Si vols compartir aquest relat...
Rere el vidre, compta els tramvies buits que llisquen per davant de l’edifici. Entre un i altre, registra verds i ambres i vermells. «Quina dansa tan idiota per a uns carrers deserts», pensa.
Ja a la butaca, pensa a teixir una capa de ganxet i prendre l’agulla per vareta. Podria volar des del balcó i apagar la ciutat a cops de canell? Seria una venjança justa. A ella ja l’havien apagada d’uns anys ençà i la màgia s’havia acabat. Potser sí que podria acabar la capa i enfilar-se al sostre d’aquells vehicles fantasma i dominar la ciutat. Com una directora d’orquestra capaç d’harmonitzar mil sons, cosir melodies i embastar simfonies enmig del silenci impostat. Ella desitja que tot torni a la normalitat, trencar els capvespres agrestes en el seu vol i acabar asseguda en algun estel brillant, contemplant una terra de colors espurnejants, sense boires, ni desesperances. El món ha perdut l'encant, ja ningú no creu en les bruixes. I dubta si només és una pobra anciana que delira.
Torna rere el vidre i veu amb horror com aquells tramvies es converteixen en cucs verds, es belluguen d'una forma estranya, com un estira-i-arronsa. Molt presumida, s'emprova davant el mirall rovellat la capa mig teixida i el que veu la deixa aclaparada de goig... una dona formosa i jove. Se sent feliç en adonar-se que la màgia no s'ha acabat. És el moment. Amb la capa a mig teixir a l'esquena i el cabdell penjant, brandant l'agulla de teixir, obre els finestrals i surt al balcó. Amb tremolor de cames puja a una cadira i, d'allà, grimpa a la taula en què sovint pren el vermut. De puntetes conquereix la barana i, abans de perdre l'equilibri, salta. Sent el vertigen imminent de nou, els cabells voleiar, l'aire àcid escolant-se pels plecs del seu rostre... Fa anys que no vagava per la ciutat des de les alçades, conferint-li protecció. Fa córrer el fil del seu cabdell màgic, invisible als ulls dels qui no creuen en la màgia. Mai no l'havia vista tan solitària i tan callada, fa feredat, pensa.
Cap ànima enlloc. La ciutat està aclaparada sota una càrrega excessiva de metzina dels cotxes amb personatges franquiciats nodrint els seus egos de selfies. No tenen temps, cos o esperit per deixar d'estirar el narcisisme contemplant el seu reflex somrient al no-res. Però ella en té, de temps. Té una missió! Mira el tramvia i l'agulla de fer mitja fimbra.
Era allà! Com no se n'havia adonat mai? Decidida es dirigeix cap al tramvia amb una excitació desconeguda fins ara. Era això el que havia estat esperant tota la vida? Com una absurda broma del destí, un sotrac inesperat la va fer oscil·lar de la seva trajectòria i el fil d'aquella capa inacabada es feia cada vegada sospitosament més llarg.
El balanceig la fa giravoltar. I, com quan ha vist aquell reflex al mirall rovellat, torna a quedar aclaparada, però ara no és de goig.
—Tu? Ni se t’acudeixi tocar aquest fil!
—Atura’t! Que no veus que el temps s’escola? I la venjança?
—Ets tu qui no ho vol percebre. És el teu temps que fineix. I jo torno a tenir-ne perquè ara sé on em dirigeixo.
Aterra damunt d'un dels combois. Lluny de fer cas a l'oracle canvia venjança per Bé. Sap que la màgia és al fil. Branda l'agulla i estén trams de nord a sud, d'est a oest i omple els tramvies de vida. Contempla el que ha teixit i se'n meravella. Podria encara desfer la capa, però la joventut s'esvairia. Tot d'una l'oracle la deté i torna a parlar:
—Què pretens? Abrigar tota aquesta colla d'egoistes?
—Exacte. Faig un abric per a cada comboi. Per donar escalfor i color a les cuques de llum que s'empassen les vies i duen, amunt i avall, il·lusions i tristeses. Perquè de tot això estan fetes les persones que viatgen.
I encara, a sobre de cada vagó hi deixa un niu perquè hi niïn merles i gavians.
Per un moment tem haver aixecat una ira brutal en l’oracle amb la seva petita màgia. Però només descobreix uns ulls que la miren amb sornegueria. Uns ulls reptadors i enigmàtics que la podrien afeblir. És llavors que sent una fiblada de dolor acompanyada d’una revelació: ell també té un punt feble! Com ella. Com tothom. Ara ja sap què ha de fer.
Serà capaç de destruir-lo? No permetrà que anul·li el món, tan imperfecte, bonic. I no sucumbirà a sentir l’anhel de tocar-lo.
—Eliphas, els salvaré.
—Alice, ja no soc aquell home, no tindré pietat —diu, tot aixafant els nius.
Vol plorar, ni tan sols el record d’un amor tatuat l’aturarà.
Fa un llaç amb el fil màgic i el llança.
El llaç de fil màgic, amb força folgada, llisca pel vast cercle cantellut de roca de granit sense polir que forma la patètica cara de l'oracle i l'abraça fort com una serp. La roca es mou amb lentitud i cau del rústec i alt pedestal de pedra sense llaurar. La roda, carregada de màgia, comença a lliscar.
Alice repta Eliphas amb una mirada que conté tota la fermesa de la pregunta oberta i tota la puixança de l'Amor antic. El tramvia, abrigat però glaçat en el temps, espera el permís per començar a lliscar per les vies.
—Eliphas temut i estimat, sé que ets més del que ara mostres. Mira a dintre teu, respira, deixa fluir la vida al teu davant.
Les seves paraules ressonen amb força, l’ambient s’omple d’una salabror coneguda. L’olor del mar retorna i, amb ella, tot el que havien perdut: la vida.
—Ets la crua imatge del món. El parany on hem caigut i ens ha costat tant de reconèixer. Derroquem tot allò que s’interposa entre els humans i la humanitat. Tu seràs el primer a guarir-te.
Tanmateix l'oracle ja no hi és per escoltar-la. La cara esborronada per la força centrípeta de la seva màgia allibera un deixant de foc fins al zenit de la ciutat. De cop i com exèrcits, els sense ànima han començat a despertar amb una música que sols ells senten i els mena.
—Aliice! Aliice! —profereix estrafent la veu d'un rossinyol—. Aliice! Goses?
La veu de l'amant perdut li ressona dins del cap una i altra vegada. Durant un trist instant, una bafarada de records del passat es mesclen desembocant en un mar de dubtes. L'Alice mira cap aquell cel contaminat, tanca els ulls i una petita llàgrima li llisca rostre avall.
—Sí. Evidentment que goso.
Amb els ulls ara centellejant busca l'Eliphas i el troba, desafiador. L’envesteix amb tota la força del desamor, estreba el llaç i el vol dominar; ell, destre en el cos a cos, sembla perdre vigor però riu victoriós, se’n desfà i va anul·lant Alice. Ella, sense recança, estén sobre tots dos la capa. Eliphas s’esvaeix. La seva joventut també.
Per fi! Ha vençut a qui volia arrabassar de la ciutat la vida. Esgotada, vol tornar a casa. Des de dins del tramvia contempla la seva obra. Arreu vida, vida, vida! Alhora que veu reflectida la seva cara d'anciana al vidre. No hi ha guany sense pèrdua. A Palau Reial descansa la mirada en l'escultura de pedra. Es frega els ulls, no s'ho pot creure... De l'escultura sembla perfilar-se, renéixer, com una metamorfosi, una cara rodona i cantelluda que creu reconèixer. Es torna a fregar els ulls, i ara un cant de rossinyol estrafet li arriba a l'oïda. No vol mirar i gira el rostre cap a dins del tramvia. Al costat seu una dona jove -molt jove- treu d'una bossa un cabdell i una agulla de fer mitja.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
