Mentre esmorzava fullejant el diari, encara mig adormida, es va fixar en la foto d’una noia en blanc i negre on hi deia: ES BUSCA. No va poder acabar de llegir la notícia perquè feia tard, però aquella cara angulosa i els ulls negres com dues olives de Kalamata li van quedar gravats. Al seient de davant del Tram, la va veure: era ella.
Mentre esmorzava fullejant el diari, encara mig adormida, es va fixar en la foto d’una noia en blanc i negre on hi deia: ES BUSCA. No va poder acabar de llegir la notícia perquè feia tard, però aquella cara angulosa i els ulls negres com dues olives de Kalamata li van quedar gravats. Al seient de davant del Tram, la va veure: era ella.
Mentre esmorzava fullejant el diari, encara mig adormida, es va fixar en la foto d’una noia en blanc i negre on hi deia: ES BUSCA. No va poder acabar de llegir la notícia perquè feia tard, però aquella cara angulosa i els ulls negres com dues olives de Kalamata li van quedar gravats. Al seient de davant del Tram, la va veure: era ella.
El que m’agradava del tros d’avinguda era que a la dreta s’hi veia el casalot, envoltat d’herbes altes. A través de la finestra del Tram s’hi endevinava que havia estat una casa rica: les balconades àmplies i els reixats de ferro, però ara tot era fosc i gairebé en ruïnes. Les persianes de la planta noble, però, estaven obertes, i s’hi veia, a l’hora que jo tornava de la feina, una mica de llum.
El que m’agradava del tros d’avinguda era que a la dreta s’hi veia el casalot, envoltat d’herbes altes. A través de la finestra del Tram s’hi endevinava que havia estat una casa rica: les balconades àmplies i els reixats de ferro, però ara tot era fosc i gairebé en ruïnes. Les persianes de la planta noble, però, estaven obertes, i s’hi veia, a l’hora que jo tornava de la feina, una mica de llum.
El que m’agradava del tros d’avinguda era que a la dreta s’hi veia el casalot, envoltat d’herbes altes. A través de la finestra del Tram s’hi endevinava que havia estat una casa rica: les balconades àmplies i els reixats de ferro, però ara tot era fosc i gairebé en ruïnes. Les persianes de la planta noble, però, estaven obertes, i s’hi veia, a l’hora que jo tornava de la feina, una mica de llum.
Quan el tramvia es va enlairar, el primer que em va passar pel cap va ser que l'Andi em mataria, si tornava a fer tard. És curiós; passa una cosa extraordinària i el cap mira de negar-ho, de fer com si res, com si la vida continués tranquil·lament un cop que s’ha enlairat un tramvia. No vaig trigar a tenir preocupacions més urgents, però.
Quan el tramvia es va enlairar, el primer que em va passar pel cap va ser que l'Andi em mataria, si tornava a fer tard. És curiós; passa una cosa extraordinària i el cap mira de negar-ho, de fer com si res, com si la vida continués tranquil·lament un cop que s’ha enlairat un tramvia. No vaig trigar a tenir preocupacions més urgents, però.
Quan el tramvia es va enlairar, el primer que em va passar pel cap va ser que l’Andi em mataria, si tornava a fer tard. És curiós; passa una cosa extraordinària i el cap mira de negar-ho, de fer com si res, com si la vida continués tranquil·lament un cop que s’ha enlairat un tramvia. No vaig trigar a tenir preocupacions més urgents, però.
L’Anna és a la seva parada per anar a pilates. Pica el bitllet i a la megafonia sona una música festiva.
—Enhorabona! Ets la viatgera un milió! Premi! —crida la veu d’anunciar parades.
—Caram! —s’exclama l’Anna, enriolada.
—Conduiràs el tramvia durant un any! —diu la veu, mentre el conductor surt de la cabina amb un ram de flors, directe cap a ella.
L’Anna és a la seva parada per anar a pilates. Pica el bitllet i a la megafonia sona una música festiva.
—Enhorabona! Ets la viatgera un milió! Premi! —crida la veu d’anunciar parades.
—Caram! —s’exclama l’Anna, enriolada.
—Conduiràs el tramvia durant un any! —diu la veu, mentre el conductor surt de la cabina amb un ram de flors, directe cap a ella.
L’Anna és a la seva parada per anar a pilates. Pica el bitllet i a la megafonia sona una música festiva.
—Enhorabona! Ets la viatgera un milió! Premi! —crida la veu d’anunciar parades.
—Caram! —s’exclama l’Anna, enriolada.
—Conduiràs el tramvia durant un any! —diu la veu, mentre el conductor surt de la cabina amb un ram de flors, directe cap a ella.
La plaça pudia. Es flairaven suors, podridures i bafarades de boca. La vella Mercè, a empentes i rodolons, havia trobat un lloc entre la gentada des d’on veure la marxa del primer tramvia. Una màquina, duta per cavalls, que lliscava sobre dues vies. No sempre Barcelona oferia aital inauguració. El fuet del cotxer s’impacientava.
La plaça pudia. Es flairaven suors, podridures i bafarades de boca. La vella Mercè, a empentes i rodolons, havia trobat un lloc entre la gentada des d’on veure la marxa del primer tramvia. Una màquina, duta per cavalls, que lliscava sobre dues vies. No sempre Barcelona oferia aital inauguració. El fuet del cotxer s’impacientava.
La plaça pudia. Es flairaven suors, podridures i bafarades de boca. La vella Mercè, a empentes i rodolons, havia trobat un lloc entre la gentada des d’on veure la marxa del primer tramvia. Una màquina, duta per cavalls, que lliscava sobre dues vies. No sempre Barcelona oferia aital inauguració. El fuet del cotxer s’impacientava.