Instruccions per a un altre jo
Si vols compartir aquest relat...
S’acosta el tram i ella s’aferra a la bossa. Les instruccions són simples: parada de Wellington, 12.30 h. Sap que no hauria de ser allà, però per primer cop a la seva vida ha decidit no fer el que toca. Tampoc hauria d’haver obert aquell missatge, ni llegit la nota fins al final. Però ja és massa tard: les portes del tramvia s’obren, i ella encara no sap si entra o si fuig.
Després de donar-li moltes voltes i d'analitzar si havia sigut una bona idea haver llegit aquell missatge, la Violeta es disposa a entrar al tram amb moltes pors i inseguretats, degudes a la seva condició com a persona autista i tdah. De sobte, es troba amb la Jasmina, que li diu: Ha arribat el moment de poder veure el nostre somni fet realitat. S’abracen i seuen, el tramvia es comença a omplir de gent i el soroll es torna molt molest. La violeta sent com l’espai cada cop es va fent més petit i el cúmul d’estímuls amenacen amb desbordar-la. La Jasmina, que la coneix bé, li agafa la mà amb força, per donar-li el suport i acompanyament que sap que ella necessita en aquells moments. El tramvia arrenca enmig d’un murmuri general, com si el moviment del vehicle hagués enxampat tothom per sorpresa. Davant seu, una dona que podria ser la seva mare es mossega les ungles, mentre, al costat, un noi d’origen asiàtic escriu compulsivament en una llibreta. Observant els passatgers, es pregunta si algú més haurà rebut el missatge. Però no, és impossible. El missatge era massa específic, sabia massa coses d’elles dues. En trobar la mirada de la Jasmina —aquells ulls d’amiga fidel que sempre l’han sostinguda—, tem, per un moment, haver-la arrossegat massa lluny en aquella aventura. Però la Jasmina li endevina de seguida el pensament i somriu: “També és el meu somni, saps?”
Alguna cosa ha canviat dins del vagó. No és només el soroll. És la manera com algunes persones eviten mirar-se entre elles. Com si compartissin un secret i, alhora, tinguessin por de descobrir-se mutuament. El noi asiàtic deixa d'escriure de cop quan una notificació il.lumina la pantalla del seu mòbil. El guarda massa ràpid. Massa nerviós i inquiet. Uns segons després, el mòbil de la Jasmina vibra també.
“Primera instrucció: no us deixeu anar de la mà fins a la següent parada.”
La Violeta nota com el pols de la Jasmina s’accelera dins la seva pròpia mà. El soroll del tramvia continua creixent, però ara hi ha alguna cosa diferent: petites mirades disperses. El tramvia trontolla, fa un salt i surt dels raïls. A fora, una dona passeja, com si no veiés que s’enlairen. La velocitat augmenta i l’exterior es fon en una llum espurnejant. El mòbil vibra: “Segona instrucció: no intentis tornar, no miris enrere, el teu altre jo ja ha decidit. Aterratge al satèl·lit 3987GR en deu, nou, vuit, set…”
El compte enrere esclata dins del vagó com una alarma muda, i quan arriba al zero, tot es torna blanc.
No hi ha impacte. Només silenci. Un silenci tan profund que la Violeta pot sentir, per primer cop, els seus propis pensaments ordenant-se.
Quan la llum es dissol, el tramvia descansa sota un cel violeta amb dues llunes immenses. La Jasmina i la Violeta es miren i somriuen. Sense amollar-se les mans, s'aixequen i caminen cap a la sortida. Observen que la resta de passatgers han quedat immòbils, congelats, com a figures de cera. Juntes, premen el polsador groc i les portes s'obren. El mòbil torna vibrar. "Tercera instrucció: camina, respira, gaudeix, estima." De sobte, el somni s' ha fet realitat. Tant la Jasmina com la Violeta necessiten parar la seva vida i gaudir d' una Pau plena. Observen les llunes, els somriuen i els fan un senyal perquè s'hi apropin. Una llum les il.lumina i veuen una dona vestida de blau que les convida a entrar dins d' una carpa a prendre un té. Sona una música relaxant. L’escalfor del té es fon en l’univers de llums que brillen entre la foscor. Després de seguir cada instrucció el seu "altre jo" prem la mà de la seva amiga. Juntes, pugen a l'escenari a presentar la seva agència de publicitat. Sota els focus de l’inauguració, tots els qui les donen suport somriuen veient-les connectar el seu somni amb el món. Les dues amigues es creuen mirades, s’abracen i observen l’espai que comença a transformar-se. Sense saber-ho, aquell instant serà els que els canviarà la vida per sempre. Agafen forces, prenen una mica d'aire i es disposen a pronunciar les paraules que ho canviarà tot. Les seves veus ressonen amb claredat i fermesa davant el públic per dir:
Som la veu de l’autisme!
Hem arribat a aquest satèl·lit 3987GR, per orbitar amb llum pròpia al voltant del nostre planeta,
per acompanyar la revolució que ens mou i per trencar, amb cada volta, mites i estereotips.
Gràcies per ser aquí, l’energia que es respira avui en aquest moment, ens encoratja a seguir endavant! El terra sota l’escenari comença a vibrar, en una mena de respiració profunda, com si el satèl·lit hagués reaccionat a les seves paraules. Les llums de la carpa s'apaguen, només una claror blavosa damunt dels seus caps. La Violeta sent una calma estranya: el soroll, les pors, han desaparegut, com si el món no li demanés adaptar-se. Observa el públic sota aquella llum blava i, per primer cop, no hi veu desconeguts. Hi veu persones cansades d'amagar-se. Dones que, com ella havien après a callar parts senceres d'elles mateixes per poder encaixar. Potser havien pujat al tramvia perseguint el mateix: rescatar aquell altre jo que havia quedat abandonat en algun lloc de la terra. Al satèl·lit 3987GR ningú amagava qui era. Els silencis no feien mal, les llums mai cremaven massa i el temps semblava respirar a poc a poc. Però l’últim missatge arriba igual per a tothom: “Quedar-te o tornar.” La Jasmina mira el tram. La Violeta, les dues llunes. I, per primer cop, no tenen la mateixa resposta.
—No vull que això sigui només per a nosaltres —xiuxiueja la Jasmina—. La gent ha de saber que existeix una altra manera de viure.
Però la Violeta respira el silenci blau que les envolta. Allí ningú li demana somriures correctes, mirades exactes, o paraules ràpides. Sota les dues llunes, després d’anys resistint, existir finalment li semblava prou. El cel s’esberla amb un cruixit sord, i una de les llunes comença a esquerdar-se.
El mòbil torna a vibrar: “Quarta instrucció: no podeu existir aquí totes dues. Només una versió pot continuar.”
El tram obre les portes, expectant.
La Violeta i la Jasmina es miren: aquesta vegada, triar vol dir deixar anar.
— No vull viure aïllada ni entre cotonets —confessa la Violeta—. Ara sóc més forta. Mai no podré canviar la gent, però sí la manera com m'afecten les coses.
— Abans de marxar, abraça'm —li contesta la Jasmina.
S'abracen. Les portes del tram comencen a fer el bip bip bip i uns llums vermells parpadegen.
— He de marxar. Una nova Violeta comença el viatge de retorn . Ara ella és una persona renovada, manté conectada la seva ment amb el seu cos. El seu altre jo l' ha ajudat a adonar-se que ha de viure una Vida plena sense que li afectin els comentaris dels altres i dels seus avantpassats. Un cop arriben i el Tram para, la Violeta diu: - ja sóc aquí, tota renovada.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
