Tancats al museu! Nit Lab MAC 2019

Bases concurs

Queden: 7 dies

Queden: 1 torns

Portem: 9 de 10 torns

Torns saltats: 9 torns

Data límit: 18/11/2019

Li toca a: Sara

El vestit de l'últim arlequí

Si vols compartir aquest relat...   

Va ser aquella nit, quan vam trobar la porta secreta al segon soterrani que ningú havia descobert abans. Allà hi havia unes escales que baixaven i un passadís connectat únicament al que semblava la porta d'una diminuta cel·la. El més curiós és que, darrere dels barrots i el cadenat tancat amb clau, allà estès enmig del terra, només hi havia el vestit d'arlequí. La clau estava posada al pany, i no vam poder resistir-nos-hi.
— Amor mira, els de la última funció el deuen haver oblidat, l'agafem?
—Per fer què?

—Ja ja, doncs per què serà? Per fer el pallasso.

—En serio?

—Sí, va, serà divertit.

—Val, cinc minuts i tornem si?
El Tim es va posar el vestit el qual li anava a la perfecció, ajustant-se a la figura del seu cos. Em mirava amb una expressió trapella i una mirada fosca.
 De cop es va posar a donar salts dins de la cel·la, ballant i cantant i en definitiva fent el burro.
— Ha, ha, amor a què estic boníssim? Balla amb mi.
—Es necessari?
—Amor, no siguis així...
—Estic cansada i hauriem d'anar-nos ja.
—Però si ens estem divertint!
—Tim, si us plau anem!

—No, jo no me'n vaig i tu tampoc!

—Tim, no em toquis els nassos, sortim!
 Ell em va tornar la mirada, entre cínica i irònica:
-I si no que?
Em vaig quedar bloquejada, aquell no era el Tim que jo coneixia i estimava.
-Que vols dir? Vull sortir i prou. Deixat d'hòsties.
Ell va apropar-se a la porta i va tancar el pany amb la clau, i me la va ensenyar.
-Repeteixo...I si no... Que faràs?
 No m'ho podia creure.
—Tim, dona'm la punyetera clau!

Vaig dir intentant prendre-li la clau, cada cop m'estava estressant més.
—T'he dit que no! Que t'he dit que no sortiràs!

Em va cridar amb una mirada de fúria amb els ulls tan negres que ja no podia veure més que un pou fosc. Excepte la seva mà alçada a l'aire amenaçant.
—No em pegaries.

No vaig poder reaccionar.
Em vaig trobar al terra sense saber com. Com havíem acabat així? Estava plorant. La ràbia consumia la seva mirada i el seu cos encara estava en posició d'atac amb el puny tancat al voltant d'una clau que ara estava tacada de sang. La meva sang. Havia acabat en contra de les barres de ferro fredes d'aquella presó personal.

—Amor, estàs bé? Mira el que has fet!
I que era el que havia fet?
—Amor, va, continuem ballant.
Jo no podia ballar. El meu cos tremolós no podia ballar. I la meva cama estava començant a tenyir-se de la mateixa sang i ràbia que la de la clau per escapar. Només que no podia. M'havia de rendir davant del Tim.
En Tim o algú altre?

En Tim que m'abraçava i em deia paraules dolces. Tim, el noi que em feia riure sempre. Que havia canviat entre aquelles reixes? Em negava a creure que aquell era ell. S'havia confós. Potser es trobava malament o estava delirant.
Segur que tenia una explicació. Potser era culpa meva en el fons. No. Només podia ser una cosa, el vestit.

-t'has de treure això ara mateix.
Vaig senyalar el vestit. Ell ho va mirar.Va sonriure amb un gran somriure.
-m'agrada molt, penso que no ho faré.
-Llavors marxo, aquest no ets tu, hi ha alguna cosa.
Ell va somriure, va agafar la clau i va fer el gest d'empassar.
-Potser ens podem quedar aquí, per sempre mes.
 No tenia escapatòria. Havia guanyat ell. Havia vençut el vestit d'arlequin.
Estava cansada i ja no podia més. No em sentia amb forces de seguir lluitant. Així que si això era el final només podia fer una cosa.
Vaig somriure tristament
—Val. Ballem.

El concurs s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies