Si vols compartir aquest relat...
Primer van ser els xiscles d'aquell jove el que li van cridar l'atenció. Estava arraulit al terra de l’andana tocant-se el cap, recaragolant-se.
—Estàs bé?
Però va ser aleshores quan va veure la imatge que la trastocaria per sempre més: del cap del jove, d'entre els seus esgarips de dolor, van emergir unes flames precioses. Un foc vermell bellíssim. Es va fregar els ulls, perquè no es creia el que veia. Eren flames de veritat? I tant que ho eren! Només apropar-hi la mà va notar l’escalfor. Ràpidament, va agafar el mòbil, però no hi havia cobertura, ni d’emergència, per trucar. Què era allò tan estrany? Per sort, arribava el tramvia, però anava sorprenentment buit. Buff... Per què anava buit? Els laments del jove rebotaven a les parets dels edificis confrontants, la força de l'ambient era tremenda. Gent que hi havia a prop es va arremolinar i la veu d'un nen va cridar: "No és d'aquest món!". Ella mirava incrèdula l'escena: ara al noi en flames, ara el tramvia buit. Feia tard a la feina i no volia fallar, feia poc que treballava al nou psiquiàtric. La promesa de, per una vegada, poder gaudir asseguda del camí a la feina pesava quasi més que l’escena que estava desenvolupant-se davant dels seus ulls. Ben mirat, hi havia molta gent intentant ajudar al noi i una més no faria més que destorbar. Sense pensar-ho més i silenciant la veu interior que li deia que no ho fes, va pujar al tramvia buit. El darrer que va escoltar, abans de tancar-se les portes, va ser la veu esgarrifadora del jove de les flames precioses: "No pugis! Nooo!". El polsador de la porta no obeïa ni tampoc el dispositiu d'emergència. Quan va veure empetitint-se l'andana amb aquelles mirades sangglaçades acomiadant-la, va deixar de donar cops de puny a la finestra. Venuda al seu destí, va tocar el botó d'auxili i va cridar:
-Ajuda! Aturi el tramvia!
No va respondre ningú. Respira, respira, pensava mentre deixava a terra l'abric i s'obria els botons de la camisa, abans quedés xopa de suor. Sentia una brasa tímida encendre-se-li a les orelles mentre la finestra cedia sota els cops del martell d'emergència. El vidre es va esquerdar en mil trossos, que van caure a la via amb un soroll sec. L'aire de fora, lluny de ser fresc, va entrar com una glopada de vapor ardent que la va desestabilitzar, però va reaccionar a temps agafant-se amb força amb totes dues mans a la barra metàl·lica central del comboi. Quan l'aire es va aturar, les mans li cremaven. Es va mirar els palmells i va veure amb estupor com s'hi balancejaven les flames d'aquell hipnòtic i bellíssim color vermell. Volia saltar per la finestra però la velocitat del tramvia augmentava cada cop més, sobrepassant el seu límit. Com podia anar tan ràpid? Va caminar, agafant-se de barra en barra, fins a la cabina del conductor. Va intentar obrir la porta, però el foc ja la consumia sense treva.
—Aaaah! —va cridar amb el seu últim alè.
Llavors, a l'instant que tot el vagó començava a tornar-se borrós, va notar com el terra impactava contra la seva esquena amb una força salvatge. I aleshores, la negror. L'obscuritat absoluta va embolcallar-la.
Un vent fresc li va fer obrir els ulls i va parpellejar amb desconcert. Unes figures borroses emetien sons al seu voltant. Què havia passat? Sentia un drap humit sota el clatell i una dona l'estava ventant amb un paper.
—Has patit un cop de calor que t'ha provocat al·lucinacions. Sort que al tramvia hi ha aire acondicionat i t'has pogut recuperar.
Un cop refeta i ja al psiquiàtric, quan va entrar a la consulta i va veure el jove de l’andana assegut davant seu esperant ser atès, va notar de nou l'escalfor viva sota la pell. Ell la va mirar i va murmurar:
—Ara ja les pots veure, oi?
Per primer cop des que treballava al psiquiàtric, va entendre que potser escoltar els pacients no sempre significava interpretar-los, sinó creure’ls. El jove tenia raó, podia veure les flames:
—Un moment, que he de consultar al meu equip una cosa...
—No, no hi vagis. Ens estan estudiant! Tu ets dels nostres, no formes part del seu equip!
El jove havia perdut la xaveta. Què volia dir que era dels seus? Quan va sortir, tot l'equip de psiquiatres estava en una habitació contigua amb un vidre de visió unidireccional. Resoldria el misteri. Els informes del jove deien que va ingressar per drogues, però ella va veure les flames apoderant-se de tots dos. I si s'havia exposat a un virus desconegut i ella s'havia encomanat? Un virus extraterrestre o un experiment secret. No coneixia res igual. Es va reunir amb l'equip intentant mostrar calma en lloc de la por que sentia.
—Vosaltres veieu el mateix que jo? No entenc pas res del que passa. Segur que aquest jove és aquí per consum de drogues? M'esteu amagant informació? Em voleu dir alguna cosa d'una vegada?
Va fotre un crit i, de sobte, va sentir una punxada al coll. Es va despertar lligada en un llit i emmordassada. Les corretges de les mans i els peus li mossegaven la pell cada vegada que provava d'incorporar-se. L'aire feia olor a desinfectant. Va alçar el cap amb dificultat i el cor li va fer un salt: desenes de pantalles parpellejaven enmig de la penombra mostrant gràfics incomprensibles i constants vitals que bategaven al ritme del seu propi pànic.
On era? Allò no era el psiquiàtric que ella coneixia tan bé. Va intentar aixecar el cap enmig duna sensació de desorientació i va descobrir dues càmeres a banda i banda de la sala: l'estaven observant de dia i de nit. Algú havia descobert el secret de les flames precioses i els tenien en una mena d'estudi experimental...se li va acudir pensar.
Algú va picar a la porta. Qui devia ser? La porta es va obrir i va aparèixer el cap de psiquiatria del seu equip, i se li va anar apropant a poc a poc.
—Deixeu-me anar! —va cridar amb totes les seves forces.
—Veig que no te'n recordes. Vas signar un contracte per procedir amb l'experiment, però sembla que ha tingut efectes secundaris inesperats.
—Què m'heu fet?
El cap de psiquiatria va mirar d'explicar-se amb claredat.
—Segons el contracte, tu eres l'encarregada de provar un nou dispositiu de neurotecnologia a distància que ens ajudaria a veure i sentir el mateix que els pacients, però has perdut la memòria.
—Crec que començo a recordar... —va mentir.
—Llavors, estaries disposada a tornar-ho a provar?
Va prendre's uns segons per analitzar les opcions: estava lligada al llit, no podia marxar corrents i aquell psiquiatre de mirada penetrant i severa no semblava disposat a acceptar cap altra resposta.
—Sí —va dir finalment, a contracor—. Hi estic disposada.
I aleshores va agafar aire, si tenia alguna possibilitat d'escapar, seria només aquesta.
Quan va exhalar l'aire, estava de nou a l'andana. Un jove xisclava; tenia flames al cap. Arribava el tramvia, sorprenentment buit. Ella decidia agafar-lo, volia arribar a la feina. Ja havia enfilat un peu al vagó, quan de cop, s'aturà s'ho repensà. Vanser els crits del noi "No hi pugis!!"? No. Aquella vegada, només va obeir el seu instint. Es preguntà: "Que potser ja ho he viscut, això?".
En aquell instant ho va entendre: les flames representaven l'angoixa de la ment. Algú li havia dit un cop que els treballs manuals, com cosir, escriure o cuinar, curaven la ment. Va fer un pas enrere, va córrer cap al noi i li va posar les mans al cap amb suavitat. Les flames van anar minvant fins desaparèixer i la simulació va acabar.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
