S’acosta el tram i ella s’aferra a la bossa. Les instruccions són simples: parada de Wellington, 12.30 h. Sap que no hauria de ser allà, però per primer cop a la seva vida ha decidit no fer el que toca. Tampoc hauria d’haver obert aquell missatge, ni llegit la nota fins al final. Però ja és massa tard: les portes del tramvia s’obren, i ella encara no sap si entra o si fuig.
S’acosta el tram i ella s’aferra a la bossa. Les instruccions són simples: parada de Wellington, 12.30 h. Sap que no hauria de ser allà, però per primer cop a la seva vida ha decidit no fer el que toca. Tampoc hauria d’haver obert aquell missatge, ni llegit la nota fins al final. Però ja és massa tard: les portes del tramvia s’obren, i ella encara no sap si entra o si fuig.
S’acosta el tram i ella s’aferra a la bossa. Les instruccions són simples: parada de Wellington, 12.30 h. Sap que no hauria de ser allà, però per primer cop a la seva vida ha decidit no fer el que toca. Tampoc hauria d’haver obert aquell missatge, ni llegit la nota fins al final. Però ja és massa tard: les portes del tramvia s’obren, i ella encara no sap si entra o si fuig.
Estem tancats al tramvia. Se senten els rugits dels animals del zoo. Colpejo amb força el vidre que em separa de la conductora que resta immòbil, inclinada cap endavant. La cabellera tapa els botons de control.
A l’andana no hi ha ningú.
Tampoc al carrer.
Havia quedat per veure l’eclipsi des de la platja.
Miro el mòbil: no hi ha cobertura. Els rugits es fan més propers. El cel s’enfosqueix.
Estem tancats al tramvia. Se senten els rugits dels animals del zoo. Colpejo amb força el vidre que em separa de la conductora que resta immòbil, inclinada cap endavant. La cabellera tapa els botons de control.
A l’andana no hi ha ningú.
Tampoc al carrer.
Havia quedat per veure l’eclipsi des de la platja.
Miro el mòbil: no hi ha cobertura. Els rugits es fan més propers. El cel s’enfosqueix.
Estem tancats al tramvia. Se senten els rugits dels animals del zoo. Colpejo amb força el vidre que em separa de la conductora que resta immòbil, inclinada cap endavant. La cabellera tapa els botons de control.
A l’andana no hi ha ningú.
Tampoc al carrer.
Havia quedat per veure l’eclipsi des de la platja.
Miro el mòbil: no hi ha cobertura. Els rugits es fan més propers. El cel s’enfosqueix.
Com cada matí, la Virgínia va entrar al tram i va saludar el conductor.
—Avui no sortiràs on vulguis —li va dir ell—. Avui decideix la màquina.
La Virgínia va somriure, pensant que feia broma. Però un home de la primera fila, amb els ulls humits, es va girar:
—Jo no puc sortir fins que torni a la parada on he entrat.
La màquina esperava que la Virgínia piqués.
Com cada matí, la Virgínia va entrar al tram i va saludar el conductor.
—Avui no sortiràs on vulguis —li va dir ell—. Avui decideix la màquina.
La Virgínia va somriure, pensant que feia broma. Però un home de la primera fila, amb els ulls humits, es va girar:
—Jo no puc sortir fins que torni a la parada on he entrat.
La màquina esperava que la Virgínia piqués.
Com cada matí, la Virgínia va entrar al tram i va saludar el conductor.
—Avui no sortiràs on vulguis —li va dir ell—. Avui decideix la màquina.
La Virgínia va somriure, pensant que feia broma. Però un home de la primera fila, amb els ulls humits, es va girar:
—Jo no puc sortir fins que torni a la parada on he entrat.
La màquina esperava que la Virgínia piqués.
S’obren les portes i entra un noi espectacular al tramvia. Cabells rinxolats, braços forçuts, un tatuatge a l’espatlla. Amb qui es quedaran els nens?, em pregunto. S’ho prendrà bé, el meu home, quan me’n vagi d’aquí a quatre dies de casa?
El noi se m’asseu al costat i em parla amb una veu vellutada.
—La propera parada és el Futur, oi?
Somric. Sempre m’han agradat els amors a primera vista.
S’obren les portes i entra un noi espectacular al tramvia. Cabells rinxolats, braços forçuts, un tatuatge a l’espatlla. Amb qui es quedaran els nens?, em pregunto. S’ho prendrà bé, el meu home, quan me’n vagi d’aquí a quatre dies de casa?
El noi se m’asseu al costat i em parla amb una veu vellutada.
—La propera parada és el Futur, oi?
Somric. Sempre m’han agradat els amors a primera vista.
S’obren les portes i entra un noi espectacular al tramvia. Cabells rinxolats, braços forçuts, un tatuatge a l’espatlla. Amb qui es quedaran els nens?, em pregunto. S’ho prendrà bé, el meu home, quan me’n vagi d’aquí a quatre dies de casa?
El noi se m’asseu al costat i em parla amb una veu vellutada.
—La propera parada és el Futur, oi?
Somric. Sempre m’han agradat els amors a primera vista.
Primer van ser els xiscles d'aquell jove el que li van cridar l'atenció. Estava arraulit al terra de l’andana tocant-se el cap, recaragolant-se.
—Estàs bé?
Però va ser aleshores quan va veure la imatge que la trastocaria per sempre més: del cap del jove, d'entre els seus esgarips de dolor, van emergir unes flames precioses. Un foc vermell bellíssim.
Primer van ser els xiscles d'aquell jove el que li van cridar l'atenció. Estava arraulit al terra de l’andana tocant-se el cap, recaragolant-se.
—Estàs bé?
Però va ser aleshores quan va veure la imatge que la trastocaria per sempre més: del cap del jove, d'entre els seus esgarips de dolor, van emergir unes flames precioses. Un foc vermell bellíssim
Primer van ser els xiscles d'aquell jove el que li van cridar l'atenció. Estava arraulit al terra de l’andana tocant-se el cap, recaragolant-se.
—Estàs bé?
Però va ser aleshores quan va veure la imatge que la trastocaria per sempre més: del cap del jove, d'entre els seus esgarips de dolor, van emergir unes flames precioses. Un foc vermell bellíssim