Si vols compartir aquest relat...
T’he dit que em miris. Porto sis parades contemplant aquest nas grecoromà, aquesta barba visigoda i aquest llibre de Paul Auster com perquè ara simplement t’aixequis i et disposis a sortir. Jo també existeixo, saps? Jo també podria ignorar-te, i llegir un llibre o posar-me música. Abans que ens aturem, fes que tot s’aturi. Mira’m. Així. Ara. Ja sento la teva mirada al meu voltant. Sí, estem sols i la foscor ens envolta fora del vagó. No t'allunyis, continua mirant-me. Au, va! Estic aquí! Sí, ja m'has vist algun cop. A la mateixa hora, passavolants habituals. Ens mirem als ulls per primer cop. Encara no saps que la nostra història comença en aquest moment. Res tornarà a ser el mateix. Caminant, darrere les teves passes, el taconeig incessant de les teves sabates de taló cubà, ressonen com un martell a dins meu. Desprens un aroma que reconec, un viatge sensorial comença a cada petjada. Trepitjo cada rajola després de tu en una mena de comunió espiritual atrapant l'essència que deixes. El teu rastre. Estic salivant.
De sobte m'adono que t'he seguit dos carrers, baixant del vagó deu segons calculats darrere teu. Amagant-me rere les ombres. Trencant cantonades sense acabar de trencar-les, trepitjant-te els talons sense poder-te'ls trepitjar, mentenint la distància de seguretat. No sé si em sona aquest carrer, però diria que m'hi quedaria per tota la vida.
Ara penetres el llindar d'una antiga sala de cinema. Hi fan una reposició de La matança de Texas: els orígens. Quina casualitat: la meva pel·lícula preferida. Entro i m'assec darrere teu. Ets tan a prop que entre la flaire de crispetes i de begudes ensucrades crec poder distingir-ne una de nova, una olor que m'alimenta: la dels teus cabells. Aquests rínxols que de seguida reconeixia només d'entrar al tramvia. Un formigueig em recorre tot el cos fins arribar a les puntes dels dits. El meu cervell ordena la meva mà que es mogui fins a poder-los tocar suaument. Però aquesta no respon. Està completament paralitzada. Són els nervis, em dic. El cor em batega a una velocitat desorbitada.
De sobte m'adono que el meu cervell ha deixat d'intervenir, ja no participa, ha fugit. M'abandono, no sense certa recança degut al meu passat, en un estat d'alerta sensorial on no controlo res i noto com els dits de la meva mà comencen a bellugar-se. Sisplau que els rinxols no s'agitin. Tanco els ulls però no deixo de veure'ns i tinc por.
Els meus dits s'apropen lentament als teus rínxols, i no deixo de pensar en aquell primer dia que et vaig veure. Era un dia gris i fosc, un dia en el que havia pres una decisió extrema i viatjava a poc a poc cap a ella, com ara viatjo cap a tu. Veure't va ser una onada a tot el meu cos i això és el que sento al tocar els teus cabells. Els meus dits s'enfonsen en el bosc de rínxols del teu cap i, més que una onada, un tsunami recorre el meu interior. Els meus instints ja han pres el control. La saliva em regalima per la comissura de la boca i, amb una violenta tensió dels tendons del meu braç, el que havia començat sent una carícia escala a una ferma grapada del teu cabell. Per fi ets meu. Tant de temps somiant amb aquest moment, tants minuts que has ocupat del meu dia a dia. Ara ja no hi ha escapatòria, la meva acció ha determinat el nostre futur junts. Sí, junts.
La sala està buida, i el soroll de la pel·lícula anul·la per complet els teus grits. Ningú vindrà a ajudar-te, i ho saps. Noto com les teves cordes vocals fan ressonar el cúbit del meu braç. Me’l vaig trencar amb vuit anys, quan vaig caure d’aquella manera tan desafortunada i vaig cridar com tu crides ara. Veus com t'ho deia? Els nostres crits, el dolor i els records ens uneixen d’una forma reptiliana. Però tots aquests pensaments s’esvaeixen quan calles de sobte. Sento com es redueixen les revolucions dels teus crits a la caixa de ressonància del meu braç fracturat. Sents la meva mà com va buscant el teu alè? Els fotogrames sagnants d'una cara nova per a Leatherface omplen la pantalla. Vas relaxant la corba del coll. Les teves pulsacions alentides ja. Ets meu, ara, aquí! L'altra mà avança sense aturar-se. El teu cor encara batega en un ritme hipnòtic. El meu cap marxa en imatges d’espècies, condiments exòtics, verdures fresques saltades en sautés de coure. Brandi i armanyac per aromatitzar el sabor de la carn al seu punt de cocció perfecte, bleu, sagnant. Els plaers carnals a la boca, proteics, en una orgia hedonista de sabors i perfums. Ets l'umami. La pantalla és ja irrellevant: l'escena principal, el clímax, l'acció, es desenvolupa aquí baix al pati de butaques. L'avantatge d'estar a les fosques és que pots ocultar crims i cadàvers, sense càmeres ni focus. A aquesta alçada de la pel·lícula, només he de decidir si se m'ha obert prou la gana. Suspens. Intriga. Crispetes. Acosto lentament el meu rostre al teu. Empasso saliva, prenc aire i entreobro la boca. Ho faig sense pensar dues vegades, m'empeny la necessitat més primitiva. Dels meus llavis en brolla un fil de veu suau però ferm: "Mira'm. T'he dit que em miris." I tu, a la fi, respons clavant-me les pupil·les. Noto com l'estómac em fa un sotrac. Ara sí que em mires, no? Doncs diria que fas tard. No em reconeixes? No, és clar. Per a tu soc invisible. Però això s'ha acabat. Després de tants anys cuinant a foc lent aquesta venjança, avui és el gran dia. Tothom s'enrecordarà de mi. Apareixeré a tots els mitjans de comunicació. Fins i tot, seré trending topic. I de tu, què en quedarà?
Pròxima parada, clavícula. Fa com aquest regust de ferro, la sang, com si llepés una barana del tramvia. El més impactant és sentir el tacte calent, mig cuinat, de la teva pell blanca desfent-se'm a la llengua. És una cosa així com un bombó de licor, amb líquid sorpresa que remulla el tall. L'amor ha de fluir o bé acaba essent indigest, no trobes?
La sang segueix fluint, sento la teva escalfor baixant per la tràquea i deixo que l'instint em guiï. Una necessitat reptiliana m'envolta i com menjant crispetes, m'enduc el meu primer trofeu. Les forces t'abandonen mentre la sang regalima de la meva boca.
Ets un cèrvol derrotat sota els ullals d'un depredador. Només esperant que tot això s'acabi, de la mateixa manera que la resta de la sala espera que s'acabi la pel·lícula.
La sang batega fora del teu cos, mentre la meva mà busca busca el teu cor calent i l'apreta, perquè deixi anar tota aquesta ambrosia. I amb un sospir te'l trec del tors adonant-me que l'espera ha valgut la pena. El teu cor és meu i la teva mort també em pertany. Des d'avui i per sempre més.
Feia anys que pensava com et mataria, quan faria el pas, i si m'excitaria o me'n penediria després de posar fi a la teva vida. Ara mateix una onada de sensacions recorre el meu cos mentre surto del cinema amb el teu cor guardat a la meva bossa. El meu cos es congela amb cada passa que faig com un pot d'esprai descarregat. L'adrenalina va afectant menys al meu sistema nerviós i ara ja avanço sense tremolar cap a un estat mental comparable al pilot automàtic d'un avió. Amb una mà a la bossa i l'altre picant el bitllet em fixo en uns pòmuls enfonsats i uns llavis xics. Aquest cop em mires.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
