Si vols compartir aquest relat...
Estem tancats al tramvia. Se senten els rugits dels animals del zoo. Colpejo amb força el vidre que em separa de la conductora que resta immòbil, inclinada cap endavant. La cabellera tapa els botons de control.
A l’andana no hi ha ningú.
Tampoc al carrer.
Havia quedat per veure l’eclipsi des de la platja.
Miro el mòbil: no hi ha cobertura. Els rugits es fan més propers. El cel s’enfosqueix. Contemplo l'interior del tramvia. Només hi ha tres passatgers més: una dona d'uns vuitanta anys, un adolescent i una noia amb un nadó que penja de la motxilleta. La dona gran intenta obrir una de les portes sense èxit. L'adolescent, de cop, assenyala la conductora. Ens girem. S'està aixecant lentament. Ens mira. Té els ulls completament en blanc. Se m'escapa un crit de terror. Els altres passatgers tampoc poden contenir la por i bramen, desesperats. L'adolescent es tapa els ulls amb les dues mans. Tremola. Els nostres xiscles els barregen amb el plor agut del nadó, que fins ara dormia plàcidament. La conductora ja té el cap completament aixecat i no es mou. Què coi està passant?
La conductora s'incorpora completament, però les cames li fan figa i cau desplomada a terra, amb una ganyota de dolor. Durant uns segons, tots ens quedem en silenci. Tot i la poca distància que em separa de la conductora, no reacciono, i és l'adolescent qui deixa el seu seient i aconsegueix obrir la porta de la cabina per arribar al cos inert de la dona.
La meva atenció es desvia cap a la dona gran: si aconsegueix obrir la porta, els animals entraran. Tancats estem segurs, el tramvia ens protegeix. Miro de fer-li entendre però està fora de si i continua forçant la porta. L’estèril discussió és interrompuda pel crit de la noia. L’adolescent està sortint de la cabina...amb els ulls en blanc! I, com la conductora, es desploma davant nostre retorçat de dolor.
A fora la foscor avança amenaçadora. Ens mirem els uns als altres amb cares de pànic.
—Que ningú s'acosti ni al noi ni a la conductora —crido aterrida— tots dos han estat víctimes d’algun fenomen que de moment desconeixem. Ni els mobils ni cap aparell electònic funcionen.
Els pits de la noia sí funcionen i alleten la criatura. Sento la succió i penso que, amb aquesta tensió, les mamelles només consolen i no alimenten. Tanco els ulls i desitjo que la criatura els exprimeixi. Els dits amb artritis de la dona gran tampoc funcionen. És fosc com la gola del llop. Que n'hi ha de llops, al Zoo? Vull udolar la lluna plena. Només han passat uns minuts, però sembla que fa hores que tot és fosc. No puc pensar amb claredat. És això la fi del món? Som nosaltres els únics supervivents? Podrem sortir de dins del tram? El meu cap bull amb tots aquests pensaments. Cada cop sento més propers els sons dels animals, busco a les butxaques, trec un encenedor i m'apropo al vidre.
Qui em va parir! Tants estudis d'astrofísica i no m'han servit per a una merda. Sabíem que aquest eclipsi seria diferent però no vam calcular que tindria conseqüències letals. De cop i volta s'encenen els llums del comboi i una allau de missatges i melodies de mòbil ens envaeixen. Automàticament s'obren totes les portes. Ara sí que hem begut oli!
—Hem de buscar refugi a la Pompeu. Per cert, em dic Abril.
—Literal. Jo em dic Cris. Ui, quin fred que fa — constata la noia tot embolicant el nadó amb els seus braços.
Tan bon punt poso un peu a terra amb l'encenedor flamejant no em puc creure el que veig, és un animal enorme, és el mamut del parc de la Ciutadella. Hem tornat a l'Edat de Gel? Això sembla... tot està gebrat i una boirina freda ens envolta. El mamut burxa amb la trompa uns arbusts coberts de glaç.
—Nenes! No em deixeu aquí!— crida de sobte la dona gran.
—Senyora com es diu?—li pregunta la Cris mig tremolosa.
—Blanca.
—Doncs Blanca no es mogui—li etzibo jo— hi ha un llop darrera seu amb uns ullals que fan feredat.
La Blanca fa dos passos endavant, amb el rostre tens. De cop, se sent un udol llunyà i el llop es mou, neguitós. Alça la testa, busca d’on prové el so, i comença a córrer carrer enllà. El fred s’està tornant més intens. El Mamut deixa anar un rugit i pica a terra amb una de les potes. Em surt una veu rogallosa. Baf a la boca:
—Anem cap a la Pompeu!
Caminem amb decisió. De tant en tant miro enrere pensant en els companys de trajecte que hem deixat estesos a terra. Estaran bé? Sento un cop de puny de por al ventre. No hi puc pensar massa. Hem de seguir. Fa un fred que pela i jo vaig en xancletes. Comencen a caure volves de neu. De sobte em sona el mòbil que duc a la butxaca. Em fa por mirar la pantalla i llegir el nom de qui m'envia el missatge. Fins ara no he pensat en "els altres", fins que no he sentit el to del WhatsApp no he parat a preguntar-me com estan les persones que estimo, la família, els amics. Amb les mans tremoloses pel nervis i per la temperatura, el trec de la butxaca i el desbloquejo. És el meu home. Amb el cor encongit, em disposo a escoltar el missatge: “Abril, no sé que està passant, una foscor estranya està envaint tot el carrer, i m’ha atrapat a mi també. No sé que és però sento que la vida m’abandonarà aviat. Si escoltes aquest missatge, sàpigues que t’esti...”, el missatge s’interromp aquí i les llàgrimes brollen dels meus ulls.
Em temo el pijor. I si ell també...
I de sobte, crido desesperada mirant el cel
—Què està passant? —exclamo amb totes les meves forces, esperant la resposta dins la foscor.
Es fa el silenci i el desànim ens envaeix.
Caminem d’esme cap a la Pompeu i el cor ens batega de nou quan veiem altres persones que també busquen refugi a la Universitat. Ens atrinxerem totes quatre a la recepció. La Blanca de mans tremoloses per l'artitis i el fred prem el botó que connecta amb les càmeres. La Cris de mamelles esgotades troba el xumet pel seu nadó. La Diana segueix succionant i acluca els ulls. Jo, l'Abril d'aquest agost gèlid, proposo refugiar-nos al Dipòsit de les Aigües. Sento que és ara o mai. Sortim corrents cap al carrer en direcció al Parc de la Ciutadella. En dos minuts arribem esbufegant al Dipòsit de les Aigües, ara biblioteca. Sé del cert que en un dels prestatges hi ha el llibre dels Eclipsis, recordo que el vaig fullejar fa un parell de mesos i explicava els possibles efectes d'un eclipsi de durada més llarga de l'habitual.
T'he trobat! El llegeixo en diagonal. M'aturo "Quan el Sol sigui devorat, la ciutat haurà de retornar-li el reflex" A sota, el dibuix d'una lent, un mirall i un tanc d'aigua. Els arquitectes de l'edifici ho sabien! M'enfilo tremolosa al dipòsit i em trobo que tot és a punt per generar el reflex. Som-hi! De sobte, la foscor s'esvaeix i es fa de dia.
Em giro i em trobo un grup de gent estupefacta, igual que jo. S'apropen i m'abracen:
—Soc l'Estel.
—Jo, la Flora.
—El Gabriel i aquest petit es diu Hèctor.
Com dius? No m'ho puc creure! Som 1,2,3... 26. I tu com et dius?
—Jo em dic Zenit.
A veure! Som els escollits?
—No diguis beneiteries— li deixa anar la Blanca movent els dits a tort i a dret.
—Doncs si —afirma la Cris condescendent— vostè ja no té artritis, no és un miracle és un senyal!
—Som els escollits! —crido— ho preveia el llibre. Us n'heu adonat? Tots els noms comencen per una lletra de l'abecedari. Anem a refer aquest món si és possible!
—Si!—criden tots a l'uníson.
Sortim, no es sent cap rugit i davant nostre hi ha el mamut de pedra.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
