El que més m'agrada d'anar amb tramvia és la possibilitat d'observar la gent més pintoresca i, moltes vegades, intrigant. Però l'àvia que va pujar aquell matí al Tram ho superava tot, no pel seu aspecte de iaia adorable, sinó perquè carretejava una gàbia d'ocell, un caçapapallones, un sac de pinso de gat i, per sorprenent que sembli, un saxofon.
El que més m'agrada d'anar amb tramvia és la possibilitat d'observar la gent més pintoresca i, moltes vegades, intrigant. Però l'àvia que va pujar aquell matí al Tram ho superava tot, no pel seu aspecte de iaia adorable, sinó perquè carretejava una gàbia d'ocell, un caçapapallones, un sac de pinso de gat i, per sorprenent que sembli, un saxofon.
El que més m'agrada d'anar amb tramvia és la possibilitat d'observar la gent més pintoresca i, moltes vegades, intrigant. Però l'àvia que va pujar aquell matí al Tram ho superava tot, no pel seu aspecte de iaia adorable, sinó perquè carretejava una gàbia d'ocell, un caçapapallones, un sac de pinso de gat i, per sorprenent que sembli, un saxofon.
Asseguda al davant de la finestra, la meva tieta va dir: «Soc a dins d’una peixera». Dins del silenci del tramvia la realitat es trastocava. Va treure’s una poma de la butxaca de l’abric: «M’agrada ser un peix», va dir, «una vegada ja vaig ser un gos de color blau».
Asseguda al davant de la finestra, la meva tieta va dir: «Soc a dins d’una peixera». Dins del silenci del tramvia la realitat es trastocava. Va treure’s una poma de la butxaca de l’abric: «M’agrada ser un peix», va dir, «una vegada ja vaig ser un gos de color blau».
Asseguda al davant de la finestra, la meva tieta va dir: «Soc a dins d’una peixera». Dins del silenci del tramvia la realitat es trastocava. Va treure’s una poma de la butxaca de l’abric: «M’agrada ser un peix», va dir, «una vegada ja vaig ser un gos de color blau».
Plovia. Vaig entrar al Tram procurant no relliscar; a la meva edat, pot ser fatal. Asseguda, em vaig allisar els rínxols embogits i, just aleshores, un noi em va sobresaltar deixant-me un paper al palmell. No vaig ser a temps de parlar-hi: va baixar a la vorera. Des d’allí em mirava amb uns ulls botits de gripau. Al paper, hi havia una adreça.
Plovia. Vaig entrar al Tram procurant no relliscar; a la meva edat, pot ser fatal. Asseguda, em vaig allisar els rínxols embogits i, just aleshores, un noi em va sobresaltar deixant-me un paper al palmell. No vaig ser a temps de parlar-hi: va baixar a la vorera. Des d’allí em mirava amb uns ulls botits de gripau. Al paper, hi havia una adreça.
Plovia. Vaig entrar al Tram procurant no relliscar; a la meva edat, pot ser fatal. Asseguda, em vaig allisar els rínxols embogits i, just aleshores, un noi em va sobresaltar deixant-me un paper al palmell. No vaig ser a temps de parlar-hi: va baixar a la vorera. Des d’allí em mirava amb uns ulls botits de gripau. Al paper, hi havia una adreça.
Ens vam mirar als ulls, cosa estranya quan estàs asseguda al Tram. El seu rostre em resultava familiar. De què el coneixia? Ell també em va mirar un instant. Segur que era un actor. Els actors que surten a la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents.
Ens vam mirar als ulls, cosa estranya quan estàs asseguda al Tram. El seu rostre em resultava familiar. De què el coneixia? Ell també em va mirar un instant. Segur que era un actor. Els actors que surten a la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents.
Ens vam mirar als ulls, cosa estranya quan estàs asseguda al Tram. El seu rostre em resultava familiar. De què el coneixia? Ell també em va mirar un instant. Segur que era un actor. Els actors que surten a la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents.
La taca, al principi, era indefinida: un nuvolet malva al canell. Tots els metges m’ho van dir convençuts: tal com ha vingut se n’anirà. «No te la miris!», però era inevitable. Se’m va fer gran de pressa: el morro es va aprimar, la cua es va allargar i, en arribar-me al colze, ja li veies forma de tramvia. Al cap d'un mes tenia raïls i catenària.
La taca, al principi, era indefinida: un nuvolet malva al canell. Tots els metges m’ho van dir convençuts: tal com ha vingut se n’anirà. «No te la miris!», però era inevitable. Se’m va fer gran de pressa: el morro es va aprimar, la cua es va allargar i, en arribar-me al colze, ja li veies forma de tramvia. Al cap d'un mes tenia raïls i catenària.
La taca, al principi, era indefinida: un nuvolet malva al canell. Tots els metges m’ho van dir convençuts: tal com ha vingut se n’anirà. «No te la miris!», però era inevitable. Se’m va fer gran de pressa: el morro es va aprimar, la cua es va allargar i, en arribar-me al colze, ja li veies forma de tramvia. Al cap d'un mes tenia raïls i catenària.