Si vols compartir aquest relat...
S’acosta el tram i ella s’aferra a la bossa. Les instruccions són simples: parada de Wellington, 12.30 h. Sap que no hauria de ser allà, però per primer cop a la seva vida ha decidit no fer el que toca. Tampoc hauria d’haver obert aquell missatge, ni llegit la nota fins al final. Però ja és massa tard: les portes del tramvia s’obren, i ella encara no sap si entra o si fuig.
S’adona que no és por. Va abandonar-la fa mesos, exactament el dia que va descobrir la veritat. Això és una altra cosa: una calma afilada, precisa, gairebé dolça. Com el segon just abans d’estirar el fil que ho desfà tot. Avui, si surt com ha previst, ell deixarà de respirar i amb ell la ràbia resseca que ha après a empassar en silenci.
S’atura davant les portes, estira el coll i inspecciona el comboi. La seva mirada topa amb una silueta que llueix una dentadura d’ivori, tan perfecta i freda que sembla tallada pel cisell d’un escultor. Estreny la bossa contra el pit, tement que algú en pugui endevinar el contingut. Amb dos passos ferms, accedeix a l'interior i valida el bitllet.
S'asseu al primer seient lliure, sense deixar anar la bossa ni un instant. El vidre li retorna un reflex pàl·lid, tens, gairebé desconegut. Les portes es tanquen amb un sospir metàl·lic, definitiu. Ja no hi ha marxa enrera.
Nota la vibració sota els seus peus, regular, hipnòtica i compta mentalment els segons com si així pogués mantenir el control. A cada sotragada del tram, nota un moviment dins la bossa, però no li dona importància. Encara no ho sap, però el pot s’ha destapat i l’escurçó llisca entre els plecs del cuir, lent, inquiet, buscant escalfor. Ella continua immòbil, amb els dits clavats a la nansa. Fa dies que alimenta aquell verí. "Avui, per fi, l’Arnau el tastarà", pensa.
Avui no hi haurà petó ni abraçada, però el recorregut serà el mateix: Wellington, caminada llaaarga fins a l'Hotel Arts, vermut a la cafeteria i l'habitació 505.
No deixa de cavil·lar: "De debò pensa que tot pot seguir igual?"
Un cop ella va descobrir la falsedat del seu idil·li, l'estafa a la seva sincera entrega; no ha pogut resistir més. Ja només queden tres parades i sembla que arribaran a Wellington uns cinc minuts abans. Comença a repassar mentalment les paraules preparades, els gestos fingits i assajats tota la nit. No vol deixar espai a improvisacions o demostracions de sentiments reals. Per una vegada, per una primera vegada, ella fingirà el que sent, és imperatiu així sigui.
—Hola carinyo, que no m'has vist?
Allà estava palplantat el senyor profident. Segur que s'havia blanquejat les dents per al seu casament.
Com pot ser que les persones que ens han agradat tant i que només necessitàvem pensar en elles, després les trobem vomitives i ridícules?
Mira'l, agafat a la barra, com un lèmur, dissimulant.
—Hola, no t'he vist —menteix ella.
—Se’t veu nervioseta —diu ell buscant un petó.
Ella l’esquiva fingint submissió.
—Són les ganes d’arribar —diu tan convençuda que gairebé s’ho creu. L’Arnau li pessiga el cul i ella fa un salt enrere clavant una estrebada violenta a la bossa. Està a punt de mossegar, quan una veu infantil la frena:
—Senyora, té la bossa oberta!
Ella abaixa els ulls i el cor li fa un sol cop. Entre els plecs del cuir, alguna cosa fosca s’agita.
—Què coi…? —murmura l’Arnau acostant-s’hi encara més.
Ella fa un pas enrere.
—No la toquis.
—Ara també portes sorpreses? —riu ell —Què amagues?
Ella no respon.
—Nena, m’estàs espantant…
L’Arnau s’inclina un instant, massa a prop.
Surt disparat.
—Hòstia!
L’Arnau cau enrere mentre mig vagó comença a cridar. L’escurçó llisca sota els seients i algú activa l’alarma d’emergència. El tram frena en sec. Ella intenta tancar la bossa, però ja és massa tard. L’Arnau la mira, pàl·lid, i somriu. Ella abaixa els ulls. Al canell, dues marques petites comencen a inflar-se. Les seves mirades es troben. De sobte, en els ulls de corb mentider de l’Arnau, hi despunta una sospita. Per un instant sembla espantat. Després, esclata a riure.
—Ets incapaç fins i tot de matar-me.
Però el riure se li trenca: alguna cosa es remou sota els pantalons. L’Arnau es recaragola cridant. Aquesta vegada, l’escurçó l’ha trobat a ell.
La Laia sent fluixera, el cos com de cotó i un garbuix d'imatges al cap, li venen tants moments: el primer petó, les promeses de vida en comú, el missatge de confirmació del viatge de noces de l'Arnau i la Marina, els "no puc viure sense tu" d'ell, el semblant de la Marina mirant-la als ulls i la proposta: "El matarem juntes." S' arrossega fins a la porta del tramvia mentre el verí li encén el braç per dins. Els crits li ressonen lluny, esmorteïts, com sota de l' aigua. La suor li regalima pel front i els dits li tremolen cada vegada més. Pensa en totes les mentides que havia memoritzat per arribar fins allà. Ara en canvi, l'únic que voldria sentir és una veritat.
Però no sent res. Cau en una foscor espessa i, quan torna a obrir els ulls, jeu a terra, fora del tram. Els flaixos blaus d'una ambulància li punxen la vista. Davant seu, a contrallum, una dona i una criatura s’agafen de la mà. La Laia vol recordar per què ha arribat fins allà, però només li ve al cap una idea absurda: encara no sap qui ha mort.
La Marina, que havia seguit el pla adientment disfressada supervisant els detalls de la trobada, observa les accions dels sanitaris com altres passatgers. Un d'ells, adreçant-se a la dona amb el nen crida:
—Senyora, què fa?! No s'hi acosti, sisplau!
—Què diu?! Vostès m'han avisat. SOC LA DONA del ferit!
La Marina astorada, desfent-se de perruca i ulleres contesta:
—La seva dona soc jo!
—Deu ser un error! —fa la dona— Es diu Arnau Birulés!
—Sí, ja ho sé! —respon la Marina.
La cara del metge és un poema.
La Laia, de sobte, es refà. Ha estat més efectiu el diàleg que ha sentit, que no pas el sèrum antiviperí. I mirant de fit a fit a la Marina li diu:
—Tu t'ho pots creure?
Els curiosos que envolten l'escena segueixen l'espectacle. Van girant el cap com si miressin un partit de tennis.
La dona, deixant anar la criatura, fa un "portagayola" i es planta al costat del marit:
—Arnau!
Ell xiuxiueja:
—Valentina!
—Quina mandra de persona! —deixa anar la Laia.
—L'única cosa que em fot, en el fons, és deixar perdre el viatge a les Maldives. Laia, t'agradaria venir de viatge a tutiplén?
—A tutiplén? —fa la Laia, encara mig estabornida.
La Valentina mira l'Arnau amb una barreja d'odi i vergonya. Nega amb el cap.
—Maldives? Mira que n'ets de...
La Marina remena el mòbil i somriu.
—Les reserves de les Maldives continuen actives.
La Laia deixa anar una rialla cansada.
—Doncs mira, aquest imbècil ens acaba de pagar les vacances.
El TRAM T4 reprèn la marxa entre sirenes i crits. Al carrer, l’Arnau, mig inconscient, encara intenta seduir la sanitària:
—Tens uns ulls preciosos...
—Té tres mossegades i continua sent un pesat —bufa ella.
La Marina mira la Laia.
—Maldives?
—Però sense serps.
—Ni homes.
De fons, una iaia remuga:
—Això abans amb el Tramvia Blau no passava. Un mes després, a les Maldives, la Valentina mostra la pantalla del mòbil.
—Mireu això.
En un diari digital: "Rep l’alta el ferit en l’incident amb un escurçó al TRAM. Es confirma que el verí li ha causat una disfunció permanent",
La Marina somriu.
La Laia treu de la bossa el paper arrugat que encara guarda.
—Al final, aquella nota tenia raó...
Brinden.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
