Concurs de relats col·lectius La TRAMa 2020

Bases concurs

Queden: 6 dies

Queden: 3 torns

Portem: 17 de 20 torns

Torns saltats: 7 torns

Data límit: 31/05/2020

Li toca a: Nextus

Punts de cohesió:
-La narradora és en primera persona. Parla d'una neboda.
-L'altre personatge és un home.

La Guerra de les Galàxies

Si vols compartir aquest relat...   

T’he dit que em miris. Porto sis parades contemplant aquest nas grecoromà, aquesta barba visigoda i aquest llibre de Paul Auster com perquè ara simplement t’aixequis i et disposis a sortir. Jo també existeixo, saps? Jo també podria ignorar-te, i llegir un llibre o posar-me música. Abans que ens aturem, fes que tot s’aturi. Mira’m. Així. Ara. Sabia que et giraries i que clavaries la teva mirada a la meva. Schopenhauer no falla. Semblem els protagonistes de La vida és bella, però els papers s'han girat. Cosa de la modernitat i l'empoderament femení. M'agradaria que no baixessis, encara. Fas el posat d'estar trist. Jo en soc una experta, en això de viure immersa en la pena. De fet la parada on has pujat era l'antònim de la meva vida, un mal viatge. Entre els plecs del teu llibre he pogut veure dues entrades de cinema per aquesta tarda, amb qui hi aniràs? amb un noi? una noia? amb la teva mare? A mi m'encantaria que la meva neboda tingués el detall de convidar-me a passar amb ella una tarda al cinema. Sí, soc tieta. Només tieta. Vaig deixar de parlar-me amb la família fa més de cinc anys. Ningú va entendre que decidís canviar la meva manera de viure. Això que diuen de l'amor incondicional dels pares, ni cas. Ni el lligam entre germanes. Només em parlo amb la Vero, la meva neboda. I perquè té setze anys i em truca d'amagat. Però ens veiem poc.
—Disculpa —he decidit passar a l'acció perquè mai sabem quina serà la nostra última parada, ni la de l'home de nas grecoromà—. No he pogut evitar veure que tens dues entrades de cinema.
—Hola —em contesta l'home—. Sí, però no són per a mi, són per al meu nebot.
—No m'ho puc creure! Les casualitats no existeixen en aquesta vida.
—Què vols dir?

Em pregunto com pot ser que no m'hagi entès llegint Auster. Em sento incòmode. Ser una persona directa ha tingut conseqüències socials greus i sembla que no tinc remei si entro a desconeguts al Tram parlant del seu nas.
—Diuen que Auster és l'escriptor de l'atzar i sembla que ni ell se n'escapava.- Ric i l'home de barba visigoda em mira estranyat.
 
Aquesta mirada d’estranyesa em sobta.
La meva vida ha estat un mal viatge. No he pogut mai crear vincles afectius sòlids. Mai. Primer van pensar que era autista. Després em van diagnosticar TDAH, després depressió...
I ara que treballo, faig vida normal i em sentia amb habilitats socials, aquesta mirada... Ara dubto si estic bé?
Tinc ganes de fugir.
 
De sobte noto com el Tram comença poc a poc a aturar-se. Ja som a la propera parada. És la meva oportunitat, decideixo baixar, fugir ara que puc. Quan m'estic girant per sortir per la porta noto com m'agafen del braç. Intento alliberar-me d'aquesta força però no puc. Llavors em giro per veure què està pasant.
 
De cop els ulls se m'obren, em quedo un moment mirant el sostre de la meva habitació i penso... ha estat tot això un somni? Era tot tan real que inclús podia sentir el seu tacte. Qui diria que acabaria somiant amb una cosa tan quotidiana com és anar amb transport públic. Tot seguit, m'aixeco del llit i obro la finestra de la meva habitació.
 És negra nit i el cel és ple d'estels com mai. Encara que he dormit molt tinc una sensació ben estranya, com quan em prenia aquells ansiolítics que em deixaven atordida fins a mig matí. Em quedo mirant per la finestra i me n’adono que el que veig no són estels sinó que semblen naus espacials movent-se com a les pelis. Òndia. No pot ser! No he cregut mai en els extraterrestres. Que és com dir que no crec en mi, aquella que al pati de l'escola anomenaven "l'extraterrestre". No passa res, tampoc no crec en els diagnòstics mèdics ni en el mite del TDAH. Fins i tot sovint no crec en el que veig. Com ara, o com en les pel·lícules de marcians. O, sobretot, com en les pel·lícules d'amor.
—Concentra't en el moment; sent, no pensis— em dic a mi mateixa.
Noto com encara m'estrenyen més el braç. Em giro per entendre, però continuo enmig de la foscor. Només veig espurnes blanques quan tanco els ulls, centelleigs de llum que voleien davant meu sense cap ordre. No sé què passa, però la meva racionalitat em porta a sentir una veu llunyana.

Tanco més fort els ulls i em concentro. Vull identificar la veu. Em resulta familiar. D'entrada, no sé distingir si és d'home o de dona, però la veu em va parlant. Em diu que la nostra trobada no és una coincidència. Res succeeix per accident, afirma. Aleshores hi caic. Em ve al cap el nas grecoromà i obro els ulls.
Veig un braç que agafa el meu enfundat en una camisa de color blanc os. Em sorprèn la claredat de la tela. Gairebé brilla enmig de l'ambient obscur que m'envolta. Ressegueixo el braç amb la mirada, a poc a poc. La curiositat i la por es barallen dins meu. Continc la respiració quan els meus ulls perfilen el final de la camisa. Intueixo un coll.
—Mai deixis de ser tu mateixa— em diu per fi aquesta veu.
Segueixo sense reconèixer-ho perquè ja no veig ni el color de la seva camisa ni el seu coll, i en canvi torna la foscor al meu voltant.
—Gairebé tota la teva família vol portar-te a el costat fosc. Però de vegades, l'opinió que més t'importa ve d'algú inesperat, com un nebot o neboda. Tu saps.
 
—No tinc ni idea on soc, ni qui ets. Tinc un vague record d'estar viatjant en Tram, i de cop em veig aquí, amb un cel fosc i naus espacials al meu voltant. No sé si això és una tragèdia o una comèdia.
—La vida és simultàniament tràgica i còmica, al mateix temps absurda i profundament significativa— em diu.
—Paul Auster! Tu ets el del nas grecoromà!

Obro els ulls. Tinc son. On soc? En Joan, el meu company de feina, m’està estrenyent el braç. Ah! Al TRAM.
—Desperta, Mar. Ja hi som.
—He somiat que em parlaven del sentit de la vida. —Mandrosament, m’aixeco. Veig la façana de L’ILLA.
—La vida no té sentit, Mar. És cadascú de nosaltres, amb la nostra capacitat d’estimar, qui dona sentit a la vida!

—Que profund! —li dic.
En Joan em mira i somriu. Alt, ulleres rodones de muntura fina tipus John Lennon i els cabells castanys lligats al darrere en una cua, fa goig.
Baixem del TRAM i caminem de costat. És un bon noi.
—Si no vols aprofundir-hi tu, sempre pots acudir a una religió que t’expliqui el seu sentit de la vida —em respon, remarcant el seu.
Filtres:
  • El tramvia, un element més de la narració:  
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies