La nena dels cabells estranys
Si vols compartir aquest relat...
El crit és esgarrifós.
S'escampa pels vagons com un esbart de mil ocells esparverats dins d'una gàbia.
Veu els ulls esbatanats de la resta de passatgers, les boques tortes de no entendre, les espatlles contraient-se en un espasme, els caps que es tomben desorientats per detectar de quina gola ha sortit aquella veu desesperada.
Quan el crit s'apaga, torna a imposar-se, implacable i lent, el silenci. 'Déu del cel' que ha estat aquest crit tan terrorífic? Xiuxiueja espantada una senyora gran que intenta baixar les seves pulsacions alterades per aquest lament esgarrifós. Ningú del seu entorn li contesta, de fet, mirant al seu voltant, ningú sembla haver escoltat res. Com es possible que ningú s'hagi alterat el mes mínim? Confusa la senyora, s'aixeca i, alertada perquè ningú feia res, va de banda a banda buscant al culpable del crit. Qui podia ser? Una dona en perill, un nen perdut, una persona a qui han robat? De sobte, arriba la següent parada, el vagó s'omple de gent i la senyora perd l'esperança de trobar d'on provenia el crit i s'asseu a un lloc buit.
La gent que entra li sembla inconsistent, vaporosa. Com si la boira els desdibuixés els contorns; persones aclaparades per un pes desconegut. Ella, en canvi, se sent lleugera i amb els sentits esmolats, capaç de veure-hi més enllà dels vidres bruts del vagó. Més enllà de la mirada curiosa de la nena despentinada que la travessa com un fibló.
La dona observa, davant seu, doncs, una escanyolida criatura que no deu fer més d'un metre amb la roba esgrogueïda pel seu ús, les cames embrutades de pols i fang, i una marieta en un sol peu que hi ha sobreviscut, a dures penes, fent semblar vestida a una sandàlia mig trencada. Una nena que no duu ni pare ni mare quan la guaita sabent-se descoberta. Malgrat la grogor, reconeix la samarreta. Li va cosir la seva mare i la va dur gairebé tres anys, fins que el cos li va començar a canviar. Va recordar també aquells estius a la casa dels avis a Vallvidrera, on tot era camp al seu voltant i podia córrer i brincar lliurement. El cor li fa un salt en sentir el seu nom. Gira el cap en direcció a la veu. Parpelleja i busca de nou la nena dels cabells estranys. On ha anat?
—Pepita! ei! Com es troba avui? —li pregunta un noi jove que, després d'aquell crit esgarrifós, mica en mica, s'hi ha anat apropant.
—No ets amic de la meva filla, tu? On ha anat, la nena de cabells estranys?
—Si Pepita, sóc el Gerard, un dels millors amics de la infància de la seva filla. L’estava observant des de feia una estona i acabo de veure que ha tingut una reacció sobtada, com si li hagués passat alguna cosa de cop i volta. Es troba bé? No se de quina nena em parla... De fet no ha entrat ni sortit cap nena d’aquest vagó.
—Perdona, em sembla que a vegades desvario —veient el rostre de preocupació del noi afegeix: Coses de l'edat. No estic fina d'oïdes i em penso que escolto coses que no hi són —ell somriu més alleugerit.
—Li fa res si m'assec aquí amb vostè?
—És clar que no! —la Pepita mira de nou el seient de davant, ara buit.
—Com està la seva filla? —li pregunta el Gerard—. Fa temps que no la veig.
—Bé. Justament ara vaig a veure-la.
—Doni-li records de part meva.
—Ho faré.
I la Pepita es fixa en les mans fortes del Gerard. I s'hi queda profundament absorta, perquè li recorden les mans del seu pare, amb les ungles fosques i les venes inflades sota la pell.
Una parada. I una altra. I una més. I, de cop, de nou, un crit esgarrifós. El mateix crit esgarrifós. La dona s’aixeca amb deix nerviós i regira el vagó amb la mirada. Normalitat aparent. No pot ser que només el senti ella, aquest crit.
—Ho has sentit ara, Gerard?
El jove es treu els auriculars mig endormiscat.
—Què diu, Pepita?
La pregunta li provoca un bot intern ple de sentiments. La seva ment es trasllada al passat:
—Què dius Pepita, vols passar el dia a la muntanya amb els cosins de Vallvidrera?
Sona com un eco tret dels records. Aquell dia d’estiu que tan be s’ho va passar, jugant a fer cabanes i corrent pels bassals. El dia on tot el seu mon es va desplomar de cop.
La Pepita està molt desorientada, pot ser que sigui per la calor del vagó? La gent suada que entra? En Gerard se la queda mirant, i, una mica preocupat, contacta a la seva amiga d'infància.
—Estic amb ta mare al tram —murmura al telèfon —Està una mica perduda, la vindràs a buscar a l'estació oi?
—Com?! Ve sola?! I el seu acompanyant?!
—Quin acompanyant?! —pregunta, espantat, mentre el busca. El Gerard camina de puntetes pel vagó amb l'esperança, vana, de trobar-lo.
En aquell mateix instant, a l'altra punta del vagó, en Pere fa mans i mànigues per trobar la Pepita. On es deu haver ficat?Els records de la Pepita emergeixen com una boira espessa. La nena li demana que s'assegui al seu davant, aquí, diu, mentre pica el seient.
—Explica-m'ho tot —li demana la nena.
—Et memoro vestida amb les teves marietes i fent olor de sabó, després de passar un dia sencer de vacances amb els teus cosins de Vallvidrera. Trobant-te enfadada, sense donar-li la mà al pare que, des de lluny, et guaitava, abans que t’envaís un sentiment sobtat d’ingravidesa —El pensament, mentre ho diu, se li desordena amb els sons que percep— Feia molta calor, et vas mig marejar. Però de sobte vas arrencar a córrer sense dir res camp enllà. Qui sap on volies anar. Aquell va ser l'últim dia que vas veure al pare, ja que va morir poques hores després d'un infart mentre esperava el tren a l'estació.
—Pepita! Per fi et trobo!— Crida en Pere, tot suat i amb la respiració accelerada.
—Pare? Pare! —La Pepita s'aferra a les mans del Pere i dels ulls li brollen taques sobre la faldilla.
—Pepita, soc en Pere, no pateixi.
—On coi era? —Fa en Gerard— Li passo l'Anna, està molt preocupada. —Mentre li dona el mòbil, el noi observa com la Pepita relaxa els braços i deixa anar els dits d'en Pere, un a un, amb ulls inexpressius.
—Passa-me-la.
—Mare?
—Hola filla, estic aquí el tram amb el Pere i el Gerard, aquell amic teu de la infància, ara ja estem a punt d’arribar a la última parada abans de baixar.
—Mare, em deixa mes tranquil·la si està amb el Pere, passi-me’l si us plau.
—Hola Anna, com cada any, des de que va morir el seu pare, a la Pepita li ha tornat a passar el mateix. Per la cara que ha posat li ha tornat a apareixer "las nena de cabells estranys". Per sort només ha tingut una reacció instantanea aquest cop.
A la vella aquestes últimes paraules li sonen llunyanes. Al seu voltant tot comença a esvair-se altre cop. Parpelleja confusa, quan de sobte escolta:
—Pepi —es gira i veu al seu costat un home amb vestit i corbata. En silenci li ofereix una mà, forta i càlida amb les ungles fosques i les venes inflades sota la pell.
—No, això no és real, tu vas morir fa anys!
—Pepi...
Quan la Pepita sent el seu nom amb la veu del pare, l'embolcalla una sensació sereníssima de protecció. Alguna cosa que semblava forta se li trenca per dintre.
—Ho sento, pare —i dues llàgrimes li cauen, calentes, galtes avall i li agafa la mà, vaporosa però estranyament sòlida.
El Pere trenca el miratge:
—Pepita, hauríem de tornar al centre.
I baixen. I s’incorporen a un tramvia de retorn. La Pepita sap que el viatge no ha estat només físic. Els records, ai, els records! Ai, Vallvidrera! Ai, la nena dels cabells estranys! Vida!
Mentrestant, a la ciutat, un esbart de mil ocells esparverats volen lliures i el silenci, al vagó, s’imposa lent i implacable.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
