Tancats al museu! Nit Lab MAC 2019

Bases concurs

Queden: 7 dies

Queden: 0 torns

Portem: 10 de 10 torns

Torns saltats: 0 torns

Data límit: 18/11/2019

Li toca a: -

Per morir-se de riure

Si vols compartir aquest relat...   

Va ser aquella nit, quan vam trobar la porta secreta al segon soterrani que ningú havia descobert abans. Allà hi havia unes escales que baixaven i un passadís connectat únicament al que semblava la porta d'una diminuta cel·la. El més curiós és que, darrere dels barrots i el cadenat tancat amb clau, allà estès enmig del terra, només hi havia el vestit d'arlequí. La clau estava posada al pany, i no vam poder resistir-nos-hi.
Un cop vam entrar a la petita habitació ens vam adonar que el vestit estava desgastat, com si fos d'una altra època. Ens vam apropar portats per la curiositat.
—Vinga, agafem-lo!

—Vols dir que seria bona idea tocar-lo? Vés a saber d'on ha sortit.

Mentre discutien sobre què fer, un dels membres del grup, sense previ avís, el va agafar.

Tothom es va quedar paralitzat per la seva inesperada decisió. Sobtadament va començar a riure sense cap mena de control. Ningú sabia què fer ni com reaccionar davant d'aquella inexplicable situació. Quan el noi va deixar caure el vestit a terra va parar de riure. La cara d'horror del noi ho deia tot, això no era cosa seva. Tanmateix, tot i ell haver parat de riure se seguia escoltant una rialla provinent del pis de dalt. Vam pujar les escales a correcuita per descobrir l'origen d'aquesta misteriosa rialla. Vam donar una ullada per tot el pis però no vam trobar res. Com no vam descobrir res vam decidir baixar per investigar més sobre aquell misteriós vestit d'arlequí. Però el vestit ja no hi era allà!
Algú va tornar a riure al pis de dalt.
Vam pujar. El guarda de seguretat de la porta estava tirat a terra amb les mans a la panxa.
—Si us plau no puc parar.
I de cop i volta, estava mort.
Va ser horrorós, tots vàrem quedar bloquejats... perquè el nostre amic al veure el cadàver va començar a plorar i riure.
—Jo tampoc!

Sense saber ben bé com havia passat, el noi s'estava quedant sense respiració. Però amb el seu últim al·lè ens va dir:
—Trobeu i destruïu el vestit!
Després de la pèrdua del nostre amic, i sense saber com actuar ni què pensar, vam reflexionar sobre què havíem de fer. Al cap d'una estona, ens vam adonar que un de nosaltres seguia al pis d'avall.

Vam buscar-lo per tot arreu. No estava als passadissos, no estava a la terrassa, no estava enlloc. Tot just quan estàvem entrant en l'última de les habitacions d'aquell pis es va tancar la porta abans que poguéssim entrar tots; un de nosaltres es va quedar fora. Uns segons després vam escoltar la seva rialla a través de la porta.
Desesperats intentàvem obrir la porta, però era com si estigués tancada amb clau. El nostre amic seguia rient i, de cop i volta, la rialla va cessar. Al moment, la porta es va obrir de bat a bat. El nostre amic es trobava mort a terra. Vam entrar en pànic, aquella situació ens sobrepassava.
Com si es tractés de màgia, la porta es va tancar de cop.
 No vam tenir temps a reaccionar. Ens vam donar la volta i allà estava, dret en mig de l'habitació. El nostre amic, amb aquell desgastat vestit d'arlequí. Tenia un somriure malèvol a la cara.
—Com us va amics meus? Que voleu riure una estona?
Sense poder evitar-ho, tots vam començar a riure, sense cap mena de control. Ens quedàvem sense aire.
 Vàrem trobar forces per donar-li un bon cop de puny. I llavors el mirall es va trencar i vàrem deixar de riure. Es va convertir en un munt de trossets petits. I encara costava d'entendre que havia passat. Ens vàrem fixar bé, i la gola se'm va assecar al comprendre, que al mirall només estàvem tu i jo: I tu eres el vestit. i jo et portava posat. Vaig enterrar els cossos al jardí i vaig tornar a tancar el vestit d'arlequí amb clau, com si no hagués passat res.
Deu anys més tard un grup de nois va trobar la porta secreta al segon soterrani que ningú havia descobert abans. Allà hi havia unes escales que baixaven i un passadís connectat únicament al que semblava la porta d'una diminuta cel·la.

El concurs s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies