aprofitava per fer neteja i llençar els apunts de l'institut (per fi m'havia decidit a desempallegar-me d'ells) vaig trobar en un calaix una llibreta que no recordava. Era de tapes dures i d'un vermell molt brillant. A la part inferior dreta hi havia un requadre blanc on es veien unes lletres mig esborrades. No era meva, ni tampoc li havia vist mai a la mare.
Vaig sentir com em cridava des de la cuina. Ja era l'hora de sopar?
Vaig deixar la llibreta sobre la tauleta de nit.

Vam sopar amb la mare en silenci, i vaig tenir la sensació que les dues vivíem en un doble confinament, en aquella casa. En acabar, em vaig dirigir cap a l'habitació, impacient per fullejar aquella llibreta misteriosa. Vaig obrir-la i en la primera pàgina s'hi podia llegir: "Si tens aquesta llibreta entre les mans, és que el meu secret s'ha sabut".
El seu secret? El secret de qui? La cal·ligrafia no em donava cap pista, així que, amb la resta de pàgines en blanc, el “secret” només podia tenir relació amb la pròpia llibreta, com a objecte, o bé amb les lletres mig esborrades del requadre blanc de la portada, o bé amb un bitllet senzill de Tram que feia de punt entre dues pàgines en blanc.
De què anava tot allò? Potser ma mare volia jugar. Potser hi havia alguna cosa escrita amb suc de llimona, com em feia quan era petita. Vaig fer passar un encenedor per darrere de les pàgines blanques. Res.
Vaig mirar-me el bitllet. Era nou i entre les lletres impreses hi posava amb boli 11 de juny del 2020, 17h, Bon viatge. Faltaven 33 dies.
 I encara una cosa més: a la part del darrere, un número de mòbil. Evidentment que el vaig desar i buscar-lo al Whatsapp per mirar-ne la foto de perfil. Va ser insultantment fàcil. Un senyor calb i rialler mig abraçat a un noi jove i ben plantat. Ara només calia furtar-li el mòbil a la mare uns minutets i mirar d'esbrinar alguna cosa més.
No va ser una tasca difícil. Fugint sempre de les noves tecnologies, ignorava el mòbil fins que era evident que se li estaven acumulant els missatges. El vaig trobar al rebedor, on l’havia deixat després de desinfectar-lo. El número coincidia amb un contacte anomenat "P". P? I si era un joc d'un amant i jo estava ficant el nas on no em demanaven?
La coneixia tan poc... Recordava veure-la sempre sola. Sola i patidora de mena. D'adolescent em sentia tan controlada que, quan vaig poder, vaig marxar. Me'n vaig penedir molts cops, i ara que havia trobat l'excusa per tornar, potser li feia nosa.
Com que encara quedaven dies fins la data assenyalada, vaig decidir esperar a que me'n digués quelcom.
 Els dies van anar passant i el silenci era l’únic que ens unia la meva mare amb mi i aquest misteriós bitllet. Jo volia saber-ne més, per tant calia anar més enllà.
Tot va canviar quan una setmana després de trobar el bitllet, la meva mare em va dir que havia d’anar a comprar unes coses, i jo tant curiosa, vaig seguir-la sense que ella se n’adonés.
 Al tramvia no hi havia ni tan sols una ànima, com si d’una emergència sanitària es tractés, només hi érem el conductor, la meva mare i jo (amb el famós bitllet). Crec que realment tenia més ganes jo de fer aquell viatge que ella. Qui sap si la casualitat o el destí, em van portar a veure la crua realitat que temia: La meva mare, fent manetes amb un noi de la meva edat. Com podia ser que estigués amb un noi tan guapo? En apropar-me una mica vaig veure que era el jovenet de whatsapp. Vaig aconseguir amagar-me entre uns seients del tramvia per intentar escoltar-los, però la maleïda veu de la megafonia m'ho va fer impossible. Pròxima estació: Bon Viatge. I ara que? Havíem arribat a l'última parada. Em vaig quedar amagada fins que ells dos van baixar, no hagués sabut que dir-li a la mare en aquells moments si m'hagués vist allà arraulida.
Es van agafar de la mà i van baixar. Vaig sentir riure fort a la mare. Jo diria que no em van veure.
Durant aquella setmana la vaig seguir arreu.
 El viatge compartit en tram, mare amant i filla espia inclosa, es va convertir en un hàbit. La parada Bon Viatge, on sempre s'acabava el trajecte, era a Sant Joan Despí. Viuria allà el seu amant? Un dia, en arribar a la parada i en un rampell, mentre s'obrien les portes i baixaven, vaig cridar: Mama, que ho sé tot!!! El noi jove al·lucinava. Ella, en canvi, semblava que m’esperés. “No saps res, filla. Encara.” va deixar anar somrient mentre m’agafava la mà. “Rosa, ell és el Cesc. Cesc, aquesta és la Rosa. La teva germana”. Això és l’últim que recordo abans de despertar-me asseguda al banc de la marquesina, amb ma mare ventant-me i el tal Cesc mirant-me amb els ulls oberts com taronges.
Filtres:
  • El tramvia, un element més de la narració:  
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies