Encarna, heroïna octogenària
Si vols compartir aquest relat...
Rere el vidre, compta els tramvies buits que llisquen per davant de l’edifici. Entre un i altre, registra verds i ambres i vermells. «Quina dansa tan idiota per a uns carrers deserts», pensa.
Ja a la butaca, pensa a teixir una capa de ganxet i prendre l’agulla per vareta. Podria volar des del balcó i apagar la ciutat a cops de canell? Prou que li agradaria, però, ai las, s'adona que no pot aixecar el vol, o, més aviat, el cul de la cadira de tan cansada que està. S'adorm i somnia que, en lloc de tramvies, hi ha llargues processons de formigues gegants que llisquen i saltironen felices pels ralls que canvien de color: verd, ambre i vermell. Es desperta al cap d'un parell d'hores, sobresaltada, amb el soroll del timbre.
—Qui deu ser? Quina hora és?— pensa, endormiscada. Amb els ulls mig aclucats s'esforça per aixecar-se, es mou entre el somni i la realitat amb un timbre que sona amb insistiència. Arriba a l'auricular i despenja:
—Senyora Copons? Baixi de seguida, és una emergència!
En un primer moment no respon al seu interlocutor. Té el cap un xic emboirat després de la migdiada; o potser és pel gotet d’Aigua del Carme que s’ha pres just abans d’adormir-se. Com sap el meu nom? Una emergència? Deixa l’intèrfon gronxant-se i arrossegant les sabatilles torna a mirar cap el carrer buscant una pista que la posi en situació.
Treu el cap per la finestra i les imatges borroses se li superposen, un tramvia descarrilat, dos cotxes tombats, una rotllana de gent, policia.
—Uf, quin mal de cap d'estar tanta estona abocada! Per què m'han trucat? Volen que ho investigui? Com la Mrs. Fletcher! S'asseu per valorar la idea mentre beu un segon got d'Aigua del Carme.
—I per què no?
S'aixeca decidida i es dirigeix a la porta, fins que un pensament l'atura. No pot sortir així com així. Necessita estar equipada.
—Quina ximpleria, Encarna— pensa —Si ni tan sols saps per quin motiu t'han demanat que baixis—.
En qualsevol cas, decideix agafar el bastó, per si ha de caminar gaire. Es posa la mascareta i baixa al portal.
Tan bon punt surt de l'ascensor comença a sentir tot l'enrenou del carrer, un contrast desconcertant amb el silenci i la calma dels últims dies d'una Barcelona buida i compungida per la pandèmia.
Al sortir del portal s'esforça per trobar a l'amo de la veu que l'ha desvetllat, en va.
—Qui s'ha cregut que és?— pensa enfadada.
De sobte el cor li fa un esglai, en veure's només vestida per a l'ocasió, amb la seva vella bata de boatiné color de gos com fuig, i als peus, les sabatilles en forma de closca de tortuga, d'un borrissol gastat... Està clar que les presses no hi entenen de vestuari. El brogit encara queda enllà però alguna cosa no la deixa avançar. Una barreja d'heroisme i vertigen li recorre l'esquena. Pot sentir la intensitat que li provoca sortir al carrer després de tants dies. El neguit es fa gruixut i li obtura la gola. En un gest espontani però perfecte, malgrat l'artrosi, improvisa unes pinces amb els dits per enretirar-se un xic la mascareta. «Què en sóc d'agosarada!», pensa. És una sensació estranya com d’haver-la ja viscuda, un record del passat que es fa present. Sospira. Tanca els ulls. La imatge es desentela. Ella és dalt d’un manolete de la línia 50 que circula per la Gran Via. “Cada cop hi ha més automòbils que no respecten res —rumia—. Un dia hi haurà un accident amb el tramvia”.
—Senyora Copons! —És la veu de l'intèrfon, ara hi reconeix el noiet del queviures de la cantonada.— El seu fill! S'ha espatllat un semàfor i...
L'Encarna enalteix el bastó per obrir-se pas dins la rotllana, en què la xafarderia ha anul·lat tota distància de seguretat. Allà el té, estès a terra, envoltat de l'arròs i les gambes que venia a portar-li. S'atabala i està a punt de caure, però de sobte veu que el noi s'incorpora. Només ha estat un ensurt. —però ensurts com aquests no em convenen a la meva edat!. L'Encarna es refà —Maleït virus i maleïda la mare que et va parir!— li etziba —Us penseu que sóc una invàlida o que estic lera per no dexar-me ni sortir a comprar a la cantonada?
Com pot ser que m'hagi fallat aquest semàfor? Precisament aquest? Amb el meu fill? Sempre ha sigut un tros d'estaquirot... Hi ha alguna cosa que se m'escapa? La senyora Copons ha arribat a casa, s'ha descalçat i s'ha assegut a la butaca, gotet d'Aigua del Carme en mà, i observa per la finestra. Demà a la nit és el moment exacte, aquesta vegada, sí!
—Com em pot haver fallat aquell ximplet! Quina murga que la gent gran només pugui sortir de dia. Si fos una runner podria sortir quan es fa fosc. —pensa. Se’n va cap a la cuina i obre la finestra del celobert. S’aclareix la gola.
—Rositaaa! Remeiii!!! —Dues octogenàries com ella treuen el cap per les finestres.
—Noies: ha de ser demà!
—Ens hem de moure! No podem esperar ni un dia més, si no farem tard!
La Rosita i la Remei escolten l'Encarna sense badar boca.
—Esperarem que tothom sigui a casa. A les 11 de la nit sortirem i seguirem el pla que hem estat elaborant minuciosament aquests darrers dos mesos.
—Per fi els carrers seran sempre nostres!!!
Ella seu a la butaca i mira el rellotge. Disposa de prou temps, així que agafa les agulles de ganxet i comença a teixir la capa.
Quan va per la meitat, fa una pausa i truca al seu fill, per assegurar-se que està bé i disculpar-se per haver marxat de cop. Xerren una mica i quan penja se sent més forta que si hagués pres tres gots d'Aigua del Carme.
Capa en mà, bastó i sabatilles, l'Encarna es troba al llindar de l'entrada a l'edifici amb la Remei i la Rosita. Es miren als ulls que espurnegen amb una vitalitat no vista des de fa anys, i amb mans tremoloses es col·loquen la capa que porten temps cosint.
És l'hora. Obren la porta i surten amb pas ferm. Quina fila fan les tres! Les capes voleien una mica amb la brisa nocturna. És senyal de bona sort. L'Encarna mira les seves companyes. "Quina patxoca que fan.. que fem!" Es diu per dins. Quin ensurt si les trobés algú! Però cap de les tres s'adona que a la cantonada de davant hi ha algú que les espia: On van aquestes amb aquesta pinta?
Aprofitant la baixada d'últim passatger, s'enfilen al tramvia. D'incògnit sota les mascaretes de ganxet, s'acosten al conductor que badalla. A la de tres, les agulles es converteixen en quelcom més que una amenaça.
—Cap a Glòries!— A l'Encarna li surt un gall. En baixar del tram, li deixen al xòfer un tàper amb croquetes, per compensar l'ensurt.
A la porta diu «No passeu» però no es deturen. Dins la sala hi ha màquines amb els llums titil·lants.
—Es conserven bé les Manoles, oi? —diu la Reme.
—Teníem els semàfors sota control. Maleïda automatització! Ens van arraconar però el gran moment és a tocar... Rosi, Reme, agulles a punt?
Tot estava calculat, excepte l'objectiu que les enfocava.
Antigues treballadores de manteniment, enteses en xarxes de cables i semàfors, avui ecologistes sense aturador, provoquen curtcirtuits ardits a l'ombra que redefiniran els llums de la ciutat.
—La llei del vermell pels cotxes i llum blanca pels tranvies!
El periodista que les espia reté el crit per al titular de demà, mentre copsa la foto de l'any.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
