Un viatge ple d’imprevists…
Si vols compartir aquest relat...
S’obren les portes i entra un noi espectacular al tramvia. Cabells rinxolats, braços forçuts, un tatuatge a l’espatlla. Amb qui es quedaran els nens?, em pregunto. S’ho prendrà bé, el meu home, quan me’n vagi d’aquí a quatre dies de casa?
El noi se m’asseu al costat i em parla amb una veu vellutada.
—La propera parada és el Futur, oi?
Somric. Sempre m’han agradat els amors a primera vista.
El meu cap s’accelera, li proposaré prendre una copa i xerrar. Fa temps que no ho faig i m'anirà bé, el meu home és un avorrit, tenim poca vida social i jo, quant vaig sortir de l’armari i abans de viure en parella, no parava a casa.
També és cert que aquest noi és jove, però, i què?
-Si –responc–. I conec un bar prop del Futur que és molt tranquil.
—Auuuuuuu! Qui vol un lloc tranquil?
En sentir l’udol, una àvia amb un mandril blau mira d’estirar la maneta d’emergència.
De cop, el tramvia s’atura. “Dames, senyors passatgers, els preguem restin al vagó. És molt perillós sortir.”
Un raig de sol entra per la finestra i la mirada d’aquest arrencapins es torna foc. Es gira. Amago els bolquers. Dubto.
Els llums s’apaguen. L’alba se’ns fa més insultant. El bou tintat de l'espatlla sembla despertar-se. Tinc el rampell de tocar-lo. Vibra el maleït mòbil.
—Què coi vols ara?
El samsó es tomba cap a mi, amb els ulls com estaques, i rugeix:
—Si vols Futur, deixa d’atendre el passat. Vens?
S’aixeca. Per l’altaveu sentim: “Repetim: és molt perillós sortir.”
La trucada em paralitza. Ell continua clavant-me la mirada, esperant que faci el pas definitiu cap a un futur tan incert com prometedor. Avança fins la porta. En veure que està bloquejada, utilitza els seus forçuts braços per a intentar obrir-la. Torno a atendre la trucada mentre la tensió dels seus músculs m'encén la pell.
—Hi ha foc. No arribaré.
La veu se’m trenca abans de penjar. Miro el noi, la porta, la boira de fora. Si baixo, potser no torno. Si em quedo, potser arribo tard. Ell somriu, com si ja sabés la resposta. Aleshores entenc que el Futur no és una parada: és una decisió. Respiro a fons, agafo la bossa i faig un pas endavant, sense saber què m’espera. Però, finalment, m’aturo.
A la plataforma del tramvia apareix un Neardental. Em diu que ve del futur, que va participar en un experiment de ChaoticalSolutions S.L. i tot d'un plegat es va veure envoltat de mandrils blaus. El forçut s'apropa per saber qui és aquell individu. Està gelós, i això m'agrada. Per arribar al futur hem d'anar enrere?, pregunto al cavernari. Però de sobte, me n'adono que ja ha desaparegut.
—Som-hi, Jordi, no ho dubtis més!
El noi salta cap a l'andana, s'allunya i el perdo en la foscor.
Pell de gallina. Com sap el meu nom? Un calfred recorre el meu cos. No pot ser... Començo a recordar el carnaval de Sitges del 2023 i una suor freda em recorre el front. Ara sí que ho tinc clar. L'àvia que ha aturat el tram m'està mirant. Sento el mandril en alerta... fan la mateixa fila, com no ho he vist? Bé, llavors, a Sitges, anava disfressada... Què vol?
Miro endarrere, sense aixecar la mirada, abans m'ha semblat veure que duia una bossa, veig les inicials "C.S.". Sona l'avís del tram. Ella s'inclina endavant:
—No era aquesta la teva parada?
M'apropo a l'àvia del mandril blau i li pregunto:
—Perdona, què són les inicials "C.S"? Què volen dir?
L'àvia sembla muda però el mandril blau em respon:
—Es tracta d'una empresa que fa experiments sobre les nostres ments. L'àvia, el noi forçut, el Neandertal, jo mateixa... tots formem part de tu...tots formem part dels teus records.
El que em faltava! El consum de drogues quan era jove m'ha passat factura al meu cap i ara algú amb finalitats tèrboles vol experimentar amb mi. Començo a dubtar què he viscut realment i què ha estat producte de la imaginació. De cop, a l'àvia li cau la bossa a terra i quan la recullo veig que sota les inicials C.S. hi posa Construcciones Serrano. Ja haig de prendre una decisió. Poc m’importen ja l’àvia, el neerdental o els mandrils.
Tot sembla una pel·lícula de la que començo a cansar-me, ja ha estat prou complicada la meva vida abans de sortir de l’armari.
La meva realitat és que vull estar amb aquell jove i tinc una intuïció. Busco l’adreça de l’empresa CS al mòbil, la trobo i surto corrent.
Aquell Sitges de fa tres anys, Troia.
—Soc tan feliç! Tant de bo això fos etern —m'havia dit ell.
Maleït el moment que la bruixa i el mandril ens van reptar:
—Voleu això per sempre? —Havia dit la vella. Ell no va dubtar. Jo encara me'n penedeixo—. Mateu la rutina. Tot s'hi val. Traieu el neandertal de dins. —Va mostrar unes cartes amb C.S. imprès—. Ens veurem al tram.
Parpellejo. Torno a ser al 2026. Arribo a l’adreça indicada. No veig C.S. enlloc. Hi ha un rètol “Tot a 1 €” i un aparador amb dallonses de mòbil i cànnabis, i castanyoles. Al fons, em sembla veure un bou de pell suada. Tremolo. El meu home truca.
—Jordi, shh. Em sap greu —i sento la veu a prop, tan a prop que diria que no em cal el telèfon.
Mentre giro el cap cap al meu present, sento les rodes del tricicle d'un infant, avançant directe cap a mi, com el tramvia sense pietat que m'ha travessat. Sense temps a reaccionar, el meu fill salta del tricicle i s'abraça a mi, i és la meva presa a terra. Fins que es separa i m'ensenya, feliç, el seu nou peluix: és un mandril de color blau.
Em dona el peluix però em cau de les mans. Dins la costura hi ha una carta amb les inicials C.S., mig esquinçada: “Prova final: triar sense fugir.” El meu home baixa la mirada. “Volia saber si encara hi eres”, diu, amb una veu que ja no reconec. Miro el nen, el mandril i el carrer buit. El Futur, ara, no sembla una parada, sinó una pregunta oberta. I em fa por.
Quan estic immers en aquestes reflexions, sento el Neardental:
-Ei, el del Tram! Jordi, et presento la meva promesa, la Kruki. Ens vam conèixer fa moltíssims anys i quan s'acaba un cicle i la civilització desapareix ens retrobem. No penseu tant en el futur. Vivim en una simulació i tot l'avenir està programat. Nosaltres sortirem del Tot a 1. Anem-nos Kruki.
Mentre el neandertal i la Kruki s'allunyen, em pregunto quan s'acabarà tot això. Estic esgotat i necessito acabar aquesta història sense sentit. Si tot està programat, només m'he de deixar portar.
Dic adéu a la meva família amb la mirada. El noi forçut porta unes castanyoles a la mà. M'agafa la meva , les fa sonar i, de sobte, som a un Tram buit. Una llum tènue em deixa veure els seients buits. És de nit? Som al túnel de Cornellà? De sobte m'adono que no estem sols, encreuaments de converses envaeixen l'aire: un home parla al seu fill, unes dones riuen, un nadó plora.
No veig a ningú, però escolto tothom. Estrenyo la mà del meu Hermes, busco la seva mirada i, esglai al cor! Tampoc el veig. Així que estic absolutament sol. No hi ha ningú al meu voltant. Tan sols el vagó i jo, la meva ment i jo, la meva imaginació i jo. On és la gent? On són el forçut, i el Neandertal i la Kruki, i la velleta amb el mandril blau? De cop, el tram agafa velocitat, una velocitat vertiginosa... anem a cent per hora, dos cents, tres cents... ens matarem! M'aferro a l'agafador amb mans i braços, tot fa pampallugues, s'acaba el món? Penso en el Mecanoscrit del segon origen. Sí que eren exuberants els rínxols, però només vull tornar a casa. Tot trontolla i la velocitat s'alenteix; miro per la finestra, veig un lleó immens, la Sagrada Família! Núvols, blau, suro en la ingravidesa, sona "ground control to..." de "Space Oddity", quina serà la pròxima parada?
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
