Concurs de relats col·lectius La TRAMa 2020

Bases concurs

Queden: 6 dies

Queden: 1 torns

Portem: 19 de 20 torns

Torns saltats: 0 torns

Data límit: 31/05/2020

Li toca a: allstendres

Punts de cohesió:
-La narradora és en primera persona.

La màquina del temps

Si vols compartir aquest relat...   

T’he dit que em miris. Porto sis parades contemplant aquest nas grecoromà, aquesta barba visigoda i aquest llibre de Paul Auster com perquè ara simplement t’aixequis i et disposis a sortir. Jo també existeixo, saps? Jo també podria ignorar-te, i llegir un llibre o posar-me música. Abans que ens aturem, fes que tot s’aturi. Mira’m. Així. Ara.
Per fi t'has fixat en mi. Llàstima que no et pugui dir res. Seria massa inoportú, ho escoltaria tot el vagó... No t'imagines quanta impotència sento aquí, des de la cabina de comandament. Eh! Espera... Què fas ara? No baixes aquí com sempre? Un moment! Amb qui parles? Ara no només m'ignores, sinó que també parles amb una altra? Increïble. Quina ràbia! Uf, ja has parat de parlar amb l'altra i veig que tens un lloc lliure al teu costat. Ara és el moment per apropar-me, ara o mai. Intento fer la primera passa cap a tu però.... PAM!, el meu cos no pot continuar avançant. Segons després, escanejo el tramvia i em fixo que tothom m'està mirant. Què he fet?
Sembla mentida que després de tants anys treballant-hi m’hagi hagut de menjar el vidre de la cabina precisament avui. Les mirades s’esvaeixen ràpidament quan s'adonen que aquest cop sec i estrepitós que ha interromput el seu trajecte no ha estat res més que jo, l’altra uniformada que distreia a la conductora. 
I ni per aquestes m'ha mirat. Potser ho hauria de deixar estar, potser no fa per mi. Què no! Això són només ximpleries, jo vaig veure que ell i jo estaríem junts, fins i tot teníem fills i un gosset ben bufó. Tot seria més fàcil si ell també mostrés una mica d'interès, com he de passar la resta de la meva vida amb una persona que no em fot ni cas?

El tramvia arriba a la propera parada i t'apropes a la porta. El meu cor s'encongeix i la meva ment crida. No pot ser, no puc deixar-te anar així. Necessito dir-te alguna cosa, necessito un minut amb tu. Temps, necessito temps. Desesperada, les meves mans troben la palanca d'emergència i de sobte, tot s'atura. El tramvia, els passatgers, els cotxes de la Diagonal... no es mou ni una ànima. És la primera vegada que ho fem amb gent a dintre, però sembla que les úniques que no hem estat afectades som la conductora i jo. "Es pot saber què fas?" m'esbronca. Però jo tinc altres plans. Vaig directa cap a ell i m'aturo a pocs centímetres de la seva cara. 
"És vostè l'únic viatger que no porta mascareta. Tingui, una. És obligatori que viatgi amb ella". Estenc la ma, li dono la mascareta d'un sol ús. He enganxat a fora un post-it amb el meu mòbil i un petit text: “porto mesos contemplant-te, estic entabanada amb el teu somriure. He somiat que viuríem en una illa, tindríem fills i un gos ben bufó”.
 Estic entabanada amb el teu somriure fins i tot quan et poses la mascareta. Quina manera de somriure sense somriure. Jo diria que, quan em mires, deus endevinar que no somric sinó que pateixo: en circumstàncies normals hauria pogut dissimular la meva angoixa amb una mitja lluna d'orella a orella, però ara els ulls em delaten. Em veus patir.
És un repte aguantar-te la mirada, però més difícil és evitar perdre'm en el verd dels teus ulls. I així passen pocs segons mentre faig consciència que tothom ens mira; bé en realitat miren a la boja que ha frenat el tramvia a mig trajecte. Em recomponc com puc contestant-te amb un "de res" que se m'escapa entre els llavis.
Torno a la cabina. Tothom està alterat, neguitosos per fer tard. Algú m'insulta. Per culpa meva faran tard. Tant me fot. Nosaltres ja tenim el nostre principi. El temps ja pot avançar. La conductora mou el cap i em diu que no. "No arranca", em diu, "estem atrapats". Miro fora. "Merda!". Estem en pausa. I alguns passatgers comencen a adonar-se'n.
Comencem a revisar el panell de comandaments. En una pantalleta apareix un avís fent pampallugues: "Anomalia temporal. Introdueixi el codi de desbloqueig.". "Anomalia? Quin codi?", pregunto a la conductora. "És la primera vegada que ho veig", respon. Començo a posar-me nerviosa. "I ara, què?", li pregunto mentre m'eixugo la suor del front. Pebrots! Què he fet? Se m'acut fer el mateix que l'altre dia quan em vaig oblidar la meva contrasenya del mail i li començo a dir a la conductora que provi contrasenyes com "contrasenya" però cap funciona. De sobte se m'ocorre el següent, la contrasenya pot estar relacionada amb la raó per la qual estem en aquesta pausa: el de la barba visigoda. 
L’intent de missatge tranquil·litzador que llença la conductora per megafonia no acaba de funcionar. Ho sé, ha estat culpa meva. He d'actuar de pressa. Però i si per tirar de la palanca volent provocar allò que he vist tants cops no he fet res més que destrossar-ho? Maleïda anomalia, maleïda màquina del temps!

Haig de parlar amb ell. Potser ell sap la contrasenya. Però que li dic? Hi vaig directament? Sí, he de fer-ho. Surto de la cabina i vaig cap a ell. Quan sóc a menys d'un pam d'ell m'aturo. Jo que anava amb el cap cot no m'havia assabentat que ell m'estava mirant, però no era la mirada que jo buscava. Una esgarrifança em va recórrer tot el cos. De sobte m'adono que reconec aquesta mirada. Tots aquests somnis bucòlics d'una vida amb ell no eren sinó records. Records de l'escola, de l'institut, del treball, de la família. Sembla estrany, però estic segura que aquest home ha estat present tota la meva vida. Tinc un munt de memòries amb ell, però... no sé qui es. Pot ser que a ell li passi el mateix? Que em reconegui de somnis anteriors, que m'hagi vist formant part de la seva família? Si és aquest el cas ho dissimula molt bé.
No tenim temps a perdre, l'agafo de la mà i el porto cap a la cabina. Allà li demano que provi les contrassenyes que sol fer servir ell... sense èxit. De sobte, se m'acudeix una idea.
 "Sobreviu". Una imatge em torna al present. Estava evadida en el dia que ens vam conèixer i els records de tota una vida junts. Ara som a l'hospital, li ha donat un infart. Jo als meus 82 anys, amb la meva demència oscil·lant. No vull perdre't, amor. Queda't amb mi. Qui tindrà cura de mi si no ets tu? Segueix al meu costat, amor.
"Sobreviu". Sí, la paraula em ressona com un déjà-vu, com un souvenir del subconscient, com el vestigi d'una vida anterior. No sé què vaig ser en una vida anterior. No sé què vam ser, no sé si ens vam conèixer en una vida anterior. El que sí que intueixo molt fort, ara mateix, és que ens hem conegut en una vida posterior. Mentiria si digués que mai he cregut en els senyals. És aquest el moment que determina el meu futur? Bé, si no resolc això potser perdré la feina i el tramvia encara no respon. Amb un gest cansat els dos mirem endavant i recolzem la mà dreta al monitor. De sobte s'encén un llum que llegeix els nostres palmells. Propera parada...
Filtres:
  • El tramvia, un element més de la narració:  
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies