Protocol per a una fatalitat
Si vols compartir aquest relat...
Com cada matí, la Virgínia va entrar al tram i va saludar el conductor.
—Avui no sortiràs on vulguis —li va dir ell—. Avui decideix la màquina.
La Virgínia va somriure, pensant que feia broma. Però un home de la primera fila, amb els ulls humits, es va girar:
—Jo no puc sortir fins que torni a la parada on he entrat.
La màquina esperava que la Virgínia piqués.
Amb la targeta a la mà, va observar els passatgers. Una noia amb un nen petit es va acostar al conductor, anguniada: s'havia saltat la seva parada.
—Jo no hi puc fer res. He perdut el control —va dir ell, amb una calma mecànica.
La Virgínia va intentar baixar, però les portes es van tancar. El tram va arrencar. Podria baixar del tramvia? Tothom? Quin era el motiu?
Origen-final? La Virgínia intentava trobar lògica en aquella situació inversemblant. Absorta, no es va adonar que la màquina emetia sons i moviments sinuosos sobre les vies.
Els passatgers es van agafar fort als seients, una dona va agafar la mà del seu fill i la gent gran presagiava que seria el seu últim viatge. Però, ho anava a ser?
De sobte, una música —el volum de la qual anava incrementant a mesura que s'atansaven a la següent parada— va començar a sonar. La Virgínia va mirar al seu voltant i hi havia cares d'incertesa, però també hi havia un noi que semblava aliè a la situació. Els seus ulls es van creuar i li va fer un somriure. Potser el noi sabia més que els demès o simplement pensava que es tractava d'una broma. Se li feia estrany però que hi hagués música; sempre havia associat la música amb el benestar. Però va fer el que feia últimament en qualsevol situació: consultar a la intel·ligència artificial del seu mòbil. Li va fer sentir la música i cercar casos similares. "Estic atrapada al Tramvia i sona aquesta música. Què faig? Busca casos similars", va escriure-li al xat. Els segons que va trigar a rebre una resposta se li van fer eterns. "No he trobat casos similars, però et deixo els passos a seguir per la teva situació:
1. Mantenir la calma.
2. Buscar ajuda.
3. Llegir el protocol per una fatalitat".
La Virgínia va decidir buscar ajuda. "Ajuda!" va cridar ben fort i, de l'altre mòdul va venir corrents un home que se li va presentar amb un somriure: "Sóc l'Humberto. El director del TRAM. No has de patir per res perquè estem celebrant l'aniversari del tramvia. Per streaming, els viatgers escollits decidiran on baixareu i quin és el vostre futur" La Virgínia va mirar al seu voltant, pensant en si tot era una mena de broma de mal gust. "Com que en streaming? No ho entenc...". L'Humberto, sense deixar de somriure, li va assenyalar unes càmeres al sostre el vagó, que estaven enfocant-la directament a la cara. "De fet, Virgínia, ets de les que més està agradant a l'audiència". La Virgínia va pensar en totes les vegades que havia mirat una pantalla sense imaginar qui hi havia a l'altre costat. Ara era ella l'observada, i no sabia com ser-ho. Va intentar recordar la seva cara de cada dia, la que posava quan ningú mirava, i va adonar-se que no la trobava. Per primera vegada en molt de temps, va tenir ganes de desaparèixer. Com si li llegís el pensament, el noi del somriure es va aixecar i li va allargar la mà.
--No desapareguis --li va dir--. Decideix tu.
La Virgínia va respirar fondo, va mirar la càmera i, per primer cop, no va fingir.
--Vull baixar a la propera parada.
Ho va dir amb fermesa, però tremolava.
De sobte, la música es va aturar i les portes es van obrir. La sensació era extranya. Mai el so d'obertura de portes havia fet tan feliç a la gent que en aquell Tram viatjava. La Virgínia va observar com tothom sortia abans que ella. Abans de posar els dos peus fora el vehicle, va recordar la frase "Avui no sortiràs on vulguis". Ella ho havia demanat, però... I si era un parany? O un repte?
La Virgínia ja anava cap a la porta, però el noi li va dir:
—Espera't un moment, no pots marxar sense el regal.
—No estic per perdre més temps avui. Ja en tinc prou, —va contestar amb fermesa.
No va acabar la frase. Una música evocadora omplia el Tram, i, algú amb una veu avellutada va començar a recitar un poema.
_Pel carrer vell passa el tramvia,
sense soroll, com una ombra freda.
Ningú no sap qui hi viatja,
sempre hi ha una finestra oberta.
Quan toca les vies la mitjanit,
s’atura el rellotge del barri
i algú xiuxiueja el teu nom._
Virginia, va somriure nerviosa i d'un salt va baixar a Ca n'Oliveres. Era a casa.
Mira cap a l'esquerra i veu una llum que s'apropa a ella. El pensament alliberador que tenia dintre del vagó es va transformar en pensament catastròfic, i ràpid que modificava la percepció de l'espai. La seva respiració era superficial, ràpida, boca seca, mareig. Les cames li tremolaven fins que es va il·luminar el rostre de Xavier.
—He hagut de baixar amb tu.
—Hem d'aturar aquesta fatalitat des de fora i junts.
Junts van trucar a atenció a client des de la mateixa parada però estranyament no obtingueren cap resposta. El silenci, va fer que en aquell mateix moment, la Virgínia s'adonés de que no hi havia ningú a la parada, que no hi sentia cap cotxe, cap parla, no res excepte les piulades dels ocells i el xiscle de les vies cada vegada més llunyà. La Virgínia, commocionada pel que acabava de viure, va pensar que tot havia estat un malson. De sobte, per la megafonia, va escoltar la veu de l'Humberto, que ja no semblava somriure.
—Virgínia, si no puges al pròxim tram i continues amb l'streaming, tota la ciutat correrà el risc de desaparèixer. Jo de tu hi pujaria.
La Virgínia va mirar cap a ambdues direccions i va veure un tramvia que s'apropava ràpidament a la parada, circulant contra direcció. Quan es va parar just davant d'ella, va reconèixer el maquinista, l'home ploraner, la noia amb el nen petit... Les seves cames van actuar per ella i, sense adonar-se'n va pujar a dins del vagó. —Ja la tenim aquí! —va dir l'Humberto—. Enhorabona, Virgínia, ets una de les finalistes!
La Virgínia va sentir que tot li donava voltes.
—Finalista?
—Sí, ara només queda la votació final...
No entenia res, però hi havia una pregunta concreta que necessitava fer.
—Però, quin és el premi?
—Doncs, és molt senzill: poder tornar a la teva vida. La Virgínia va quedar en silenci. Va repetir-ho mentalment fins que les paraules van perdre el sentit. Tot allò havia estat real, massa real. Va tornar a llegir el missatge del xat amb la intel·ligència artificial. El pas que havia ignorat: llegir el protocol per a una fatalitat. Potser ara ja era l'hora de fer-ho. Va obrir el document.
Pas 1: comprova si recordes l’últim instant.
Varrufar el front.
L’últim instant?
Va intentar recordar el matí. El cafè. El tram. La targeta a la mà.
I després, un buit.
A la pantalla va aparèixer el Pas 2.
Si no el recordes, és probable que la fatalitat ja s’hagi produït.
La música va tornar a sonar. Ella va mirar a la càmera. A la pantalla un home li preguntava:
- Em pot mostrar el bitllet?
La Virgínia no entenia res.
- Senyoreta, el bitllet!
La Virginia va despertar dins el Tram, a vessar de gent com cada tarda. Davant seu, el revisor esperava poder validar el seu bitllet. Li va mostrar.
Realment, hauria estat una fatalitat que la multessin per no validar el bitllet.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
