L'estiu que van substituir els encenedors
Si vols compartir aquest relat...
Primer van ser els xiscles d'aquell jove el que li van cridar l'atenció. Estava arraulit al terra de l’andana tocant-se el cap, recaragolant-se.
—Estàs bé?
Però va ser aleshores quan va veure la imatge que la trastocaria per sempre més: del cap del jove, d'entre els seus esgarips de dolor, van emergir unes flames precioses. Un foc vermell bellíssim.
Enmig de la confusió va arribar el tramvia. Repartits aleatòriament pel comboi hi havia unes deu persones amb el cap en flames, potser més. I no era poca cosa, no era pas hora punta i els vagons anaven bastant buits. Semblaven espentats. Va tornar a mirar al noi i li va semblar veure un reflex de satisfacció al fons dels seus ulls. Feia un segon li havia semblat que els del tramvia tenien por... però ara ja no ho podria jurar.
—Què coi passa? —va cridar, veient que més gent en flames venia per totes bandes.
A la Laia li faltava l'aire, el cor li bategava cada cop més fort; fins que es va armar de valentia, i va arrencar a córrer ciutat enllà.
—No t'escaparàs! —va sentir que deien tot de veus, darrere seu—. Aquest estiu serà nostre!
Ara estava ben espantada. Qui eren tots aquells encenedors ambulants que semblaven zombis? Per què corrien al seu darrrere? De què no s'escaparia? Tenia el cervell a punt d'explotar. Potser aviat seria ella un encenedor més. Va anar a creuar una de les vies del tramvia quan ja havia corregut un bon tros més enllà de l'andana i frenà en sec quan veure passar un altre tramvia: dins tot eren caps en flames. Sobtadament, la Laia va reparar en una nena que mirava per la finestra. Portava un abric blau i era l'única amb el cap apagat. El seu rostre no mostrava cap expressió. En creuar els seus ulls amb els de la Laia, va mig somriure. La Laia va córrer darrere el tramvia, volia arribar a la parada un altre cop; potser necessitava ajuda. La nena es va aixecar bruscament. El tramvia començava a frenar. En un esforç titànic per a una noia com ella, esprimatxada i poc avesada a la pràctica esportiva, va aconseguir arribar a la parada i atrapar el comboi on viatjava la criatura. Va fitar-la uns segons i hi va veure el reflex d'algú que transmetia una innocència melancòlica i trista. Què la feia diferent a la resta? Armant-se de valor, li digué:
—Et passa alguna cosa?
Però la nena no respongué. Si abans havien compartit mig somriure –¿havia estat un som o un riure?– ara la mirada li queia als peus, embolicats en unes ballarines a joc amb l'abric. Li suava el front.
—Et passa alguna cosa? —va tornar-li a dir, insistent.
De prop, l'abric encara es veia més blau. Ella es va escurar la gola:
—Fa mesos que t'espero.
La Laia va quedar glaçada.
—Esperar-me? —murmurà.
La nena li va posar a la mà un encenedor antic, platejat i fred.
—Quan s’apaguin tots, tu decidiràs si tornen.
Les portes es van tancar de cop, i el tramvia va arrencar per vies desconegudes sota Barcelona, mentre tots els caps en flames es giraven cap a ella. En veure com la nena li posava l’encenedor a la mà, la Laia va sentir una estranya familiaritat. Li recordava algú important, potser aquella germana petita que havia perdut feia anys en un accident al Tram. Ara, davant seu, tenia la sensació impossible d’estar-la tornant a trobar.
—No és possible —digué mirant-la intensament—. Ona?
L'Ona la mirà dolçament i agafant-li la mà i li va dir:
—Vinga Laia, no t'encantis. —I amb una lleu inclinació de cap, va assenyalar-li la màquina de picar.
Aquella multitud encesa la mirava amb impaciència. No trobava la targeta i de les mans tremoloses li relliscà l'encenedor antic. Rebotà i quedà atrapat enmig dels peus d'un cap encès. Quan va ajupir-se per agafar-lo, la multitud encesa va començar a validar els bitllets. Un peu va donar una puntada a l’encenedor.
—El necessitem! —va cridar l’Ona.
Totes dues es van ajupir, però la quantitat de cames impedien veure on era.
—Per què? —va preguntar la Laia.
—No és un encenedor qualsevol —va contestar l'Ona amb els ulls plorosos. —M'ha portat fins a tu i sense ell no puc tornar a casa.
En aquell moment una puntada de peu fortuïta els va tornar l'encenedor i van esmunyir-se al fons del vagó.
—He vingut perquè celebrem el nostre aniversari juntes —va explicar-li l'Ona somrient i afegí: — Els caps en flames m'han marcat el camí, però la tornada està a les teves mans.
La Laia va necessitar uns segons per entendre el què li acabaven de dir. Tenia desenes, centenars de preguntes apilonant-se dins del seu cap. Però llavors, en mirar a l'Ona, en veure el temor que hi havia pintat dins dels seus ulls, va adonar-se que no hi havia temps per perdre. Ja seria l'hora de les preguntes. Havien de trobar l'encenedor.
—Laia, t'he de dir una cosa. No t'han explicat tota la veritat. Jo no vaig morir en un accident del Tram. Això és el que s'han entestat ells en fer-vos creure?
—Ells, qui són ells, Ona?
—Els caps en flames.
—No t'entenc Ona. Què vols dir? Com vas morir, doncs?
—Van ser ells Laia. Vaig morir cremada
La Laia va xisclar amb totes les seves forces.
— El foc només s'alimenta del verí de la consciència.
La Laia va provar de recular però els passatgers en flames es van tancar en cercle, en un mur de foc. L'olor era insuportable. Va intentar apartar-los, però en tocar-los, la pell se li desfeia com cera.
—Té —va dir l'Ona, allargant-li l'encenedor de plata—. Encén l’última flama. Encén-te.
A la Laia se li presentava un dilema que no admetia matisos. Havia de fer cas a l'Ona i encendre's ella també? "El foc només s'alimenta del verí de la consciència", es repetia a si mateixa obstinadament.
Aquell mur imponent de flames va començar a apropar-se de forma cada cop més perillosa. Mentre veia la seva pròpia pell fonent-se, va decidir-se:
—Fem-ho. Som les úniques amb el cap apagat.
—Perquè l'incendi el duem dins —va dir l'Ona.
—Doncs ja n'he tingut prou.
Amb l'encenedor a la mà, la Laia va encendre's el cap. Havia entès que l'única forma d'aturar el foc que duia dintre era expulsant-lo. I, com un ciri, va encendre també sa germana. "Propera parada: Les Aigües", va sonar pels altaveus. Quan les dues es van encendre, el vagó va quedar en silenci. Tots els caps s’anaven apagant com espelmes exhaustes. L’Ona va somriure tristament.
—Ara ja pots deixar-me marxar.
La Laia va voler retenir-la, però el cos de l'Ona ja era fum. Només quedà l’encenedor fred entre els seus dits mentre el tramvia s’aturava lentament a l’última parada. Quan les portes es van obrir, la Laia va quedar-se immòbil uns segons, estrenyent l’encenedor dins la mà. Al vagó ja no hi havia flames, només seients buits i olor de cendra. Llavors va entendre que l’Ona no havia tornat per quedar-se, sinó perquè ella aprengués, per fi, a deixar-la marxar per sempre. Necessitava aire i tan bon punt es van obrir les portes del Tram, va fer una glopada d'oxigen que més que calmar-la, va accelerar-li el cor alarmat, però lleuger com no l'havia sentit des d'allò de l'Ona. Va pensar que unes pipades de tabac podrien calmar-la, com sempre havia vist fer la seva mare. Amb la cigarreta als llavis, activà l'encenedor. Va aspirar profundament. I quan va exhalar, una bafarada de fum va assenyalar el cel.
—Estem bé —li va semblar sentir.
Va ser aleshores quan els núvols van dibuixar dos retrats preciosos que l’acompanyarien per sempre més. Abans que el vent les esvaís, va veure la mare i l’Ona d’un vermell bellíssim de capvespre. Era un vermell de foc.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
