Si vols compartir aquest relat...
Com cada matí, la Virgínia va entrar al tram i va saludar el conductor.
—Avui no sortiràs on vulguis —li va dir ell—. Avui decideix la màquina.
La Virgínia va somriure, pensant que feia broma. Però un home de la primera fila, amb els ulls humits, es va girar:
—Jo no puc sortir fins que torni a la parada on he entrat.
La màquina esperava que la Virgínia piqués. Va agafar el bitllet i es va asseure al costat de la porta.
La Virgínia havia sortit de casa amb pressa i amb dos tàpers de fruita per l'esmorzar.
No hi havia ningú a la parada del tramvia. Tampoc no hi era la seva companya de feina, l'Elena, que no fallava mai.
A la següent parada hi van pujar dos ancians molt elegants, mes tard, el seu germà Manel.
-Manel?! Què fas aqui?
-Fa dues hores que intento arribar a casa; feia torn de nit. Cada vegada, quan anuncien la meva parada, baixo, però, a fora és una altra.
-De debò?
-Torno a pujar i acabo en el mateix tram.
-Què creus que està passant?
-No sé, però justament he pensat en tu i... És com si no pogués triar el destí, però sí, a qui trobar pel camí...
La Virgínia llavors va oferir al Manel un tàper, i ell va riure, alleujat. Alguns passatgers s'hi van afegir amb comentaris silenciosos, com si aquell gest hagués trencat el gel. Els anciants elegants s'hi van acostar, encuriosits. Potser el tram feia coses estranyes, però la gent començava a parlar.
De sobte la llum del tram va parpellejar un instant, i la Virgínia va notar un silenci estrany, com si algú escoltés.
-Has sentit això?-va xiuxiuejar al Manel.
Però abans que pogués dir res, una de les portes va fer un clic suau, com una resposta. Alguns passatgers es van mirar amb inquietut, convençuts que el tram acabava de prendre una decisió.
El tram va frenar davant d’una parada sense nom. A fora només hi havia boira i un rellotge aturat. La veu metàl·lica va tornar:
—Baixi qui recordi què ha deixat enrere.
Ningú no es va moure. La Virgínia va notar que el bitllet li cremava als dits. Quan les portes es van obrir, l’Elena els observava des de l’andana, sense parpellejar. La Virgínia es va aixecar amb el cor accelerat.
--Elena…?
L’Elena no va respondre, però va fer un gest mínim amb el cap.
--No baixis --va murmurar el Manel--. I si no pots tornar?
La veu metàl·lica va insistir:
—Només qui recordi… podrà seguir.
Ella va mirar el bitllet. Ara hi havia escrita alguna cosa que abans no hi era. I, de sobte, ho va entendre.
“Aquesta és la teva parada, aquí hi ha allò que has decidit no recordar”. La Virgínia mirava el bitllet amb els ulls perduts, hipnotitzats. Es repetia la frase una vegada i una altra. Començava a entendre per què havia anat a parar en aquell tram. Aquell tram que ara tornava a parpellejar esperant la seva decisió.
– Virgínia!– va cridar el Manel. Pip-pip, pip-pip...les portes estaven a punt de tancar-se. El soroll ensordidor no la deixava pensar amb claredat. Per què ara? Per què aquí? El que havia passat en aquella parada no ho oblidaria mai. No volia baixar, però una força inexplicable la va empènyer a fer-ho. El tramvia havia decidit per ella i havia de baixar a on tot va començar.
Un cop a l'andana es va sentir desorientada, perduda, sense saber on estava. És més, es va plantejar si el que estava passant era real o tot era un malson. Però, en el moment en el qual va començar a ploure, i en notar com queia gota rere gota al seu front, sabia que estava més desperta que mai. Mentre l'Elena obria un paraigua, va dir:
—He dut les fotografies —li allargà un sobre esgrogueït i rebregat; les mans li tremolaven—. Ja sé que havíem quedat que les esborraríem, però creia que algun dia n'havíem de tornar a parlar i les necessitaríem.
La Virgínia es notà un embolic a la gola i se l'hagué d'escurar tres vegades abans de dir:
—Suposo que el tram ha decidit per nosaltres. La pluja va començar a guanyar força. A la llunyania es van escoltar trons i van veure com els llampecs il·luminaven el cel enfosquit. S'acostava una enorme tempesta.
—Quin dia que fa!—va dir l'Elena.
—Si, com aquell dia! Quin dia que feia!—va dir la Virgínia espantada.
Les dues amigues es van mirar als ulls, durant uns segons van romandre en silenci,
la Virgínia notava que havia de trencar-lo, que aquest silenci ja pesava més que un núvol. Feia quatre anys que el Pau va pujar el tram i no han tornat a veure'l. Tot aquest temps el record d'aquell dia quedava atrapat en les fotografies com una aranya en un tros d'ambre. Intentava trobar el tram correcte. Va agafar aire i va començar a parlar:
—Aquell dia...jo també vaig sentir que el tram em cridava.
L'Elena va fer un pas enrere, com si reconegués unes paraules que no volia tornar a escoltar.
Un altre llamp va il.luminar l'andana, i per un instant les ombres van semblar acostar-se a elles.
La veu metàl.lica va murmurar, gairebé tendra:
—Encara queda algú per tornar.
El tram va aparèixer sota una cortina d’aigua.Van pujar. —Us estàvem esperant—va dir el conductor. Alli seguien tots. L’home dels ulls humits, els ancians, i al costat de Manel hi havia el Pau! Tal i com el recordaba. El mateix somriure i la seva mirada clara. Virgínia no podia apartar els ulls del seu rostre.
Quin dia fa amics! va dir l’Elena.!
L'Elena es va acostar al grup, allunyant-se de la Virgínia.
La Virgínia es va quedar sola a l'altre banda del vagó observant com s'abraçaven i parlaven animadament entre ells. Semblava que el destí els hagués reunit allà en aquell instant exacte.
Ella, en canvi, immòbil al costat de la finestra entelada, sentia que s'apropava un adeu inevitable. ---Fa quatre anys vau baixar del tram sense dir-me la veritat ---va irrompre el Pau.
Les dues van quedar glaçades. No havien tornat a parlar d'aquell vespre. Ni del que el Pau els havia preguntat just abans que les portes es tanquessin.
La Virgínia va entendre que, d’una vegada, havien de tenir aquella conversa pendent.
–No ploris– deia el pau. –Virgínia, si us plau–.
Els ulls d’ella entelats, i a fora vinga a ploure. Els vells estaven pendents de la parella jove, per fi tindrien la conversa que feia anys que esperaven. La conversa pendent que, de tant esperar, els havia fet quedar-se com panses.
La Virgínia es va apropar i es va col·locar davant del Pau i l’Elena. —Ja hi som tots! —va dir.
Els avis del Pau, el seu pare i els seus tres amics. Aquell dia de tempesta, fa quatre anys els sis van decidir no contestar una trucada. La trucada era del Pau. Ningú no sabia que els altres també l'havien ignorat i el Pau va desaparèixer. El tram els reuneix perquè escoltin finalment el missatge que mai van voler sentir.
Abans que ningú pogués parlar, la veu metàlica del tram va començar a reproduïr un missatge: - Trucada gravada del 21 d'abril del 2022 a les 16:54h. Pip...pip... Hola? Soc en Pau. Què em sents? Trucava perquè us volia demanar perdó i parlar amb vosaltres. Suposo que estaràs ocupada, estic al tram i no tinc bona cobertura. - Fi del missatge.
—No et podíem dir la veritat, Pau —la Virgínia havia decidit confessar— perquè sabíem que t'enfadaries: ens havies avisat que el gat s'escaparia si obríem la finestra, però per amagar la pudor de fum, l'obrírem i s'escapà.
—Ho sento —afegí l'Elena.
—Va tornar, el gat. Una mica malferit, però va tornar —explicà el Pau.
Els tres amics s'abraçaren.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
