Si vols compartir aquest relat...
S’acosta el tram i ella s’aferra a la bossa. Les instruccions són simples: parada de Wellington, 12.30 h. Sap que no hauria de ser allà, però per primer cop a la seva vida ha decidit no fer el que toca. Tampoc hauria d’haver obert aquell missatge, ni llegit la nota fins al final. Però ja és massa tard: les portes del tramvia s’obren, i ella encara no sap si entra o si fuig.
Potser en comptes d'agafar el tram pot anar-hi caminant i així pot tenir millor prespectiva de qui l'estarà esperant. Només sap que serà algú de mitjana edat amb ulleres gruixudes estrambòtiques (sí, això és el que li va dir!) i una maleta de cuir verda, com les dels anys 50. Però la bossa pesa molt.
Abans que pugui decidir-se, la vida ho fa per ella. La marea de gent que esperava a l'andana l'empeny a través de les portes del tram. Un cop dins, deixa la bossa a terra i mira al seu voltant. De sobte, la seva mirada es topa amb uns ulls tancats que dormen rere els vidres d'unes ulleres grogues amb llumetes de colors. Pot ser que sigui ell?
Ella dubta un instant, però hi ha alguna cosa en aquella figura que la crida. No encaixa del tot amb la descripció -les ulleres son massa extravagants, gairabé ridícules- però la maleta, recolzada entre les cames, és d'un verd apagat inconfusible. El cor li fa un salt. S'hi acosta amb cautela, vigilant de no cridar l'atenció, s'asseu al seu costat.
¿Serà cosa del destí o casualitat? ¿Com pot ser que hagin coincidit de camí a Wellington? Comença a tremolar. Estaria a temps de baixar a la següent parada i oblidar-se d'aquesta bogeria? Ell l'haurà vist? Amb els nervis dubta fins i tot si ha passat la targeta. L'última cosa que li faltaria seria que pugessin els revisors! El camí segueix, encara queden tres parades per arribar a Wellington. Sense creure's-ho, veu com acaba de pujar un altre home amb unes ulleres estrambòtiques al Tram!? "És el dia oficial de cridar l'atenció?", es pregunta internament. Ara sí que té dubtes: ha de seguir amb el seu camí o deixar-ho córrer i fer veure que aquest viatge no ha existit? Absorta com està en els seus pensaments, una petita vibració a la seva butxaca esquerra li dona un bon ensurt. Es tracta del mòbil que l'avisa d'una notificació d'un número desconegut. Dubta de si obrir o no la notificació, però finalment un rampell de curiositat l'impulsa a fer-ho. El text es breu: "No facis tonteries i segueix les instruccions" El xiulet de tancament de les portes del tram la fa tornar altre cop a la realitat i mira curiosa al seu voltant. Tot segueix en una aparent normalitat que fa que es relaxi una mica. I si està magnificant les coses? Si algú li volgués fer mal, no la citaria a les 12H30 en un lloc cèntric, no? Això li passava per xafardera, es repetia constantment. De sobte va sentir per megafonia: Wellington.
En aquell mateix moment, el senyor de les ulleres grogues la mira fixament, com si l'hagués estat esperant tota una vida. Sense dir res empeny la maleta amb el peu fins a tocar la seva sabata i li somriu cansat, però alliberat.
—Anem justos de temps. Tens la bossa?
La bossa! Mira a dreta i esquerra: l’ha deixada als seus peus i se n’ha oblidat. De sobte, veu l’altre home d’ulleres estrafolàries fugint entre la gent amb la bossa.
S’aixeca d’una revolada:
—M’estan robant! Lladre!
Una senyora amb un paraigua a les mans dona un cop tan fort a l’home que el deixa estabornit a terra. L’home de les ulleres grogues no es mou. «Deixeu-lo anar, la bossa ja no és teva», xiuxiueja mentre la marea de passatgers baixa a Wellington. A l’andana, sota el sol de la Ciutadella, desenes de persones amb maletes verdes idèntiques l’esperen en silenci, mirant fixament el tramvia. El cor li batega fort: ha arribat al centre de l’engranatge. Ara se'n adona que tot ha estat un engany i que les desenes de persones que se la miren son qui saben què és el que està passant. A més totes semblen bastant semblants. Tenen una mateixa estatura, van vestides de manera quasi idèntica i agafen les maletes amb la mà esquerra. Com si tot estigués pautat. "O coreografiat", pensa quan comença a sonar música i tots fan girar la maleta perfectament sincronitzats. Coneix la melodia. És la cançó que va compondre la seva rebesàvia, la millors compositora del segle XIX, abans que desaparegués en estranyes circumstàncies.
—Troba la maleta diferent i fica-hi el que dus a la bossa —sent a cau d'orella.
Ella Baixa la mirada i segueix la consigna amb urgència. Entre els moviments sincronitzats, detecta una dona gran que desafina el compàs. Porta la maleta a la mà dreta i taral·leja la melodía amb mig segon de retard. Quan les mirades es creuen, la desconeguda li fa un gest gairabé imperceptible amb el cap. Havia de ficar lo que duia a la bossa així que va tornar a entrar dins del tram abans que tanquessin les portes. Quan va sortir es va plantar davant d'ella. No podia ser! Tenía una taca de naixement sota l'orella. Ella va néixer amb aquesta taca, la mare també i la seva àvia? No ho sap perquè la mare no li havia parlat gaire d'ella.
La dona s’apropa a ella, li diu “Protocol Wellington” a cau d’orella i es perd entra el mar de maletes. Pot veure la taca que indica comparteixen llaços familiars, però el xoc és tan bèstia que encara ha de processar el que acaba de passar.I si agafar aquell tramvia, a més de desafiar el que el cor li deia, significarà descobrir un secret familiar? Sempre s'havia sentit una mica orfe de llinatge i d'històries familiars. La mare sempre amb aquell posat trist i pensatiu no explicava gaires coses i ella havia acabat per deixar de preguntar davant de tants silencis. Però ara, sent una força desconeguda dins seu, una certesa que li crida que la resposta a moltes preguntes es aprop. No pot deixar-la escapar. "Senyora, pari!". Crida tan alt que li fa mal la gola. La música s'empassa les seves paraules. El cap de la dona és un puntet blanc en la llunyania "No la puc perdre!". Fa un altre intent desesperat: "Calleu!". Com si una força superior l'hagués escoltat, la multitud en sincronia perfecta, es gira cap a ella i es fa el silenci. Llavors, algú comença a aplaudir, lentament, un per un tots l’imiten fins que el so ressona tan fort com un tro, sota els arbres de la Ciutadella. La dona de la taca reapareix al centre del cercle i somriu amb els ulls humits.
—Per fi has arribat. Ja podem començar l’últim moviment. Dona'm la mà bonica meva.
Ella li estreny la mà.
—La teva rebesàvia no va morir —xiuxiueja la dona—: va ser la primera a fugir. Dins la bossa hi ha els records de la teva antiga vida. La teva rebesàvia es va endur les partitures.
Llavors ho entén tot. El Protocol Wellington és el camí per desaparèixer abans que el món decideixi qui has de ser.
I per primer cop, no sent por. Es toca la taca de naixement; ara ja no és una marca d'orfenesa, sinó el seu bitllet cap a la llibertat. Inspira l'aire de la ciutat un últim cop, agafa la maleta i es llança al futur seguint el compàs de la seva nova família. El món acaba de perdre una víctima de la rutina, però la música de la rebesàvia recupera la seva millor intèrpret.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
