Si vols compartir aquest relat...
Buscava un lavabo. Era urgent. Passant la vista al volt, vaig detectar un conill enmig de la via del tram. Un conill! Rosegava plàcidament l'herbeta que creix entre els raïls. Jo sofria la retenció dels orins però vaig quedar embadalit amb l'animal. Es divisava un comboi a cent metres. El conill seguia pasturant, impertorbable.
Qui se'n cuidava, d'aquell animal? Com havia arribat al bell mig de la ciutat? Cada pregunta se m'acumulava a la bufeta i em provocava calfreds.
L'atropellament imminent m'impel·lia a carregar-me amb la responsabilitat de la vida de la bestioleta però (oh, dilema!): Quina necessitat imperiosa tenia preferència, la vida o la micció? No vaig tenir temps de pensar-ho massa: la meva incontinència passava per damunt de tot. Però tranquils, que vaig baixar la cremallera i amb un raig certer l'animaló va sentir-se prou interpel·lat per la doble amenaça com per guillar Diagonal avall.
El tramvia va allunyar-se en direcció contrària i vaig veure que el conill no només rosegava herba.
Alleujat per l'evacuació de la bufeta i satisfet per la salvació faunística, vaig enfilar Diagonal avall. Estava encuriosit pel comportament d'aquella salvatgina urbana, que saltava sistemàticament d'una via a l'altra, furgant com embogida. Del no res, va aparèixer un altre conill. I un altre. I davant seu, una persona amb un uniforme estrany. Vaig quedar-me atònit veient com un munt de bestioletes ocupaven el tram. Apropant-me una mica més vaig observar que, amb un desfici incontrolat, rosegaven les vies amb les seves descomunals dents incisives. Em vaig girar cap a l'home amb uniforme estrany i li vaig preguntar:
—Són seus aquests conills tan peculiars?
—No, jo només treballo per a l'ajuntament, per cuidar aquests superconills, que són un experiment per a no sé quina història d'una carn ecològica amb plus de ferro... i va i vostè s'hi pixa a sobre. I com ho netejo, això? És una feina de merda però em vull pagar una operació de canvi de sexe. Em dic Pastora Imperio, per cert.
La Pastora (que pasturava conills) es va apartar amb les dues mans els cabells de la cara per seguir amb l’explicació i va agafar aire amb un gest elegant per disparar un discurs.
Em vaig maleir per haver pixat allà. Em vaig maleir per haver fet la pregunta. A mi què m’importava? Hauria d’haver desfilat cap a casa encuriosit i aliviat, però no.
—I vostè? Qui és vostè? Creu que pot anar pixant per tot arreu? Però on s'és vist? Aquests animals ja tenen el seu propi menjar, i ben bo que és! Que pretén?
Aquí haig de reconèixer que se'm va escapar un somriure, un fet que va provocar un gir de guió ben curiós.
—Esperi un moment,no serà... si, ja sé quina mena de persona és vostè, pervertit!
—Pervertit? Que es creu, en dir-me pervertit sense més ni més! Doncs miri, jo sóc el Miquel i, tot encuriosit per veure cap on es dirigia aquella petita bestiola, he acabat descobrint que l’ajuntament està experimentant amb una nova raça de conills. Vostè no creu que se’ls està donant un pinso tot estrany?
En acabar de parlar, van aparèixer dos guàrdies urbans escridassant-me per haver pixat on no tocava, i dos dels superconills que havia vist abans rosegant les vies, ara rosegaven les meves sabates italianes. Sense fer-me cas, la Pastora ja marxava cap a Francesc Macià llençant a les vies el contingut d’un sac que duia penjat de l’uniforme. No sé si per curiositat o per instint vaig seguir-la per la Diagonal. Tota aquesta història del pinso m'havia deixat astorat. Com podia ser que l'Ajuntament invertís diners en una cosa com aquesta? Ecològic? Enmig de les vies del Tram? Interessos econòmics? Però de qui?
Vaig arribar a l'alçada de la Pastora i la vaig agafar pel braç.
—Però què fa?
Els urbans que em seguien, en veure que tenia una certa confiança amb la Pastora, van deixar-ho estar, com si l'uniforme fúcsia fluorescent de la cunicultora tingués algun ascendent sobre la policia municipal. Era algú important i respectat! I em responia la pregunta:
–És un complement nutritiu que fa més digerible el metall dels raïls.
La resposta em va fer pensar en coses estranyes que havia vist fer als de l'Ajuntament, com aquelles menjadores amb forma de paperera plenes de verí per als coloms. I ara es dediquen a criar conills... collins com està el pati!
—Doncs a mi em sembla que ara que la gent ja s'havia fet amb el Tram, només faltava que els hi feu malbé les vies!
—No hi fa res, que quatre conillots roseguin una mica les vies.
Em mirava com si parlés amb canalla de P3. No volia que em deixés a mitges i vaig fer cara de gran interès. Se'm dona molt bé.
—El ferro —va continuar per fi— els dona una força increïble. Poden excavar galeries quilomètriques.
Va callar i va mirar enigmàticament avall, en direcció al Trambesòs.
—M'interessa molt el que em dius, tant que voldria proposar-te un tracte, et puc parlar de tu, oi? Escolta amb atenció perquè no t'ho repetiré dues vegades. Et pagaré íntegrament la teva operació de canvi de sexe si em proporciones tota la informació que puguis recopilar sobre l'experiment dels conills. Per cert, saps on hi ha un lavabo?
—No, jo pixo en una botella, soc ciclista, si vols la compartim. Tens incontinència? He sentit dir que la regidora del PACMA, que té trigèmins i que estava casada amb un dentista de VOX, s’ha vist en la necessitat de posar braquets als seus fills, i va anar a un Chaman i aquest li va dir que si menjaven conills ferrats s’estalviaria la despesa i les pròtesis de vells.
"Però què s'empatolla?", vaig pensar. Estava nerviós. No tenia gaire temps i la bufeta feia senyals. Era com un serial veneçolà. Una ciclista trans que està al cas de les clavegueres del consistori i que ho garla a un desconegut? Ho volia saber. Ho havia de saber!
—Una del PACMA i un de VOX amb trigèmins? No em sona.
Ella va inspirar, va prémer els llavis i va tancar els ulls.
—Miquel, xato, sé el que em dic. Fes-me cas. Segueix-me, crec que et puc mostrar una coseta que trobaràs força interessant.
I agafant-me del braç em va dur davant d'un local, aparentment abandonat, entre Villaroel i Casanova. Es va treure un manyoc de claus de la butxaca i amb una d'elles va obrir la porta.
—Va entrem, ràpid! —va ordenar-me.
Un cop dins el local, no podia creure el que estava veient.
Allà dins tenia prohibit fer fotos, llavors va ser quan vaig decidir treure la meva llibreteta per prendre notes i poder-ho comentar quan anés a la redacció. La Pastora responia totes les preguntes que m’anaven sorgint i jo ho anava anotant tot, pensava que la llibreta em quedaria petita. Escrivia cada detall, fins i tot vaig fer un croquis, la redactora en cap em felicitaria quan ho veiés. Quan la Pastora m'havia fet parar al caixer per treure una picossada de diners, no hi confiava massa, i ara veia que estaven ben pagats. A dins d'aquell local laberíntic, la meva guia va aturar-se davant d’una porta on posava: “Magatzem de pinso municipal”, va obrir-la i va fer-me passar. Vaig al·lucinar! Vaig mirar la Pastora amb incredulitat i ella es va limitar a assentir. Ja tenia el titular: L'ajuntament cria super conills per canviar el pla urbanístic.
Sense despedir-me vaig sortir del local. Aniria en portada? Mentre m’imaginava ric i famós, un cordó de les sabates se'm va enganxar en un raïl just quan passava el Tram. Llàstima.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
