Si vols compartir aquest relat...
Buscava un lavabo. Era urgent. Passant la vista al volt, vaig detectar un conill enmig de la via del tram. Un conill! Rosegava plàcidament l'herbeta que creix entre els raïls. Jo sofria la retenció dels orins però vaig quedar embadalit amb l'animal. Es divisava un comboi a cent metres. El conill seguia pasturant, impertorbable. Vaig fer unes passes movent els braços per espantar-lo, però ell com si sentís ploure. La meva incontinència m'apretava la bufeta. I, de sobte, un nou dilema: què feia aquella àvia cridant com una desesperada? Algun pispa li havia robat la bossa amb la paga de la pensió?, s'havia tornat lela...? El tram, el conill, la iaia... i la pixera! Les cames no em paraven quietes —claqué involuntari—, les mans feien cassoleta damunt l'entrecuix i el premien ben fort. Era impossible no pensar en guèisers, cascades, aixetes gotejant, en les maleïdes fonts de Montjuïc. Una veu eixuta, d'àvia esquerpa, va drenar-me els pensaments de cop:
—Jove! El meu conill! Que me l'atropellen! Corri, carallot!
Amb una energia d'heroi mític, vaig llançar-me cap a la via per socórrer l'animaló i satisfer la iaia. Vaig fer un gran salt, vaig arrencar el rosegador de l'herba i, després d'una tombarella, em vaig alçar victoriós al mig de la calçada amb el conill entre les mans. Era el moment de rebre una ovació o, com a mínim, l'agraïment de la velleta. La mestressa del conill, peró, va desaparéixer del meu camp visual. El tram, pintat amb un graffiti de flors i herba, va arribar a la parada. Com un estaquirot al mig de la Diagonal, amb un conill rabiüt que em mossegava, vaig prendre consciència de la tragèdia que acabava d'evitar i de la que podia succeïr si no em movia de la meva posició. Vaig començar a córrer. En baixar l'adrenalina del rescat, la bufeta tornava a reclamar atenció. La iaia no apareixia, així que em vaig mirar l'animaló i vam entrar com un coet al primer bar que vaig trobar obert.
—Posa'm un cafè amb llet i una pastanaga! —vaig demanar a l’astorat cambrer mentre em dirigia al lavabo encara amb el conill als braços.
Un cop dins ja del lavabo, em vaig abraonar cap a l’urinari. Mentre intentava, no sense dificultats, obrir la bragueta amb la mà lliure, el conill em va parlar:
–No pretendràs pas evacuar davant meu, oi? Deixa’m a terra IM-ME-DI-A-TA-MENT!!!
“Caram!” –vaig pensar–. “Aquest conill no només resulta que parla, sinó que, a més, és un finolis”.
Notava com el líquid iniciava el curt camí entre bufeta i exterior. En un tres i no res, pantalons i calçotets avall i cop de natja a la porta; i reculant amb la bestiola entre braços, mitja volta vers la tassa de vàter per deixar caure el primer rajolí just en l’instant de l’aterratge al seient. Mutis animal damunt sons aquàtics... i el frec llunyà del tram.
–Ei! Pixa ràpid, renta't les mans i espavila! Hem de cercar els meus germans. La vella boja ens vol rapar segons li ha demanat el badoc del seu net amb un dibuix al llom! Hem fugit, un a cada parada des de Cornellà, saltant del cistell sense que s'adonés ningú. Beneïts mòbils!
La pixera se’m va tallar i una suor freda em va amarar tot el cos.
Tot i els cops de musell que em clavava entre les costelles, desfer-me'n era un impossible.
—Escolta! Ja t'he salvat la vida; primer estaves a punt de ser atropellat i ara vols que... —li vaig dir, deixant la frase inacabada. El roig dels seus ulls em tenia hipnòtic perdut.
—Mirarem a les anteriors parades —m'ordenà el pelut conill.
Em semblava una missió impossible trobar-ne ni que fos un, però va ser bufar i fer ampolles. Al cap de poc, dins d'un comboi, amb cinc dels germans conills, circulàvem per Esplugues. El gran em va agafar la mà.
–Ens hem escapat d’un videojoc i hem deixat a dins de la pantalla un nen. Però ha entrat la iaia i...
Es veu que el net li havia cridat que, per tornar al món real, s’havien de rapar els lloms dels onze germans conills amb el dibuix d’un tramvia.
—Ens hem escapat perquè el joc anava de cacera de conills —va dir el que portava la veu cantant— i ara no podem tornar perquè el pèl suau dels nostres lloms perilla de valent.
Tenia raó, segurament l'àvia havia agafat el tram mentre jo orinava i ja li devia haver explicat al net que m'havia vist salvar el conill de ser atropellat.
A la parada de l'Illa Diagonal un conill va entrar al tram derrapant. Duia una bossa de l'Fnac a les orelles. Esbufegava:
—No vull acabar així! —de la bossa va treure El llibre dels conillets suïcides.
Al fons del vagó, el conill poeta, el més melancòlic, declamà:
—Ai las! No puc més! Oh, memòria RAM, on ets?
Moria estrangulat amb el seu propi foulard.
La conillada, inspirada pel llibre, seguia un instint autodestructiu. Els vaig explicar que no calia patir, que la velleta necessitava molta sort per trobar-nos, que jo els duria a bon resguard... Però, en arribar a Francesc Macià, vam trobar-nos-la, amb els quatre conills restants a les mans. Li vaig llençar el llibre a la cara!
—Però que coi fas, galifardeu!
Els brams de la iaia es confonien amb els xicles dels quatre conills que ella sacsejava com si fossin bastons de majorete.
—Torna-me'ls i et perdono la vida!
Es va passar els conills a la mà esquerra, sostinguts pel llom i, amb una agilitat pròpia d'heroïna de videojoc, va treure la pistola làser i em va apuntar. En veure-la amb aquest tarannà bèl·lic, una inspiració em va venir com un llamp.
—Atura't! Ja sé com podem resoldre la situació. Et proposo el següent: entrem tots junts al videojoc i, mentre jo busco el teu nét, tu vés a passar comptes amb qui vol rapar el llom d'aquestes adorables criatures.
Intentava aparentar serenitat però no les tenia totes. La dona acceptà i em va lliurar una Nintendo DS. A la pantalla hi havia un cargol gegant, envoltat de tramvies de joguina. Sota la closca es veia el cos inert d’un nen.
—Som-hi, doncs! —vaig dir—. Per cert, com entrarem al joc?
—D’això ens n’ocupem nosaltres —respongué un conill.
Tot d’una, no sé com, els conills, la vella i jo érem dins el videojoc.
Però el nostre aspecte habitual havia quedat fora... no érem més que un grapat de píxels de colors cridaners.
—Fixa’t! —em va assenyalar la iaia—. Em recorda no sé què...
Al llom dels conills s’entreveia un pictograma lluminós, distint en cada un d’ells. Els animalons, aliens al nostre diàleg, van sortir disparats. Però vaig tenir prou temps, per distingir que els diferents pictogrames formaven un missatge. Potser la clau raïa en el missatge complet si aconseguia reunir tota la conillada de nou, tot i faltant el conill finat. Jo era un crack en mots encreuats i desxifrar codis, però la orientació no era el meu fort i si la vella Tomb Raider no m’ajudava... Vaig utilitzar una de les eines que oferia l'aplicació del joc -el percutor làser-, per tal d'elaborar un bon esquer. L'àvia accedí a substituir la pistola làser pel percutor. A raig començà a fer un sot a terra, el qual abastiríem amb delícies pels bigotuts. Fou tal la potència del percutor que l'elevà uns metres. Desenfundà un mòbil. Foto! Merda, el flaix. No sé quin coi de curtcircuit va fer la llumerada que vam sortir tots disparats del joc. La iaia i el net es van abraçar; jo em vaig endur els conills a viure amb mi.
Avui, com cada diumenge, miro com roseguen herbeta entre els raïls de la via del tram. Abans de sortir de casa, però, he orinat. Mai se sap.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
