Si vols compartir aquest relat...
Estem tancats al tramvia. Se senten els rugits dels animals del zoo. Colpejo amb força el vidre que em separa de la conductora que resta immòbil, inclinada cap endavant. La cabellera tapa els botons de control.
A l’andana no hi ha ningú.
Tampoc al carrer.
Havia quedat per veure l’eclipsi des de la platja.
Miro el mòbil: no hi ha cobertura. Els rugits es fan més propers. El cel s’enfosqueix. Agafo la meva jaqueta, m'embolico el puny i trenco el vidre de cabina. Sortosament, la conductora encara respira, lenta, en tràngol profund. "Carxofes, carxofes i mitjons", repeteix sense parar. Les notícies a la ràdio, entre interferències, sembla que parlen de caos global. Se senten violents cops, al sostre del tramvia. L'eclipsi ja és total. Oloro una fortor amarga que em fa estussegar i em ploren els ulls. "Carxofes!" "Tu calla", li dic nerviosa. Els rugits sonen més a prop i de sobte la nit s'omple d'uns xiscles que fan esborronar. Desenes de petits monos apareixen per tots els racons de l'andana. N'hi ha dos que llepen el vidre de davant el tramvia amb unes petites llengües... grogues.
Aparto els seus cabells. El quadre de comandaments brilla sota la llum violàcia de l’eclipsi, un trencaclosques que no sé resoldre. Els cops al sostre esdevenen rítmics, com si el TRAM fos un tambor. Un d’ells em mira fixament amb un somriure gairebé humà. Del seu paladar llisca una substància birefringent. L’ambient cada vegada és més tèrbol.
Veig com la substància regalima pel vidre. Amb la llum tènue de l'eclipsi, el líquid desdobla i els símbols del tauler revelen un ordre que abans m'era invisible. Ignoro els xiscles dels micos i el deliri de la conductora. I amb el pols ferm, activo la seqüència de seguretat. El tramvia vibra i la ciutat trontolla sota els meus peus.
Els cops es tornen més violents, els xiscles més aguts i el tramvia avança cada cop més ràpid, arrossegant un grinyol metàl·lic. Els micos corren rere nostre. No s'aparten. Xoquen. Com si portéssim alguna cosa que volen recuperar.
Els ulls de la conductora semblen enfocar-me per primer cop.
—Carxofes...
—Però què vol dir, "carxofes"?! Què està passant?
Tinc els nervis crispats i em costa controlar la respiració. La conductora amb prou feines es mou, però aconsegueix allargar el braç tot repetint el seu mantra.
—Car...xofes, mit...
De cop torna a perdre la consciència i em lamento, però segueixo amb la vista la línia del seu braç. Just en aquell moment passem per davant del TNC i ho veig.
La gent s'hi aplega al davant i alça la vista cap al cel ininterromput; al disc fosc que ara penja sobre els nostres caps. Només un halo groc distingeix el que hauria de ser el Sol de la resta de la negror de l'univers. Cometo l'error de mirar-lo, i de sobte no sé on soc, qui sóc, què sóc. És llavors que el TRAM fa una corba i el perdo de vista.
La pobre conductora no para de dir carxofes i mitjons... És la llista de la compra? De sobte, miro darrere meu i veig que no hi ha ningú més al TRAM.
—On s'ha ficat tothom? —li pregunto, tractan de entaular una conversa coherent amb ella. Res, no contesta. Ho torno a intentar, i aquesta vegada la crido pel seu nom, que té gravat en una plaqueta a l'uniforme.
—MARIA!
La dona aixeca el cap, com un robot, com si el fet de cridar aquell nom hagués posat en marxa un engranatge. La miro uns segons esperant algun moviment i veig que al palmell de la mà hi té escrit, mig esborrat, el que sembla un codi: CMTVO. Aleshores hi caic: Carxofes, Mitjons…
Encara sento el cos extrany i al voler mirar-me les mans, no veig res. De cop, noto un gust estrany i una sensació incòmoda a la boca. Agafo el mòbil i m’enfoco la càmera a la cara. Obro la boca, trec la llengua i el que veig em fa enrampar les mans. El mòbil cau a terra.
La meva llengua està totalment groga.
Miro el carrer. La gent, en silenci i convençuda, camina cap al TNC. Premo el fre. El tramvia s'atura. Guardo el mòbil, obro la porta i surto. Miro per darrer cop a la Maria, que em retorna una mirada absent. Camino lentament. M'afegeixo a la multitud. Ningú parla, ningú es desvia. Continuen avançant. Els micos també avancen, però sense deixar de mirar-me. L'aire es densifica. Una claror groguenca envaeix la façana del TNC. Em pregunto si sóc la única que estic conscient. Caminen sense esma. Davant de les escales del TNC tothom s'atura de cop. Alguns cauen a terra. Jo he pogut evitar-ho al agafar-me al braç d'un home. Em mira. De la boca li regalima una substància groga i emet una mena de gemec. Una fortor em regira l'estómac. L'aire és cada vegada menys respirable
El deixo anar de cop. La substància fa pudor de sofre i teixit necròtic. Tusso amb força, intentant oxigenar la sang mentre els pulmons em cremen. La meva llengua groga batega com si estigués connectada a un rusc invisible. Una veu ressona dins el meu crani. "Tovallons", pronuncio sense voler. L'eixam de micos s'aparta i em deixa via lliure. Es col•loquen a banda i banda, creant un passadís que custodia l'entrada al TNC. L'halo de l'eclipsi ha atret la gent del tramvia cap a una obertura d'emergència de cinc ranures. La letra V em crema el paladar: —Vinagre —mussito. En aquell instant s'ilumina la quarta ranura. Sospito que el codi pot ser la clau per a desentrellar tota aquesta TRAMa. Però falta l'última paraula. Miro al voltant. Els micos s'apropen. Un d'ells m'ensenya les dents i la llengua groga brilla sota la llum de l'eclipsi.
La paraula em puja sola des de molt endins.
—Oli.
La cinquena ranura s'il·lumina. La porta s'obre de cop. Tots es llancen endavant, com si la seva vida depengués d’arribar-hi primers. I potser tenen raó. M'atanso cap a l'obertura i aconsegueixo travessar el llindar. Encara noto els cops dels micos ressonant-me dins el pit. M'aturo i miro al meu voltant.
Estic en una sala immensa com un teatre. Tothom que entra va ocupant un seient. Ja en queden pocs.
Sec.
Sento com la porta es tanca darrere meu. Les llums de la sala s'apaguen i l'escenari s'il·lumina. La pantalla esclata en imatges, deixant pas a una allau de records que em colpeja: la ciutat en flames i el pacte que vam segellar per oblidar aquella nit. Començo a entendre perquè la hipnosi no em va afectar com a la resta, em negava a oblidar. Els micos ens observen amb mirades d'àngels caiguts. Tots semblem ser presoners d'aquesta letargia. Ara tinc tots els records. Ara sé qui sóc. A la pantalla es veu una llum preciosa fent una espiral de molts color,els quals desprenen una calidesa i una tendresa que feia molt de temps que no había sentit, al igual que la energia que és tan brillant que et fa sentir una sensació de plenitud al pit. El gran secret s'ha revelat. Sé per què estic aquí. No per presenciar la fi del món, sinó per començar-ne un de nou.
M’aixeco i pujo a l’escenari, enfrontant-me a totes aquelles mirades absents, sense esma. Trec el mòbil i entre els arxius n’identifico un: Dancing Queen. Dubto un segon però el meu dit no. Comença a sonar la cançó per tota la sala i els meus malucs rovellats es comencen a moure.
Ballar.
Així és com em vaig protegir de la hipnosi durant l'anterior eclipsi.
Amb cada eclipsi, la veritat més antiga es desperta al cervell i necessitem la dosi de CMTVO per suportar-la i oblidar-la. Només la música pot mantenir-nos desperts en el ritual.
La gent comença a ballar.
Aquesta vegada serem uns quants els que recordarem d'on venim.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
