Concurs de relats col·lectius La TRAMa 2020

Bases concurs

Queden: 6 dies

Queden: 6 torns

Portem: 14 de 20 torns

Torns saltats: 0 torns

Data límit: 31/05/2020

Li toca a: Bruma

Punts de cohesió:
1. El narrador està en tercera persona. És un nen.

Tot és verd

Si vols compartir aquest relat...   

El crit és esgarrifós.
S'escampa pels vagons com un esbart de mil ocells esparverats dins d'una gàbia.
Veu els ulls esbatanats de la resta de passatgers, les boques tortes de no entendre, les espatlles contraient-se en un espasme, els caps que es tomben desorientats per detectar de quina gola ha sortit aquella veu desesperada.
Quan el crit s'apaga, torna a imposar-se, implacable i lent, el silenci.
 És un silenci compacte i tens. La incredulitat es pinta als ulls dels companys de viatge que busquen els uns en els altres la confirmació que allò que han sentit ha estat real.
A través de la finestra, si algú hi parés esment veuria com es van succeint els arbres i els edificis il·luminats per la suau claror d'una tarda de primavera.
 Però d'ençà del crit que ha corprès a tots els viatgers, sembla que no existeixi res més enllà de les parets de ferro i vidre dels vagons. I a dins tan sols el silenci que només trenca el rumor mecànic que fa el tramvia mentre avança. Des de la seva alçada d'infant, les cares d'esglai dels adults adquireixen una tràgica teatralitat. Amagat darrera la seva mare, és capaç de veure un home alt, de cabells blancs i una mirada d'aquelles que et gelen el cos. L'home és allà, parat al vell mig del vagó, amb el seu puny envoltant amb força un ganivet d'aquells de tallar carn que la mare no li deixa fer servir, perquè és perillós que un nen els utilitzi. No ho entenia del tot.
I llavors, com un calfred, aquell home amb cara de llop rabiós li recorda una tarda de l'estiu.
Eren al mas dels avis, ell i la Mia hi passaven les vacances perquè els pares treballaven a Barcelona. Era just després de dinar. Feia aquell aire xafogós que no et deixa respirar i se sentia el rebombori del bosc que hi havia més enllà dels camps.
 Mirava ensopit l'hort i com l'airet movia la cinta de l'àvia que la Mia havia posat al cap de l'espantaocells... Un moment! Sí, és ell!
Un crit pitjor que el primer li fa aclucar els ulls i tapar-se les oïdes. Segueix un curt silenci i l'anunci: propera parada: casa els avis. No hi ha ningú al vagó. Només la Mia que li pren la mà i diu: la nostra.
 Baixen del vagó a poc a poc, l'un darrere l'altra. Es miren els arbres alts i raquítics, el cel esblaimat, la terra escarbotada. Tot s'ha embolcallat d'una boira ingràvida, les coses es fan vaporoses i espectrals. El silenci pesa. La Mia, sense deixar-lo anar de la mà, el guia amb cautela fins a la casa. Quan arriben a la porta, s'aturen. El record del calfred provocat pel crit li recorre l'esquena com un ganivet gelat. Què hi fan aquí? L'àvia fa anys que és morta, al mas ja no hi viu ningú i tot s'ha tenyit de decrepitud i foscor, com una pel·lícula antiga en blanc i negre. Vol parlar i les paraules s'ofeguen dins la seva gola, al veure la silueta d'una figura cavant a l'hort. Estreny amb força la mà de la Mia, clavant-li les ungles, però ella es gira cap a ell i li somriu amb calidesa. "Si soc amb tu, no passarà res" li diu a cau d'orella. Les paraules se li fan un embolic dins seu i atemorit, busca les vies del tram cercant una sortida. Però, amb força, la Mia l'estira del braç i es dirigeix directament allà, a l'hort. Caminen a passes silencioses mirant de no trepitjar res, l'avi sempre els hi demanava. Voregen el terreny fent-se invisibles a aquella silueta que cava vigorosament. però la terra vermella i encartonada de tant fred cruix i els delata. L’home, escanyolit i amarat, s’atura i aixeca el cap descobrint el seu rostre. La Mia somriu, corre i l’abraça. L'abraçada il·lumina el rostre de l'home i el calfred del cos desapareix. És l'avi!! Fa anys que no el veu. Però que hi fa al mas, si va marxar quan va morir l'àvia? I que hi fa cavant una fossa? Inesperat, un crit cruent i obscur trenca el seu fil de pensaments. El crit prové de la fossa i l'avi i la Mia han desaparegut en la boira de l'hort.
Desconcertat mira al seu voltant intentant vèncer la por que creix al seu estómac. Nota l'absència de la Mia amb una força punyent i de sobte se sent molt sol. Tanca els ulls i s'obliga a respirar com quan té malsons. Vol tornar a casa. No entén què està passant, té fred i aquella boira cada cop més espessa ja no li deixa veure res més que la fossa . Fa el cor fort i dues passes endavant. S'aboca al forat i veu el cos de l'avi, inert, amb la cinta de l'espantaocells al cap. Les palpitacions s'acceleren però el cos no reacciona. Tan sols pot girar els ulls. La boira comença a alçar-se i veu la Mia agenollada amb els ulls com taronges i la boca oberta on encara ressona aquell crit esfereïdor.
S'apropa a ella amb cautela, i és llavors que veu al terra, al seu costat, un ganivet sanguinolent, i la má de la Mia tacada de vermell. Tremola. I ell també.
—Mia què has fet? —Pregunta ell amb la veu temblorosa.
La Mia aixeca el cap i el mira fixament amb un aire estrany. Mai no li havia vist una mirada així.

— Mia, què ha passat? Què t'ha fet l'avi?
Ella no respon. S'alça lentament sense deixar de mirar-lo als ulls. I de sobte, arrenca a córrer. Corre direcció al bosc i s'evadeix entre els arbres. Ell la intenta seguir tan de pressa com pot i la crida amb totes les seves forces. Però és inútil, no la veu enlloc. Tot està quiet, tot és verd.
Filtres:
  • El tramvia, un element més de la narració:  
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies