Si vols compartir aquest relat...
S’obren les portes i entra un noi espectacular al tramvia. Cabells rinxolats, braços forçuts, un tatuatge a l’espatlla. Amb qui es quedaran els nens?, em pregunto. S’ho prendrà bé, el meu home, quan me’n vagi d’aquí a quatre dies de casa?
El noi se m’asseu al costat i em parla amb una veu vellutada.
—La propera parada és el Futur, oi?
Somric. Sempre m’han agradat els amors a primera vista. Agafem una velocitat vertiginosa. Friso per arribar a la propera parada. La monotonia que m'ha segrestat darrerament és massa feixuga com per seguir-la espurnant sense gairebé alè. El tramvia s'atura. Ell s'aixeca. Intento incorporar-me per seguir-lo però una força em reten. El meu cos paralitzat no segueix la meva voluntat. El trajecte continua... Faig un esforç per poder visualitzar el moment en què l’he vist i m’ha enlluernat, esborro de l’equació el marit i els nens. No m’importa ni com s’ho prengui el calçasses d’en Pol ni amb qui es quedin aquells quatre dimonis. No vull passat ni present, és el futur el que m’espera. Torno a intentar aixecar-me del seient. Crido al conductor que pari el tramvia, però ignora el reclam i s'atura a la parada vinent. Baixo i corro, corro cap a la direcció que ha pres. Una energia insòlita em domina. El veig lluny, com si ell també estigués corrent. De cop, m'adono que no soc l'única que corre. Dones, homes i nens, per tot arreu, corren en la mateixa direcció. I just ara venen eixos pensaments? No vaig cap el Futur?
- Però ara, no és el moment.
- Un altre cop burxant, mare?
- Sempre sense pensar. Després a penedir-se.
- Vols deixar d'emprenyar, mare?
- No entenc que no en tinguis prou amb el que tens.
- Deixa d'enredar, mare.
- I els quatre nins? Perquè són teus, ben teus.
Doncs au, ves i esguerra-ho tot!
De sobte, el noi fa mitja volta. Tothom s’atura.
Mira cap on soc jo i comença a caminar com venint-me a trobar.Camina amb pas decidit, amb seguretat.
Veig que tothom em mira, i jo no sé on mirar.
Al·lucino!
No, encara no! No estic preparada. Definitivament sí. Ve a trobar-me.
Què li diré? Millor espero que ell parli primer. S'atura davant meu i em mira amb ulls esverats. Ai, mare. Mira que és guapo. Per què és tan irresistible?
- El món se n'està anant a la deriva- em diu.
- Perdona, com dius?
- No ho has vist? La gent corre desesperada, el futur que ens espera és un horror. He anat a la següent parada i no saps el que he vist....
- Què, què? - ara soc jo qui m'esvero.
Xiscles i rialles em desperten, obro els ulls, els quatre petits dimonis estan botant a sobre el llit, poso els peus a terra.
El Pol és a la porta de l’habitació, amb un suc de taronja i un ram de tulipes morades.
— Feliç Dia de la Mare — em diu, amb un rostre radiant.
Merda. He tornat a perdre el tramvia.
Al cap hi tinc paraules horribles, de la boca hi surt:
—Gràcies amor—dic acaronant lleument els nens.
—Encara em trobo malament. Podries portar-me alguna cosa pel maldecap?
—Ara mateix cuca, nens anem i deixeu de cridar.
Em deixen sola dins la bombolla que m'ha proporcionat la benaurada grip. Vejam si m'adormo i puc tornar a agafar el tramvia. Després de pendre'm el medicament, el meu cap s'esclareix. Estic impacient per donar una volta amb tramvia, i permetre´m assolar aquests pensaments recurrents.
Vull arribar al futur amb el cap endreçat. Pujo al tramvia i tanco els ulls . Quan els obro, m'esborrono: Veig al Pol pujant al tramvia amb una noia...i no és un somni !! Venen cap a mi, no puc veure amb claredat el rostre de la noia i m'adono que en Pol porta una nena de la mà. Passen pel meu costat, en Pol em mira amb aquests ulls que fan que em fongui, la nena em mira també mentre diu:
—Ets tu, mare?
El tram agafa velocitat, tanco els ulls. Els torno a obrir, davant meu està en Pol.
—Desperta't, no tenim gaire temps. - Temps? Pol, de què parles?
- Mare, no sóc el pare! Per tu no ha passat el temps, però per la resta sí. I ara, ens cal saber i comprendre per poder sobreviure en aquest món apocalíptic.
- Però què ha passat? Què és el que necessites saber?
- Necessitem entendre perquè vas marxar, perquè aquell dia vas pujar a aquell tramvia i no vas tornar mai més. —No ho sé, fill, tinc com una mena de boira al cap que no em deixa pensar. L'últim record que tinc és el d'un ram de tulipes i una suor permanent al cos, debilitat...
—Mare... Fes un esforç, mira de recordar si vas fer alguna cosa inusual. No ho sé, vas menjar o beure alguna cosa diferent?
—La pastilla, la grip, va ser això! Filla, neta, no sé qui ets, però et sent família. Jo era en un pou, obscur, tan obscur com el banús del Gabon. Absent de vosaltres, vaig viatjar per trobar-me. He caminat per indrets a on les coses prenien noms en mil llengües i el temps no tenia hores. He viscut delicioses melodies, moltes de turbulentes, però mai he estat tant feliç com ara. I el que sé, és que la vida és massa curta per perdre's en els detalls, per no aprofitar el temps i tractar de ser un altre així que pots, amb tot el que això representa...Faré un canvi en la meva vida i tot el que he après, de deixar el suposat paper que hom vol per una dona, tractaré que us ajudi a ser lliures, sense prejudicis ni coaccions. Sí, he estat molt temps fora, ho necessitava. Trobar-se un mateix no és un procés ràpid. Em vaig allotjar en un monestir durant un temps, però els monjos em deien que havia de retornar, la meva família m’esperava. Potser sí que he estat dos o màxim tres anys fora, però vosaltres n’heu envellit vint o trenta. Sembla com si hagués visitat Xangri-la· En aquest viatge vaig descobrir l'amor, també. Em sap greu explicar-te a tu això, filla, però em vaig enamorar d'un home de cabells rinxolats i panotxes. Vam fer l'amor, vam viatjar pel món sencer, vam estimar-nos com mai he estimat a la vida....
- Però mare.
- Què, filla?
- Si estaves tan bé en aquest Futur....per què has tornat?
- Sentia que el meu futur estava escrit, tot es movia en la direcció adequada. En algun lloc vaig trobar un estrany trencant que em convidava a deixar-me emportar, en cada pas, en cada batec em sentia més i més lleugera, vaig romandre flotant mentre el temps es fonia al meu voltant i fins ara no he pogut mirar enrere. I ara que us tinc aquí i tinc una torrentada de preguntes...però explicacionsja no us en puc donar, em bull el cap.Potser si baixem del tramvia plegatsho veuré d'una altra manera. Tant de bo encara hi sigui a temps.
—A temps de què?—diuen tots dos alhora.
—Baixem ara en aquesta parada!
Agafant-los de les mans els arrossega fora del tramvia. Fora del tramvia, es podia parlar millor. I va seguir:
—Doncs a temps de transmetre-us tot el que he viscut i aprés, de retrobar la franquesa en la vostra mirada, d'omplir els forats que us vaig deixar, d'escoltar les vostres vides ,... També voldria trovar-me amb el Pol,
—Mare —van dir mirant el terra— el pare ja fa temps que ens ha deixat... —Deixat? Qui?
—Ei, has tornat. Impressionant, eh?
—He viscut un altre temps.
—Stropharia cubensis.
—Què?
—Els bolets que t'has cardat reina. Te'n recordes? Li vas dir a en Pol que volies bolets. Sonava "Last train to London" i vas fer el salt. Per cert, t'espera a sopar a Es Caló.
—Quin any és?
—El mateix que quan vas arribar. No et flipis.
—Vaig corrent.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
