Si vols compartir aquest relat...
S’obren les portes i entra un noi espectacular al tramvia. Cabells rinxolats, braços forçuts, un tatuatge a l’espatlla. Amb qui es quedaran els nens?, em pregunto. S’ho prendrà bé, el meu home, quan me’n vagi d’aquí a quatre dies de casa?
El noi se m’asseu al costat i em parla amb una veu vellutada.
—La propera parada és el Futur, oi?
Somric. Sempre m’han agradat els amors a primera vista.
—Com dius? —li pregunto amb veu tremolosa.
—Si parem al Futur. Avui començo a treballar en un nou projecte. Quina gràcia. Aquest serà el meu trajecte diari al futur…
Deixa anar la segona frase com qui no vol la cosa i jo l’agafo al vol. Potser decideixo no marxar de casa encara…
—Ja hi som, jo també baixo aquí —menteixo per poder ser més estona al seu costat.
Caminem per l’avinguda i ens aturem al davant. La torre dels antics “indianos”, restaurada i amb un aspecte inmillorable.
—És aquí on comença la meva carrera com a xef. Inaugurem divendres a les vuit del vespre. Estàs convidada.
—Moltes gràcies, però… espero trobar-te abans al tramvia. Quatre dies se'm faran molt llargs —li xiuxiuejo.
Em mira amb intensitat i se m’escapa un xiscle nerviós, massa fort pel meu gust. Sento com m’envermelleixo fins a les orelles. M’imagino que dec fer la mateixa cara que fa la nena quan veu el monitor de natació: aquella expressió que em fa apartar la mirada, fingint que no és meva. Veig el tramvia allunyar-se del Futur, fugint de l’escena.
Sacsejo el cap per treure'm aquest encaterinament que m’ha fet passar dues parades i ara he de recular. De nit somio que estic fent una massa de coca i unes mans per darrera m'ajuden a donar-li forma mentre de fons se sent “Unchained Melody”. Em desperto suant. He de comprovar si el que em va passar ahir vol dir alguna cosa. Som-hi! Cap al tram.
Però avui, ai, els ulls se'm claven en unes cames llargues amb mitges de vidre. Una noia m'indica el seient lliure del costat: accepto la invitació. En acostar-m'hi, m'embolcalla el perfum de gessamí. Un imant invisible m'atrau cap als llavis carnosos i m'esforço per no cedir a l'instint. El record del xef cada cop em queda més lluny. Li faig un petó llarg i m'embriago de la seva olor. Voldria que no s'acabés mai. Per un instant m'oblido del marit i dels fills... "Ho sento, família!". Quan els nostres rostres es separen observo la dona de prop. És realment preciosa. Qui ets?, li pregunto. Ho saps perfectament, em diu ella. M'has imaginat molts cops.
Les seves paraules em trasbalsen molt. No soc conscient d'haver imaginat aquesta noia que no em resulta del tot desconeguda... De sobte apareix en la meva ment la imatge del tatuatge de l'espatlla del xef. Què m'està passant? No em reconec, jo sempre tan formal. Serà la crisi dels quaranta? El cap em comença a rodar, m'estic marejant.
Atura't, penso. Ni el xef ni la noia embriagadora. Què m'empeny a sortir corrent de la vida aburgesada per la que m'havien preparat? Anys d'escola de monges, festeig amb en Marc des de l'adolescència, dues criatures d'anunci,... I jo aquí imaginant el meu futur amb un xef catxes o amb una deessa del glamur?
Un cop a casa amb moltes papallones volant dins el meu cap, en Marc em pregunta que vull per sopar.
—No ho sé. —Tinc dubtes si una botifarra amb mongetes i un parell d'ous ferrats o unes ostres amb cava.
—Amor meu —em diu en Marc—, millor et serà continuar amb el teu dejuni intermitent...
Què carai, ni botifarra ni dejuni, soparé ostres amb cava.
Sopo i me'n vaig a dormir. Passa un dia, dos, tres... i quatre. No he oblidat que estic convidada a la inauguració d'un restaurant. El del xef amb qui vaig coincidir al tram. No he oblidat aquell noi amb l'espatlla tatuada... Però tampoc la noia. He comprat un vestit molt elegant... Li he dit al meu home que és una nit de noies. Una mentida pietosa.
Surto de casa i em tremolen les cames. Vaig cap al tramvia i quan m'assec miro al meu voltant i tothom està absorbit per les pantalles de mòbils. Perfecte. Avui sembla que podré arribar a lloc sense distraccions. Abans d'arribar a la parada del Futur una noia que tinc a uns tres metres es desploma i sembla que només la vegi jo.
M’aixeco ràpidament i la veig. És ella, la desconeguda a qui vaig besar. Obre els ulls, diu alguna cosa que no entenc i l’ajudo a seure.
—Gràcies per ajudar-me. Què ha passat? Baixo a Futur…
—No t’amoïnis, t’hi acompanyo.
—Em trobo millor. He d’arribar a la inauguració del restaurant…
—El de la torre dels “indianos”?
—Sí, com ho saps?
—Jo també hi vaig
Fem el camí juntes amb un punt de tensió. Quan arribem, el xef està envoltat de gent. Ens veu entrar i se li il·lumina la cara. S’acosta amb dues copes de cava.
—No sabia que coneixies la meva dona —diu, i li planta un petó sorollós. Aguanto el mínim per no quedar malament i surto a caçar el tramvia abans que es faci carbassa.
Arribo a casa. Em sento com “la Ventafocs”. Tot i que porto les dues sabates, sembla que n'hagi perdut una en la fugida. Tinc la família al menjador. Se senten enxampats i riuen mentre em donen un sobre amb dibuixos de cors.
—Sorpresa! —diuen a l’uníson. És un val per anar a sopar els quatre al nou restaurant de la torre dels “indianos”.
Sí! Quina sorpresa!, penso. Sento estar en un laberint on només hi ha una sortida: el maleït restaurant.
—Com és que heu pensat en aquest lloc tan peculiar?
En Marc respon amb uns ànims impropis d'ell:
—El xef és el marit de l'Àgata, la meva nova cap.
Tinc la sensació que li veig espurnes als ulls. Ell també l'haurà besat?
L'endemà a la nit anem —horror!— al restaurant. Entrem al local i el xef i la seva dona ens reben amb un somriure ample. Demanen als nostres fills que vagin a seure amb els seus fills —ells també tenen fills, sí!— i a nosaltres ens fan passar a un reservat. Aleshores se'ns apropen i ens diuen: —Us estàvem esperant. Us volem fer una proposta.
—Quina proposta? —pregunto jo.
—Quedar-vos a viure aquí —em diu el xef—. Has somniat amb estar amb mi, i mira'm, aquí estic. També has somniat amb la meva dona a qui vas fer un petó i també és aquí. També somniaves amb no perdre la teva família i l'has dut aquí amb tu.
—Aleshores, aquest restaurant...
—És tot el que has somniat, sí. És cert, sí. S'ha de vigilar amb el que somies perquè es pot fer realitat.
Els miro a tots i no m'ho crec. Aquí? El Marc somriu a l'Àgata i se'm regira l'estómac.
Els nens corren embogits darrera els seus fills.
—Anem cap als passadissos secrets!—criden.
El xef no s'immuta. Em mira somrient, rere els bíceps, i espera la meva resposta.
Quina resposta? Em desperto dalt d'un avió que ens du a La Haya. Tot ha estat un somni? Les amigues riuen i em diuen "panteixaves i feies bavetes" i jo somric.De nit, en un tramvia restaurant celebrem que d'aquí a quatre dies em caso, quan en un instant s'obren les portes i entra un noi espectacular... ens mirem. "Us coneixeu?", diuen totes en un sol clam.
Era el xef dels meus somnis!... però que feia allà? A l'Àgata, la meva amiga més atrevida, li va agradar i se li va acostar. Va fer-li un interrogatori de comissaria d'aquests que es fan quan s'ha comès un delicte. I era un delicte no saber que aquell noi era el millor amic d'infantesa d'en Marc. Era xef a Barcelona i no, no el coneixia encara!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
