Si vols compartir aquest relat...
Primer van ser els xiscles d'aquell jove el que li van cridar l'atenció. Estava arraulit al terra de l’andana tocant-se el cap, recaragolant-se.
—Estàs bé?
Però va ser aleshores quan va veure la imatge que la trastocaria per sempre més: del cap del jove, d'entre els seus esgarips de dolor, van emergir unes flames precioses. Un foc vermell bellíssim i que, de sobte, es va transformar en una figura transparent amb forma de mà. La mà va volar cap a la butxaca del jove que cridava; va treure-hi un paper, i, amb el dit índex, hi va escriure:
—Necessito la teva ajuda per lluitar contra l’exèrcit dels teus pensaments intrusius. No resistiré gaire temps més.
El jove, atònit i molt sorprès per aquests inusitats esdeveniments, va agafar el paper que li havia lliurat suaument la mà transparent i alada i va llegir-lo. No sabia què fer, així que es va posar a rumiar fins que l'arribada del TRAM el va espavilar. Quan va entrar li va dir a la mà, que el seguia:
—Explica'm qui ets tu i què necessites de mi.
Trasbalsada per aquests fets sorprenents que acabava d'observar, ella també va pujar el tram i es va posar al costat del jove, que esperava la resposta de la mà cristal·lina. Algun element de connexió insòlit els unia en una simfonia melòdica d'amants enigmàtics.
—Soc la teva essència dolça —li va dir la mà alada— escapolida dels teus negres pensaments. Foragita'ls.
Va ser en aquell instant quan ho va entendre tot. Anys enrere, ja s'havia trobat en aquella situació i sabia què havia de fer: havia de despertar-se. S'havia quedat adormida dins del vagó i el seu cervell vagava a mig camí entre el món oníric i la vigília.
Va posar-se dreta; no hi havia cap altra solució, s'havia de reiniciar el cervell. Aquesta no seria una tasca fàcil. Aquella darrera vegada li havia costat molt. I ara que s'hi fixava: la mà, les flames, però sobretot aquells ulls d'ell, d'ametlla i de color de mel, ja hi eren, al somni antic. Tot estava succeint exactament igual, així que va pensar que llençar-se del vagó no funcionaria. Això, ja ho havia provat l'altre cop. A cau d'orella, va dir al jove que la seguís. Al primer vagó, un conductor amb cabells repentinats manipulava el tauler de control. Ella mirava el botó vermell. El cubicle feia olor de melmelada de préssec, dolça. El jove, sense nom i sense flames precioses, seguia al seu costat. S'havien agafat de la mà. De cop: túnel, conductor, botó vermell.
Va prémer el botó i l'entorn es va esvair. Curiosament, no es va sorprendre. La realitat circumdant s'havia alterat per complet, però l'existència que ara els embolicava semblava més familiar i, fins i tot, acollidora que l'andana o el vagó.
Per primera vegada, el cervell de tots dos (el d'ell també!) s'havia reiniciat...
—Com sabies que estàvem en una il·lusió?
—Fa anys que em vaig veure en la mateixa situació i no vaig saber què fer per sortir del món oníric, però ara hi ha una variant: tu. Veig que tots dos compartim aquest nou nivell. Estem enllaçats d'alguna manera que encara no aconsegueixo comprendre.
—Llavors aquest buit indefinit que ens embolica és... la vigília?
—No ho sé... junts trobarem resposta.
Al seu voltant van sorgir imatges inconnexes. Ell es va veure a si mateix, de petit, amb una motxilla, caminant cap a l’escola de la mà de sa mare.
—No. Això ara no.
La imatge es va deformar a l'instant i l’infant va passar a ser ella. El va mirar, confosa. Ell va somriure lleument: eren al lloc on naixien els pensaments i es guardaven els records. Es van projectar més imatges, lliscant cinematogràficament, com si contemplessin un TRAM que passava davant seu a tota velocitat. I de cop s’aturà. Una imatge nítida: una habitació fosca, una cadira solitària i un mirall trencat. Es van fondre amb l'escena com si entressin dins d’un quadre. Havia aconseguit dur-la on podria sanar.
—El mirall em fa molta angúnia...
—De petita vas trencar un mirall amb una pilota i els pares et van castigar tres setmanes. Des de llavors, vius força a la defensiva.
—Com saps tot això? Que em pots llegir la ment? Havies estat mai abans aquí?
—Aviat tindràs totes les respostes. Si us plau, seu a la cadira. Els meus pares van morir quan jo era petit i uns familiars em van acollir. Un dia, sense voler, vaig trencar un mirall i em van castigar. Plorant i plorant em vaig trobar en aquesta mateixa cambra. Aquí, una mà suau, trasparent i alada em va eixugar les llàgrimes. Li vaig preguntar qui era i què volia, però no em va respondre, i va desaparèixer.
La noia, que havia escoltat el noi va dir:—Junts hem de desxifrar l'enigma que cercla aquest somni oníric de flames precioses, records atemporals, andanes i vagons on tu i jo fluctuem sota el desig misteriós d'una mà. Unim els nostres pensaments i cors pertorbats. Potser així...El noi callava emocionat. De sobte la mà enigmàtica...
li va posar el dit al front i li va dir:
— Digues les tres paraules.
— Com?
— Les tres paraules que van dir els teus pares quan vas trencar el mirall.
Ella va tancar els ulls i va començar a pensar. El record que tenia d'aquell moment era llunyà i imprecís.
— No me'n recordo!
— Concentra't, només així podràs reiniciar el teu cervell.
—Em van dir que... —ella es va aturar. Eren tres paraules. Tres coses que juntes feien una frase i que ara semblava impossible per ella de recordar. En canvi, sí que conservava aquella sensació de culpa, de decepció, com si no hagués acomplert el que s'esperava d'ella. Tot plegat era desastrós... Desastrós! Això era!
—Em van dir: "Mira quin desastre!"
Va ser llavors quan les parets de l’habitació, on fins ara hi havia el mirall, es van fondre. Com una glacera abraçada pel sol. El secret que tots dos amagaven era allà mateix, davant seu. I en mirar al seu voltant, van reconèixer el lloc on es trobaven, i la mà, que ja no era alada, era la mà d’algú a qui coneixien molt bé.
—Per fi! Has estat capaç de verbalitzar-ho! —va dir el propietari de la mà.
—Qui em parla? —ella percebia que la veu també era familiar i amistosa. La gran confabulació, si existia, no mostrava intencions negatives envers ella.
—No podem superar un trauma, fins que el mirem fixament als ulls i pronunciem el seu nom. I, malgrat el temor, ho has fet.
De cop, davant seu el mar. L'horitzó es dibuixava al final, clar, precís. De cop ella es va sentir lleugera de cos i de ment. Ella i el noi van caminar per la sorra fins a tocar l'aigua amb els peus. Era freda, però no els importava. En aquell lloc hi havien estat junts abans. Un lloc de calma on els era senzill reconnectar amb els seus pensaments...
De sobte, es despertà alleugerada sobre un llit de cuir. Davant seu, son pare, sense flames al cap, però amb la mateixa mirada del noi amb qui havia somiat. Entre tots dos, la terapeuta movia una mà flotant al ritme d’una música suau. Ell suava. Entrar en una ment aliena era esgotador, sobretot pels pensaments intrusius que podien infiltrar-se en un inici. Llavors ho va entendre. Aquella mirada que feia tant temps se li apareixia entre siluetes mundanes...La comoditat que li transmetien aquells ulls mel, tan profunds com els del pare...El buit de la seva absència l’havia enterrat al fons del subconscient. Valia la pena córrer el risc de recuperar algú que ja havia triat sortir un cop de la seva vida?
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
