Si vols compartir aquest relat...
Rere el vidre, compta els tramvies buits que llisquen per davant de l’edifici. Entre un i altre, registra verds i ambres i vermells. «Quina dansa tan idiota per a uns carrers deserts», pensa.
Ja a la butaca, pensa a teixir una capa de ganxet i prendre l’agulla per vareta. Podria volar des del balcó i apagar la ciutat a cops de canell? De seguida s'adona que apagar tota la ciutat no és al seu abast, aquesta vareta tant d'estar per casa només dona per apagar un color del semàfor que veu des del balcó. Amb una revolada de la vareta canvia l'eterna dansa tricolor en un ambre-vermell exasperant. Mitja hora més tard la trampa ha enxampat trenta cotxes i dos repartidors d'UPS. Reconeix que se sent decebut. El que pretenia intervenint els semàfors, era crear un caos considerable que amenitzés el confinament amb un bon concert de clàxons, però amb el trànsit tan restringit només ha aconseguit molestar uns quants conductors. Els riders dubten uns segons i de seguida reprenen la marxa amb les capses d'encàrrecs a l'esquena. Un parell de conductors baixen dels cotxes amb cara de molt contrariats. "No hi ha dret!" La veu es fa unànime per entre els vehicles aturats i els passatgers comencen a abandonar els cotxes. Hi ha un noi amb la gorra posada del revés que de seguida porta la veu cantant. "Qui ens traurà d'aquí!", crida la pregunta retòrica amb més ànims que convicció.
"Què és això?" S'aixeca de la butaca allargant la mirada, aclucant els ulls com si fossin binocles, i veu una negror que es mou ràpidament pel pas de zebra i comença a omplir el tramvia que esperava avorrit a l’estació de Can Rigal. Les negrors corren al so del bip-bip de tancament de portes..."però si són ombres! Un tramvia atapeït d'ombres!" . "Després de tot sí he aconseguit crear un caos considerable", pensa, mentre observa el moviment de les ombres del tramvia. Aviat s'adona que amb una mica d'imaginació pot inclús sentir l'aldarull que hi ha dins. No obstant, això no es suficient.
"La curiositat em pot", pensa, just abans de sortir per la porta, camí al tramvia. Agafa el mòbil i baixa les escales amb energia, té pressa per esbrinar què està passant. A la porta d’entrada de l’edifici es topa amb la pesada del quart. Fa veure que li entra una trucada i la saluda amb la mà, però la molt xafardera té ganes de garlar i s’espera a què pengi tot fullejant la publicitat d’un supermercat. Allarga la conversa fictícia donant coces a un tros de paper arrugat que hi ha a terra. “Mira que arriba a ser marrana la gent”. De sobte, un reguitzell de sirenes omple l’espai del vestíbul i la veïna deixa caure el fulletó mentre surt a corre-cuita al carrer. Aprofita l’ocasió per escolar-se àvidament per la porta entreoberta.
Un cúmul de furgonetes policials s'amunteguen al voltant del tramvia. El carrer que feia una hora tenia tant d'interessant com aquells documentals d'animals salvatges que acompanyen sovint les seves migdiades és ara un espectacle digne d'admirar. I això només fa que augmentar el seu desig de satisfer la curiositat. Sospita, però, que un pas en fals el deixaria al descobert. Torna a posar-se el mòbil a l'orella. "Soc jo. Ha passat"..."sí, sí...soc al carrer"..."d'acord. Vaig cap allà". Era realment allò el que havia desitjat que passés?. Sense adonar-se que la veina del quart encara era al seu darrera, li sobrevingué un espant, quan se li va atansar i li va dir: "Jo també ho he vist".
El sorprèn aquell comentari però no té temps per aclariments. Puja a casa, es vesteix de negre i, quan baixa, ella ja no hi és. Puja al tram, tot esperant confondre's amb tota aquella munió negra. Una d'aquelles negrors, que acaba d'enfilar-s'hi, se li atansa i li diu ben fluixet: "Jo vinc amb vostè. No m'ho perdria per a res del món."
"Per fi" —pensa—. Ja sóc a dins. De negre. Una ombra més, perduda sí, com tu hauries volgut. És això ben bé? Així ha de succeir?" Ara arrenca aquest tramvia atapeït, i ho fa de nou com aquell altre cop. "Jo també ho he vist", ha dit ella. "Tu no has vist res, això tan sols acaba de començar", es diu cap a si mateix tancant els ulls de nou. I, una vegada més es referma en l'idea que no saben on van. Ja els havia avisat, abans que tot comencés, però des que aquella colla de barbamecs havien pres el control de l'operació tot anava pel pedregar. Frisa per veure com ho adreçaran, perquè tothom hi havia dit la seva, però ningú no havia arribat a prendre una decisió coherent. Hi deu haver algú assenyat entre les ombres?
I ara ell i la veïna són l'un al costat de l'altre. El tramvia avança cap a la següent parada. Dins, les ombres fan una mena de dansa i l'encerclen, mentre sosté l'agulla amb la mà. Cada vegada són més aprop seu. I llavors, de cop, un moviment suau, de l'agulla.. però ara no s'apaga cap semàfor. "Per què?", es pregunta. Però insisteix. "Aquest coi de vareta no pot deixar de funcionar ara!" Està nerviós, les ombres cada cop són més a prop, la vareta li rellisca de les mans i surt rodolant. Les cames li fan figa, abraçat a la barra central, amb el picador de tiquets encastat a les costelles, li sobrevé el penediment d’haver-se inscrit a aquell curs de màgia on-line.
"Només són ombres" es diu a ell mateix mentre intenta mantenir la calma. "No em poden fer res". Amb aquest pensament es tranquil·litza una mica i es manté ferm, ara mirant les ombres. Sembla que no se li acosten més. S'han quedat a certa distancia, mirant-lo, sense moure's. La tensió no és agradable, però ha d'aguantar fins la següent parada. Mira de recordar els exercicis per controlar l’estrès quan s’adona que les ombres van empetitint. Parpelleja ràpidament sense donar crèdit quan, de sobte, el cor se li encongeix i el semblant se li empal·lideix. La veïna del quart està canviant la pell talment una serp per enlairar-se esplendorosa i esdevenir L’Ombra.
—Rumb al Parc dels Minyons! —ordena la gran Ombra al conductor.
En mirar endavant, ell s'adona que també el xofer és una ombra incorpòria i que... ell és l'únic humà dins el tren, que ara avança veloç i accelerant, ple d'ombres petites que riuen.
A la vorera, la seva veïna abraça aquell noi de la gorra. Tots dos aixequen els punys i acomiaden el comboi. No entén res. Ell només havia sortejat les furgonetes policials per introduir-se en el tramvia en busca de respostes, no era aquest el tipus d'aventura que buscava. "Potser sí que serà veritat allò que diuen, que la curiosidad mató al gato", pensa paralitzat per una situació que el supera. Agita la vareta desesperadament, sense cap resultat. Se la mira. Ja no funciona! "Quan ha estat que he perdut els poders? De poder canviar la realitat segons em convé i fer-me invisible als ulls dels altres. Al Parc dels Minyons van començar, aquell dia, quan, a la sortida de l'institut, els meus companys de classe, em van començar a increpar, em van treure la gorra, em van tirar a terra..."
L'Ombra el rep al Parc dels Minyons, amb el noi de la gorra (que ara veu que és la seva).
—T'hem teixit un parany amb el curs de màgia. Som aquí per venjar-nos. Ens van sentenciar per assetjament, però de la garjola n'hem pogut sortir les ombres i venim a passar comptes al lloc dels fets. La nostra "vareta" sí que funciona.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
