Si vols compartir aquest relat...
Estem tancats al tramvia. Se senten els rugits dels animals del zoo. Colpejo amb força el vidre que em separa de la conductora que resta immòbil, inclinada cap endavant. La cabellera tapa els botons de control.
A l’andana no hi ha ningú.
Tampoc al carrer.
Havia quedat per veure l’eclipsi des de la platja.
Miro el mòbil: no hi ha cobertura. Els rugits es fan més propers. El cel s’enfosqueix. Ja ha començat: la lluna s'interposa entre el sol i nosaltres. Al vagó ningú es mou, ningú respon. La conductora no reacciona als meus cops. La meva ment d'astrònoma intenta analitzar la situació buscant causes i conseqüències plausibles del que està passant. Els brams dels animals m'angoixen. Soc l'única conscient dins el tramvia.
Suor al clatell.
Respiració fatigosa.
Els rugits, cada vegada més a prop.
Les portes del tramvia s'obren de cop, expulsant tota la tensió acumulada.
M'acosto a una de les sortides i començo a notar-ho a cada porus de la pell. Una boira em travessa el cos, els teixits, les venes, les vísceres, els ossos... M'arrauleixo com si tingués mal de panxa. Aspiro profundament i intento tranquil·litzar-me. Tot això deu tenir una explicació em dic, però miro enrere i veig que els meus companys de passatge segueixen com adormits, perquè estant vius no? M’apropo a un d’ells i li prenc el pols. Si, està viu, fins i tot noto com respira lleument. El sacsejo una mica, però no hi ha reacció. Alço la mirada. L ’inquietant espectacle dels cossos immòbils m’esgarrifa. Giro cua i surto al carrer, potser fora trobaré sentit al que està passant. No m’he allunyat del tramvia ni deu metres que m’adono que no hi ha ningú enlloc. I no és la foscor de l’eclipsi, ni aquesta boirina xafogosa la que esborra la gent. Els carrers estan deserts. M'aturo. Necessito sobreposar-me a la por, buscar ajuda i treure l'entrellat del que està passant. Un udol llarg em torna a aquest present que m'esfereeix. El mòbil: sense cobertura. Els animals: l'únic rastre de vida que sento. L'últim raig de llum abans que l'eclipsi es completi sembla marcar-me el camí. Travesso la Ciutadella buida. Arribo a la porta del zoo. A les taquilles, obertes, no hi ha ningú. Els rugits es van fent estridents. Es barregen amb els xiscles aguts dels micos. L'olor és forta. De cop, sento un so de passes ràpides. Em giro. Una dona de la meva edat s'apropa a l'entrada. És curiós, perquè va vestida com jo. La foscor ja és absoluta. Entre les ombres intueixo la silueta d'aquesta dona. Corre esperitada cap a mi. Corre. No s'atura. Em preparo per l'envestida però ella s'esfuma. Altres siluetes semblants apareixen i desapareixen. Totes marquen un camí: la gàbia, ara desèrtica, on hi havia hagut els macacs, els que havien embogit en el darrer eclipsi. Allà hi ha d'haver respostes.
Una gravetat que no controlo m'apropa a la gàbia, com una silueta més, i és el vidre trencat qui m'atura. Penso en l'article que vaig llegir quan feia la tesi i m'adono que l'últim eclipsi va ser fa més de cent anys, i que aquella gàbia no podia haver estat buida tant de temps. Quins animals han sigut els últims d'habitar-la i cap a on han fugit?
Fixo els ulls al finestral trencat de la gàbia. De sobte, un cos físic, pesat, cau a sobre meu i m’atrapa fort amb el braços. El pànic se m’atura en forma de xiscle a la gola. Tietaaa! Em giro i l’abraço. Ella arrenca un plor profund i desolador. L’Anna, treballa al zoo des de fa uns mesos. Què hi fa aquí a aquestes hores? Hi ha alguna cosa que no encaixa. La ferum intensa. Tiro el cap enrere i enfoco la vista. Davant meu hi ha un orangutan que em mira plàcidament. De sobte, noto com si m'estiguessin esgarrapant els cabells mentre sento un xiscle agut. Em giro i veig un macaco que salta i gesticula com si estigués posseït. La por em fa caure a terra i em desmaio. No sé quanta estona ha passat quan recupero la consciència. Abans d'incorporar-me, repasso: macacos, orangutà, la dona vestida com jo, l'Anna... l'Anna? On ha anat a parar? Ja no hi és, però m'ha deixat a la butxaca la seva identificació de treballadora del zoo amb una nota i dos mots: GÀBIA i TRÀNSIT. Trànsit? Això va ser el tema de la meva tesi. Res de tot això té sentit. M’incorporo lentament i m’espolso els grans de sorra adherits al cos. Agafo la targeta amb força. Penso en les dues paraules de la nota. Camino amb tensió cap a la gàbia i hi passo la targeta. Un so curt i metalic m'indica que la porta s'ha obert. Camino lentament. M'aturo davant del que sembla ser una cova. Miro enrere. Les figures de l’Anna i del meu doble em contemplem amb un somriure estàtic . Al seu costat les bèsties resten immòbils amb un gest expectant. Una esgarrifança insuportable em fa entrar dins la foscor de la cova. L’últim que veig és el cercle del sol imperant en un cel negre. A les palpentes avanço per un túnel humit i llefiscós. El terra està cobert de llim i rellisco un parell de vegades. Tinc les sabates humides, una mena de rierol m’apropa a una cridòria de xiscles i brams que em fa de guia. La ferum gairebé em crema les narius i em paralitza durant uns instants. El brogit de les bèsties esdevé ara una mena de ritme compassat que m’obliga a avançar. A la sortida del túnel una llum m'encega. Quan m'adapto a la claror l'escena és esgarrifadora. Soc al zoo. Però ara la gàbia és tancada i plena. Plena d'humans que xisclen agafats als barrots mirant-me per ser alliberats. Son les siluetes del meu món les que criden. Ara veig, també, uns orangutans que les vigilen. L'eclipsi està apunt de començar. Els orangutans estan immòbils. No m'han vist. Els xiscles humans són punyents, diferents tons de greus i aguts. Els braços d'escolen pels barrots clamant ajuda. Per la foscor, no puc distingir-ne els rostres. M'apropo sigilosa perment fort la targeta. Soc jo. Les persones dins la gàbia són jo en diferents edats de la vida. Des de petita fins ara. Són jo però estan exhaustes, es desfan. Però tot i això, em reconec d'alguna manera en aquella nena innocent, en l'adolescent de cara acneica, la jove, en algun jo més semblant a l'ara i em veig més i més gran en altres rostres futurs. No puc pensar. Allarguen els braços per tocar-me: em reclamen. Em necessiten. Hi ha una ranura: passo la targeta. La porta s'obre i, de sobte, tot és silenci. Una de les figures s'apropa i agafa la meva mà, sento el seu pols, i la sensació agradable es barreja amb el neguit de no poder reaccionar mentre una altra versió de mi surt de la gàbia i la tanca. S'allunya lentament, entra decidida en la foscor del túnel i llavors entenc que mai més sortiré d'aquí. Ja havia estat aquí abans? Miro al voltant buscant explicacions i em cau la targeta de les mans. Alguna cosa canvia a l'ambient i quan m'ajupo, totes elles ho fan a la vegada. Ens aixequem a poc a poc i totes tenim un bitllet del tram a la mà. On és la targeta? Em fa pensar en l'aturada que va interrompre el trajecte i en què m'ha dut fins aquí. Sóc jo i ahora sóc multitud. M'he endinsat en un món que és meu però no em pertany.Veig la targeta i l'agafo, surto de la gàbia sense fer cas dels gemecs de les figures fantasmals i m'allunyo pel passadís. A mig camí veig l'ombra fugissera i l'avanço. Corro fins al tramvia i pujo. M'he perdut l'eclipsi però he guanyat el meu present.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
